Javito


La dona dels mars del sud em diu que vindrà el seu nebot per tallar-li els cabells, cap a les dotze.

-Et sembla bé si el convido a dinar?

Jo encara vaig amb pijama i espardenyes però li responc que em sembla bé, mentre badallo. M'afaito, em dutxo i surto corrent al Lidl perquè tenim la nevera preparada per a dues persones de cinquanta anys i un gos iaiet. El seu nebot té vint anys i menja com si s'hagués d'acabar el món. Seria una ruïna si agafés el costum de venir a tallar-se els cabells a casa nostra sovint i després s'assegués a taula amb el tovalló lligat al coll.

Però ve poquet i l'hem de cuidar.

A l'entrada del Lidl hi ha un nen abraçat a un gosset de protectora. Giro el coll per no perdre'm ni un instant d'aquell instant que mai no recordarà ningú, mentre baixo la rampa. Al passadís de la carn trio una cinta de llom farcida de pebrot, panses i prunes. Compro una malla de patates de guarniment, una bossa de pastanagues i tres cebes de Figueres. Trio una barra de pa calenta. Faig cua per pagar i el client que va darrere meu m'agraeix que li deixi lloc per a la seva compra. Jo li faig una mitja rialla. Quan pujo la rampa ja no hi són ni el nen ni el gos.

Al passeig de Sant Joan fa solet en aquest hivern cruel. Un colom es banya a la font de la caputxeta vermella, mentre una nena passeja la seva nina com si fos una mare. Llavors el veig baixar despistat mirant el telèfon mòbil per trobar el seu destí. Va vestit amb poca roba: una dessuadora, uns pantalons que li van curts, unes sabatilles esportives sense mitjons... Té els ulls clars de la seva mare i el cabell esverat del seu pare. Em poso a caminar al seu costat sense que em vegi perquè és un Cary Grant despistat.

Quan arribem al nostre mateix destí li faig un copet al braç i ell em reconeix de seguida. És més alt que jo i em dóna la mà al seu estil: de dalt a baix, com si anés a fer un clot a terra. Pugem les escales parlant i, quan poso la clau al pany, el gos ventilador ens espera al rebedor per ensumar-nos a tots dos i córrer al menjador per anunciar que hem arribat.

Li dic a la dona dels mars del sud que he trobat un cuiner al carrer i que ens farà una cinta de llom al forn, mentre ella s'aixeca de pressa del sofà i abraça el seu nebot. Se l'estima.

Després li talla el cabell, mentre es fa el dinar al forn i s'escalfa l'ambient. Després mengem a la tauleta taronja. Després fem un cigarret. Després el noi mira la biblioteca i ens demana si li podem deixar El guardián entre el centeno. M'agrada la gent que tria un llibre d'una casa aliena. M'agrada la gent que és senzilla i ben educada. M'agrada la gent que no té maldat. Potser per això me l'estimo, el Javito.

Mentre fulleja el llibre, recordo quan tenia la seva edat i era un despistat com ell. I tenia exàmens i em perdia a la gran ciutat mentre la tieta Maria em convidava a dinar al seu piset de Vilapicina i la meva vida era al davant. Ella no tenia una biblioteca (de fet, vivia més a la seva autocaravana de firaire que no pas a casa), ni em tallava els cabells. Però els seus gossets (no recordo si eren dos o tres) m'esperaven al rebedor quan jo hi arribava perdut amb els meus pantalons curts i les meves sabatilles esportives sense mitjons. Com si fos un Cary Grant despistat. Com si fos Javito.

Territori-presó



Porta la gorreta d'estiu, perquè té els ulls delicats, i l'abric d'hivern, perquè tremola de fred. Estava acostumat que el baixés a coll per les escales de l'edifici fins al carrer on hi ha un paradís d'olors. Però fa dies que només el pujo al terrat perquè l'esquena m'ha demanat un descans. I a ell també.

Ara, les nostres passejades es limiten a aquell territori que és prou gran perquè sembli un espai lliure, i el gos ventilador i jo caminem tranquils per les rajoles finites pels murs del nostre patí de presó. Al carreró hi ha estelades penjades en balcons i l'helicòpter ens despentina sovint.

Hi ha tres sectors, al terrat. El racó on la senyora Hayden planta tomàquets i on l'animalet acostuma a aixecar la pota per regar els testos (si ella ens enxampa, ens toca córrer davant de la seva espardenya). La cantonada on fumo i miro la gent que passeja per Roger de Flor, lliure de mals d'esquena. El lloc amb roba estesa dels Hayden que ens fa d'ombra d'aquell sol minvant de novembre. Avui hi ha una camisa de policia del sergent, una dessuadora d'scooter del petit Hayden, uns pantalons de futbol del petit faraó Nil i una samarreta d'estiu amb tirants efímers de la meva germana que és una optimista que pensa que l'hivern no arribarà mai.

El gos ventilador i jo deixem petjades invisibles a les rajoles. Mentre ell ensuma el seu rastre, jo trec el mòbil i miro fotos de l'exterior, repenjat en un mur del patí de la presó. En una, la princesa Rapunzel somriu a la càmera amb les seves ulleres de sol i un disc de vinil a la panxa que és més gran que ella (només té set anys). Fa poc que em va demanar per escrit si volia ser el seu padrí de bateig a la reserva perquè el titular havia desaparegut (ja he buscat receptes per fer-li mones per internet). En una altra hi ha la meva família en una manifestació al passeig de Gràcia pels Jordis (amb la senyora Sofia espantada sota tantes banderes i crits de llibertat). Veig la imatge de la meva platja preferida entre dos mars i del nou quarto de bany de la terra de la boira que encara no té porta i on el tenista no té espai per deixar-hi els seus Mortadelos (que són potombos si són gruixuts i tebeos si són primets). Miro la dona dels mars del sud en el seu taller de París ple d'escultures per a una porta inspirada en Dante... Menja figues mentre dibuixa esbossos d'un gos salsitxa amb la seva samarreta ratllada.

El gos ventilador ja vol baixar a casa. Tanco el mòbil, l'aixeco de les rajoles del terrat i el carrego a coll. "Anem". I ell em mira amb aquells ulls apagats i treu la llengua alegre perquè sap que el pis fa olor de macarrons Orsini. Perquè sap que aviat tornarem al carrer per ser lliures una altra vegada.