Carrer Major



El sergent Hayden aparca malament el monovolum damunt de la vorera de l’avinguda Blondel. Va en màniga curta i sembla acalorat, mentre me’l miro amb el coll del meu forro polar aixecat fins a la barbeta. Per a mi encara fa fresca, però ell ja nota l’estiu en aquelles ribes plenes de sol d’un riu Segre per on neden tot d’ànecs desocupats.

La senyora Hayden es queda vigilant el vehicle, mentre el seu marit, el tenista i jo creuem un passatge estret i curt fins arribar al carrer Major de Lleida. Portem una mica de pressa i pugem decidits les escales d’un edifici antic i ombrívol, però amb l’olor de la pastisseria que hi ha als baixos que el fan familiar perquè aquella flaire dolça em transporta a la infantesa.

A la segona planta, el tenista passa la clau per un pany menut i fràgil, i entrem en un pis ampli i buit. Els meus pares l’han anat buidant les darreres setmanes i ja només queda una cadira al menjador amb una gramola asseguda a sobre. Les parets són nues i les rajoles dibuixen fa dècades les mateixes sanefes.

L’aixeta del quarto de bany ja no degota com la darrera que vaig entrar allí, i al dormitori de convidats no hi ha el llit on havia dormit moltes vegades. Tampoc queda l’armari ple de capces amb records de la tieta.

Ens preparem per carregar la cadira i la gramola, i baixar-les al cotxe mal aparcat (portem pressa). Però abans vull obrir els porticons del balcó. Miro avall, al carrer Major de Lleida que és la meva cinquena avinguda o el meu bulevard Saint Germain. El meu carrer preferit de tot el món.

El pis és alt i la gent es veu petita allà a baix, mentre passeja entre les banderoles medievals de la ciutat.

Veig una noieta prima i guapa com la Sofia Loren que camina amb una bicicleta agafada al costat. Ha pedalat des de la torre del Patriot, als afores de la ciutat, per trobar-se amb un noi guapo i d’ulls grisos que juga a tenis i que ha arribat a la ciutat en el tren de les quatre (el cerverí) des de la granja dels cavalls. Després s’asseuen a la terrassa del bar Cantàbric abans d’entrar al cinema Principal per veure Esplendor en la hierba, el 1961. Fa temps que festegen, des que es van conèixer en un ball de fanalets a la plaça de Sant Joan. Però aquesta plaça no es veu des del balcó. Queda més amunt.

Després veig un parell de marrecs que s’avancen corrent als pares per arribar a la botiga de joguines El baratillo, amb la façana plena de globus. Ella és rosseta, amb les galtes rodones i els ulls blaus. Ell és un petit passejant que gira un ull –pobret- i té les orelles sortides. Els dos germans es posen a tocar els pianets que hi ha a l’entrada d’aquell establiment i ja no hi ha manera de treure’ls d’allí fins que els pares es posen seriosos. Per a ells, anar al carrer Major un diumenge a la tarda és com anar a l’altra punta del món.

Les darreres persones que observo des del balcó són un avi amb bastó que camina mig geperut després d’haver-se passat tota una vida fent de pagès. El segueix la seva filla soltera amb la gossa Caterina, que marxa mansa darrere les seves passes lentes, tota tacada de marró i blanc. S’han venut la torre del Patriot i ara van per voreres enrajolades quan abans ho feien per camins de terra.

L’home vell s’atura en un quiosc per veure els diaris que parlen de la mort de Franco i se’n recorda de quan va fugir en un carro amb les sis filles mentre esclataven les bombes en la llunyania.

Els veig tots plegats allà a baix, tot i que aquestes imatges són de fa temps.

Em criden per marxar del pis. Però sé que mai més tornaré a veure el carrer des d’aquella altura i em deixo despentinar pel vent que fa ballar les banderes que ha posat l’ajuntament per fer-nos entendre que som una ciutat antiga i viscuda. Una ciutat per on han transitat generacions que ja no hi són i per on en transitaran altres que vindran.

Deixo els porticons oberts del pis buit. Al costat de la cadira amb la gramola hi ha una capsa amb discs de pedra. L’obro un moment, abans de marxar. En el primer hi ha un paperet manuscrit, enganxat a la solapa. Diu: “25-12-2006. Nadal. Poso la gramola i l’escolto amb la meitat d’intensitat d’abans. Potser he perdut oïda o potser s’ha espatllat l’aparell”.

Llavors m’imagino la tieta tots aquests anys que va viure en aquell pis del carrer Major, en aquella solitud volguda. I em puc imaginar totes les hores buides que hi va passar, totes les notes que hi va deixar perquè no tenia ningú amb qui parlar, cada dia llarg... Totes les passejades amb l’avi i la Caterina. Després sola, pujant les escales del mercat amb el cabell recollit o baixant fins al riu, despentinada. Recordo la rialla que ens regalava quan obria la porta, de petits, i li explicàvem que veníem de tocar el piano a El baratillo. Ens feia el berenar, mentre recordava amb la noieta prima i guapa com la Sofia Loren (la seva germana) i amb el noi guapo i d’ulls grisos que jugava a tenis (el seu cunyat) coses d’abans.

Ara el pis està despullat i es prepara per aixoplugar noves vides. El contemplo per darrera vegada i el tanco de cop, com qui tanca una vida.

M’esperen a baix, amb el motor engegat d’un monovolum a l’avinguda Blondel. El sergent Hayden encara està acalorat, mentre me’l miro amb el coll del meu forro polar aixecat fins a la barbeta.

Transitem per una autovia, on les flors han esclatat en una hemorràgia de colors de primavera, cap a la granja dels cavalls. La senyora Sofia ens prepara el dinar, mentre la dona dels mars del sud la fa riure i el gos ventilador emprenya perquè sent l’olor del menjar. Hi arribarem en vint minuts i no ens caldrà escriure notetes perquè ens les direm en persona, per fer-nos companyia en els nostres carrers majors.




Fotografia de El baratillo (treta d'internet) on era feliç de petit amb la petita senyora Hayden, mentre ens vigilava la tieta Ramona des del seu balcó.

Fotografies de la Marta


L’home tranquil condueix. La Pocoyo mira el GPS al seu costat. Nosaltres observem el paisatge als seients del darrere. Primer només hi ha l’autopista, però després ens desviem per camps de vinyes i muntanyes prou manses per remuntar-les i baixar-les sense que ens calgui jugar amb les marxes curtes del vehicle. Fins que arribem a destí.

El poble és menut. Hi ha un mas senyorial i una vintena de cases noves edificades al seu voltant. Una és de la persona que ens ha convidat a dinar: la Marta.

Ella és com el dia que fa avui, lluminosa. Feia temps que ens proposava d’anar a visitar el seu refugi amagat, aquella caseta de la qual ens parlava sempre i que era en un lloc sense semàfors ni rellotges ni cridòries. El cau de la rateta.

Per això somriu quan ens veu baixar del cotxe disfressats de neo-rurals. També hauria somrigut si hagués vist una colla de marcians sortint d’una nau extraterrestre o una comitiva del PP a la recerca del vot perdut. Ella sempre té els llavis convexos.

Avui no és la Marta que coneixem de Barcelona. Avui fa de paisana, de pagesa, de rural... i li agrada ensenyar-nos els racons d’aquest món seu on només viu de tant en tant. Caminem per la riba d’un bosc, ens assenyala un poble abandonat en la llunyania d’una serra, ens parla d’un mas on la propietària fa massatges relaxants, ens explica històries dels seus veïns ocasionals...

Casa seva és bonica. Dues plantes, mobles càlids, racons agradables. Quan ens l’ensenya, ja hi som tots perquè han arribat –per fi- el jardiner fidel i la falsa boirenca.

La Marta i la pintora es queden al pis de dalt, preparant la taula i el menjar que requereix fogons i neteja. Són les tietes perquè els agrada parlar i manar i que tot surti bé i que la gent sigui feliç.

La resta anem al jardí a fer foc a la barbacoa. Ens ho passem bé jugant a fer brasa, a no cremar-nos, a rostir els calçots i la carn, a treure’ns els jerseis perquè fa calor, a obrir cerveses per refrescar-nos... Som la canalla i, sovint, les tietes surten al balcó per vigilar-nos:

-Nens, feu bondat.

Al jardí, també juguem a fer-nos fotografies que no ens podem enviar perquè no hi ha cobertura del 4G o del 5G o de què sé jo... en aquest racó perdut del Penedès. Però les fem igualment, com si visquéssim en aquella època en què calia esperar uns dies per revelar un carret de vint-i-quatre imatges.

Després dinem i fem tertúlia al segon pis, mentre les gates de la Marta corren pel menjador d’aquella segona casa seva on elles també són neo-rurals (acostumades com estan al seu piset de Barcelona sense escales per pujar i baixar, ni tanta gent de qui fugir).

Tot és agradable. Un d'aquells moments que no vols que s'escampin en el temps fins a convertir-se en records. Que encara els vols viure.

Fins que es fa fosc i la tieta pintora té ganes de tornar a la metròpoli. Se sent un tro llunyà i ens sembla estrany perquè el cel és seré.

L’home tranquil condueix. La Pocoyo mira el GPS al seu costat. Nosaltres observem la lluna asseguts al darrere, damunt de vinyes i muntanyes prou manses per remuntar-les i baixar-les sense que ens calgui jugar amb les marxes curtes. Fins que arribem a Barcelona.

A la Diagonal, tenim cobertura i ens comencem a enviar les fotografies que ens faran recordar aquest dia bonic. Sortim l’home tranquil, la Pocoyo, el jardiner fidel, la falsa boirenca, la dona dels mars del sud i jo mateix. Llavors ens adonem que no hi ha cap imatge amb la tieta Marta ni amb la tieta pintora perquè es van quedar al pis de dalt, lluny de la canalla.

Tots li devem una foto a la Marta des que ens va convidar al seu refugi amagat: el cau de la rateta.

Jo li hauria fet a la terrassa del bar on ens va rebre per fer un aperitiu.  Estava preciosa amb el sol que li envermellia les galtes asseguda en aquella cadira.

La dona dels mars del sud li hauria fet (potser) sota aquell arbre catalogat, al costat d’una tanca amb dos ruquets, mentre la Marta ens explicava la història d’aquells animals.

El jardiner fidel li hauria fet (potser) amb la seva càmera construïda amb una capsa de sabates (una cosa estranyíssima)  mentre ella treia i desava coses de la nevera.

La falsa boirenca li hauria fet (potser) quan la Marta va treure el joc del Trivial per allargar la festa.

L’home tranquil li hauria fet (potser) quan l’amfitriona es va asseure al seu costat en una ombra de la plaça del mini-poble.

La pintora li hauria fet (potser) davant la façana de la casa per fer-ne després una litografia, com les que fa ella.

La Pocoyo hauria fet una fotografia de grup, tots asseguts a taula dient Lluissss (perquè a ella li agrada agrupar).

No vam dir Lluisss, ni vam mirar a cap càmera en aquell menjador animat on vam menjar de primera, tots socarrimats. Fa temps que ens anem trobant i retrobant tots nosaltres. Que ens fem companyia de tant en tant. Que ens anem fent grans acompanyats. Que som amics.

Primer paseo del año


Cuando vivía solo, el primer paseo del año era invariablemente al Turó Parc. Esperaba a que el señor Gris se durmiera, con su guirnalda naranja colgada del cuello, y corría al parque cerrado en Nochevieja. Caminaba alrededor de las vallas del recinto y acariciaba cada hoja de planta que asomaba a la acera exigiendo un buen año para cada uno de los seres vivos que se habían ocupado últimamente de mí. Una hoja, un alma. Un alma, una hoja.  Era una tradición casi tan tonta como todo lo que hago. Pero, ¿y si les daba suerte?

Este 2016, la mujer de los mares del sur me dijo que me dejara de tonterías y me propuso un primer paseo del año alternativo, sin desvelarme el destino. Me pidió que me pusiera la chaqueta nueva y que cogiera la bufanda gris porque me he hecho mayor y no está dispuesta a aguantar a un tipo tosiendo todo el día en casa.

Seguimos la avenida Diagonal en dirección al sur. Era domingo, pero muchas tiendas estaban abiertas y nos cruzamos con compradores compulsivos que serían felices viviendo eternamente en Navidades. Luego nos desviamos por las calles estrechas de Sant Gervasi, donde ya no compraba nadie. Las recordaba de cuando deambulaba por ellas buscando historias por escribir: Avenir, Marià Cubí, Laforja… Era curioso que ella me guiara por el que había sido mi hábitat no hacía tanto tiempo.

Pasamos de largo el mercado Galvany y subimos por la calle Santaló, hasta que la mujer de los mares del sur me hizo detener frente a una librería nueva que parecía antigua: Casa Usher Llibreters. Me pareció un lugar muy extraño para vender libros. Por allí apenas transitan los nativos del barrio.

-Son unos amigos de una amiga –me dijo ella, como única explicación.

Tras los cristales, vimos a tres dependientes jóvenes (que seguramente eran los dueños) sentados tras una mesa. Y a ningún cliente. Nunca me ha gustado entrar en un establecimiento en el que todas las miradas se posan sobre ti, a falta de otro objetivo. Pero la mujer de los mares del sur ya había abierto la puerta y tiraba de mi bufanda para que la siguiera.

Por suerte, esa librería era una antigua vivienda familiar y las secciones literarias ocupaban distintas habitaciones que quedaban ocultas a ojos de los responsables del negocio. La mujer de los mares del sur sacó sus gafas del bolso y comenzó a ojear lomos de volúmenes, con paciencia, como si tuviéramos todo el 2016 para estar allí. Yo apenas leo nada más que prensa deportiva cada día. Así que cogí unos cuentos de Truman Capote al azar y, simulando interés por el texto, comencé a pasar hojas exigiendo un buen año para cada uno de los seres vivos que se han ocupado últimamente de mí. Una hoja, un alma. Un alma, una hoja. Es una tradición casi tan tonta como todo lo que hago. Pero, ¿y si les doy suerte?

Dejé el tomo en su lugar y, como ella seguía buscando libros con parsimonia, decidí recorrer el largo pasillo que cruzaba la librería. Al final, había un patio exterior que apenas intuía tras el cristal de la puerta. Un cartel indicaba que podías tomarte un café por un euro veinte o una copa de vino por dos euros allí.

Agucé un poco la vista hacia esa penumbra del patio y pude intuir en ella la figura de un inventor que estaba sentado en un banco del jardín, la de un detective fumando sobre un piano de cola, la de un pelícano extraviado en una isla, la de una niña con un perro salchicha, la de una bailarina junto a un trapecista, la de una recolectora de hierbas medicinales, la de un dinosaurio asomándose a una ventana…

Parecían personajes esperando su turno para entrar en la librería y vivir en los estantes.

Entonces la mujer de los mares del sur tiró de nuevo de mi bufanda. Llevaba tres álbumes ilustrados en las manos y me pregunto qué miraba allí afuera, en la noche. Le respondí que nada.

Pagó su compra. Los tres libreros jóvenes eran amables y estaban predestinados a llevar una vida intensa, pero asumible.

En la calle, todavía no era muy tarde y el Turó Parc no estaba a más de tres calles de distancia. Así que tiré de la bufanda de la mujer de los mares del sur, no sin que ella protestara, mientras le hablaba de la posibilidad de escribir una historia con un inventor y un investigador, otra con un pelícano torpe, una tercera con una niña y su perro salchicha… Me escuchaba, atenta, con sus libros bajo el brazo.

Era el primer paseo del año y en casa nos esperaba un teckel con una guirnalda naranja en el cuello. Seguramente, estaba dormido.

PD: Ara fa tot just deu anys que vaig obrir aquest blog. És temps…

PD2: Gràcies per la música, Emily.

Betum



Era la nit de Nadal i, a la granja dels cavalls, al petit faraó Nil ja l’hi havia passat el disgust perquè havia descobert que el Tió són els pares. Diguem que va ser un accident. Ell només es volia amagar darrere les cortines del menjador, mentre el tronc (amb una cara dibuixada i unes potes que no podrien disputar una final dels cent metres llisos) esperava en un racó els seus cops de bastó. Llavors, el nen va veure tot de paquets ben embolicats a terra –secrets- i va lligar caps. Després es va posar a plorar, estirat a bocaterrosa al sofà, mentre la mare li xiuxiuejava paraules a cau d’orella per mirar de calmar-lo.

Però va ser la senyora Sofia qui va posar ordre en el desconcert del nen. Li va dir, molt segura d’ella mateixa, que si no feia cagar el Tió, ell s’enfadaria i se’n tornaria al bosc on viu la resta de l’any per no tornar mai més. El petit faraó Nil es va incorporar al sofà, es va mirar el Tió, es va mirar la seva àvia i va anar a buscar el bastó. Les iaies són resolutives de debò.

El sergent Hayden i jo vam apurar una copa de cava quan el petit faraó Nil i el petit Hayden van començar a fer xivarri mentre els regals amagats darrere de la cortina ara sortien miraculosament de sota aquell tronc, un rere l’altre: pilotes lluminoses, trencaclosques, llibres, cremes de mans, ampolles de cava... A mi sempre em caga un gel de dutxa, el Tió. No sé per què.

Després em vaig posar la meva jaqueta negra i estreta d’home modern (comprada al Black Friday), em vaig recargolar al coll la bufanda grisa que em va teixir la Rosa fa temps i vaig sortir al carrer, tot enyorant els guants descuidats a la metròpoli. Hi havia boira per tot arreu, i més finestres il·luminades de vida a les cases que no pas gent al carrer.

M’agrada fumar quan camino, i amb les mans a les butxaques només pots portar el cigarret penjant dels llavis.

A la terra de la boira no som massa de llumets, però als carrers antics si que em va semblar que era Nadal. L’esglèsia era groga i la gent ja hi havia entrat per celebrar la missa del gall. La vaig passar de llarg per portar-li un cigarret encès a la Mònica (la darrera vegada que vaig parlar amb ella va ser en una nit de Nadal –també li agradava fumar i duia un Ducados penjant dels llavis aquell dia). Li vaig deixar a terra, davant de l’entrada. Com sempre.

Em vaig allunyar dels carrers del centre i vaig passar per davant de la clínica veterinària de l’home que cuida animals. Curiosament, hi havia llum al passadís de les consultes. Llavors, darrere els vidres per on rajava l’aigua condensada, vaig entreveure el meu amic. Mirava de fer caminar un gos teckel que no volia, o no podia, caminar pel costat d’un arbre de Nadal.

Vaig picar a la porta amb la meva ma congelada i tots dos ens vam sorprendre de veure’ns allí la nit de Nadal, quan la gent era a casa amb la família. Altres nits com aquella havíem sortit tots dos a fer mal a les discoteques, quan encara teníem cabell i anàvem en texans.

Ara, el Betum, aquell gos convalescent, mirava de no perdre l’equilibri entre les nostres cames. Posava el musell a terra per repenjar-se i jo m’ajupia per tocar-li el pèl negre i lluent del clatell. Era suau i tenia els ulls plens de vida d'un cadell. L’animalet s’havia menjat mitja estora de casa seva –tot jugant, en un descuit dels amos- dos dies abans i l’home que cuida animals el va operar per mirar de treure-li aquella nosa de l’estomac. Semblava que tot havia anat bé. El gos tornava a caminar i a menjar.  Fins que va arribar la nit de Nadal i el Betum va recaure.

Després vaig saber que el veterinari s'havia passat aquella nit amb ell. Fent-li companyia. Jo vaig tornar a casa, escampant la boira. La meva família ja dormia. A terra del menjador hi havia tot de papers d’embolicar regals. El Tió jeia en un racó, encara cobert amb una manta de quadrets. No s’havia escapat al bosc.

Li vaig pegar dos cops amb un bastó que vaig trobar en un racó demanant salut per al Betum i perquè un proper Nadal el pugui tornar a celebrar amb el Manel com ho feia abans. Me’ls vaig imaginar tots dos, veterinari i pacient, encara darrere els vidres de la clínica, fent-se companyia darrere la boira. Segurament, l'animalet li llepava la cara.

Calendaris


És curiós com a mi, que sempre visc sense rellotge i ignorant si és dimecres o dijous, m’agradi tenir al menys un calendari abans que comenci el nou any. Els vull petits, si pot ser de butxaca, i per això aviso a tothom del meu entorn que me’n guardin algun si entren en una farmàcia, en una ferreteria o en una òptica, llocs on encara es poden robar del taulell (els que som vergonyosos), quan el dependent es gira per buscar-te un producte.

Fa set anys, pensava que no el tindria perquè el tenista, que és el meu camell habitual en aquests temes, se’n va oblidar d’agafar-me’n un. Però una tarda que vaig quedar per caminar amb la Pocoyo, abans que acabés aquell desembre, ella em va acudir amb un petit calendari on hi havia estampada una imatge de la Verge Maria. Me’l va donar una mica avergonyida, excusant-se de que només havia trobat aquell. Però l’he guardat des de llavors. Aquell 2008 va ser bonic.

No sé d’on em ve aquesta dèria pels calendaris. Si exerceixo de freudià, una tarda de diumenge de quan era petit, i passava el Nadal a casa dels tiets rics, ell va tornar de caçar amb la boira encara agafada a la seva jaqueta llarga. Va deixar uns animals morts damunt de la taula de la cuina (no sabria dir si eren de ploma o pèl), va anar al quartet on desava les escopetes i va córrer a la dutxa per netejar-se la mort.

Mentre l’aigua brollava al quarto de bany, jo vaig veure alguna cosa que feia pes en una butxaca d’aquella jaqueta llarga que el tiet havia penjat en una cadira. En la meva curiositat infantil, vaig treure a la llum un paquet de cartronets que semblaven cromos. I vaig veure, per primera vegada en la meva vida, tot de dones nues, una rere l’altra (rosses, morenes... fent posturetes en troncs d’arbre o en platges amb palmeres), en aquells calendaris de butxaca eròtics de l’etapa post-franquista. No em vaig fixar, fins temps després, que darrere les noies hi havia tot de dies per escriure en aquella vida meva de quan tot era futur i gairebé res era passat.

Em vaig quedar el calendari d’una d’aquelles dones despullades perquè allò m’obria els ulls a un univers desconegut. Però no el conservo, com no tinc altres objectes d’aquell descobriment del món adult que em van marcar.

Ara tinc el que em va donar la Pocoyo a la capseta dels records, on guardo també el primer calendari que em va regalar la senyora Hayden de la papereria Raima, que és al Gòtic de Barcelona (un establiment que obre els ulls dels nens, dels il·lustradors i de la gent que s’estima aquests universos bonics).

M’he acostumat a aquests calendaris triangulars de Raima, i m’agrada anar-hi cada Nadal amb la dona dels mars del sud per agafar-ne tres o quatre per a la gent més propera. Els tenen a l’entrada per als clients i els que encara no ho són.

Però aquest dilluns hi havia un senyor molt seriós amb vestit fosc, corbata i les mans creuades davant dels seus pantalons a la porta. Així que només en vam agafar dos, tímidament. Ara estic pendent del tenista, per si me n’ha pogut robar un de butxaca a l’òptica, a la ferreteria o a la farmàcia de la terra de la boira. O de saber si la Pocoyo ha anat a missa.

M’agrada començar l’any amb un calendari menut, d’aquells que et mires després, de tant en tant, quan és primavera o ets en plena canícula del mes d’agost o es preparen les festes de la Mercè. I veus que passen els dies i aquell moment del desembre passat, que ja quedarà lluny, te’l miraves i tot estava per inaugurar, com una camisa nova.

El meu calendari de Raima 2016 està a la taula. Segur que tindrem un bon any tots plegats.