El viento
miércoles, 28 de enero de 2009 by el paseante
Un pelícano se extravió en su ruta de las marismas de Europa oriental a África. Con un poco de suerte ahora puedes ver surgir su corpachón y pico curiosos entre la niebla de mi tierra. La colonia de cigüeñas que residen permanentemente allí le acogieron en su tribu, y los fotógrafos de la prensa provincial le persiguen desde entonces para retratar su cuerpo regordete al lado de las esbeltas aves locales.
Este fin de semana le busqué en todos los campanarios antiguos y en todas las torres de telecomunicaciones modernas con los prismáticos que le pedí a mi padre de regalo cuando era pequeño. Soplaba un viento tremendo que dificultaba mantenerlos horizontales ante mi visión. No conseguí contemplarle ni en la ventana de mi dormitorio, que siempre ofrece estampas con aves, ni en los caminos rurales.
En el tren de regreso a Barcelona, el huracán agitaba los vagones y nos obligaba a bailar claqué para mantener el equilibrio de camino al wc. En las ventanillas, los olmos viejos sujetaban sus sombreros de copa para no perderlos, las aguas de los ríos dibujaban oleajes marinos, y en las estaciones de paso la gente se agarraba a las señales ferroviarias para no caerse en el andén. En la ciudad dejé las maletas en el suelo de mi apartamento, y corrí al Turó Parc porque intuía el desastre.
En el paseo central había tres árboles caídos, arrancados de cuajo (como si a un aprendiz de peluquero se le hubiera escapado la navaja al afeitar un cuello), con estrías de madera alrededor de los troncos, y gente haciéndose fotos a caballo de esos seres vencidos, igual que si participaran en un safari absurdo después de cobrar una pieza de caza mayor. Eran plantas antiguas y no supe descifrar en los círculos de sus bases la edad que habían alcanzado antes de que las derrotara ese viento inusual. En el estanque flotaba el cadáver inmenso de otro árbol, con inscripciones de corazones e iniciales en su madera talladas a cuchillo por personas que fueron sentimentalmente activas en algún momento de sus vidas. Acaso en la adolescencia.
Ese viento del fin de semana también se llevó mi blog. He permanecido tres años entre cigüeñas esbeltas que me han cuidado sin ver que era un pelícano. Y he sido feliz entre ellas. Pero ahora es tiempo de recuperar mi viaje a África, con mi corpachón contrario a las leyes de la aerodinámica, para pescar en los puertos de Senegal con mi curioso pico. He publicado 197 entradas desde enero de 2006. Quería alcanzar la 250, pero no tengo más fuerza. Al menos ha quedado algo de mi vida en este espacio. Me visto con el uniforme verde de Parcs i Jardins y paso el candado a este Turoparc. Voy a hacerle compañía a Katrin y a Churchill (entre otros) en su limbo. Os dejo en buenas manos, porque hay mil blogs interesantes. Creo que por muchos motivos, el más parecido al mío es el de Emily. Vais a disfrutar con su universo. Entraré a espiaros de vez en cuando, silenciosamente, y os añoraré mucho.
PD: Ilse, no me ha dado tiempo para poner ese tema de Manel que te gusta tanto. Quizás en otro blog más íntimo. Pero acabo con Rufus. No protestes.
Ole! Primera en comentar-te. Sóc la teva hereva? No sé si alegrar-me o plorar. Sé que si no és en un bloc, o en un altre lloc continuaràs escrivint. Endavant, "pelícano" enmig de cigonyes. D'on hauràs treu aquesta historia i quí te la va contar?
Resisteix, que aviat vindrà el bon temps per als ocells extranys en la terra de la boira.
OH NO!!! NO!! NO!!! NO POT SER!!!
NOOOOOOOOOOOOOO!!!!!!
(et trobaré molt a faltar, MOOOOLT!! no hi ha cap possibilitat? és un adéu per sempre??)
He entrat, t'he llegit i he tancat, pensant que, com que m'acabava de llevar, potser encara somiava...
Ara, més desperta, he tornat a entrar, t'he tornat a llegir i veig que va de veres, a més, amb comentaris ja i amb comentaris, ja no el pots despenjar...
Doncs mira em sap greu, molt greu, m'encantava llegir-te i esperava sempre el teu comentari als meus posts, sovint el darrer, per donar-lo per tancat. I ara, què?
Suposo que sóc molt egoista, pensant només en mi, i hauria de ser més generosa i dir-te que si és el millor per tu, si és el que tu vols, si és el que et convé... me n'alegro, i bé, t'ho dic, però amb boca molt petita.
Ha estat un gran plaer, paseante, haver-te conegut i haver-te tingut per l'illa en cada post. Sàpigues que t'enyoraré, a tu i les teves històries tan i tan especials i que et desitjo el millor.
Si algun dia tornes, aquí o amb un altre bloc, sisplau, fes-m'ho saber.
Una abraçada i uns petons!
PS Avui no he plorat, però m'has entristit perquè et trobaré molt a faltar.
m'has deixat glaçat i una mica trist paseante.
crec que un dia vaig comentar-te que, sense poder explicar la raó, els teus texts em recordaven molt al meu escriptor fetitx: enrique vila-matas.
a la seva literatura sempre hi apareix l'obsessió pels escriptors que deixen d'escriure sense un raó aparent. tu tens, segur, les teves raons. i jo, entre les meves, esperar que no tardis en recuperar el temps, les ganes i la necessitat de tornar a escriure.
t'enyorarem. molt.
No, no, nooooooo!!! Faig una pataleta digna d'una mocosa com jo. Per què? Per què? No vull!
Les coses bones, com les dolentes per sort, sempe s'acaben. No me l'esperava aquesta. Com t'atreveixes a abandonar? Em sap greu però respecto les teves raons (que tindràs, oi?) i confio que aviat et tornarà a picar el cuquet d'escriure per a nosaltres. He notat unes humitats als ulls en llegir-te... Et trobaré molt a faltar!
No, no pot ser. No pot ser, veritat que es tracta d'una il·lusió òptica?
Senyor passejador: no ens pots fer això!
... veritat que no?
Una abraçada, de moment, només una abraçada.
però... però... però...
això és pitjor que quedar-me tancada en un palau de gel!!!!!!!!! :((((((((
NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO!!!!!!!!!!!!!
Vale, te digo lo que pienso de esto en un comment más íntimo. Y no protestes, no puedo ir a tu casa a partirte la cara, que es lo que te mereces.
Katrin pestañea,
verifica, relee.
recoloca su contrariedad.
Y sonrie: paseará, pasearéis
por el parque cerrado.
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
M'havia fet la il•lusió de llegir les teves passejades pels parcs i jardins que vaig penjant en el meu blog.
Sé que hi aniràs. Jo seguiré presentant-te els que conec i coneixeré, per què no et quedis sense un lloc per on passejar.
T'he de donar les gràcies per què vas ser tu que, potser sense voler-ho o saber-ho, em va empènyer a obrir el "Llibre Primer"
Bon viatge paseante.
Una abraçada ben forta
PS: Dona senyals de vida de tant en tant!
No esperava que el vendaval s'emportés el teu blog, ni que ja feia 3 anys que voltaves per aquí, ni que et despedissis tan elegantment com ho has fet...
Marxar amb el vent i tancar el Turó parc amb un post que convida a abrigar-se i rellegir-lo més d'un cop. Copçar el rerefons de l'enyorança en el que llegim i no saber expressar el que es vol dir...
Desitjar-te el millor en les teves passejades i esperar que un dia obris la nostra finesta. Ens trobaràs si el vent no se'ns ha emportat...
Una abraçada! ( el pataleig no el sents però hi és).
Fins aviat!
Noooooooo. No pot ser. I a sobre poses de títol "el viento " per despistar. I si no hagués fet vent haguessis marxat també?
Paseante, no pots escriure ni que sigui un cop al mes? Per favor!
Tens dret a fer el que vulguis i et convingui, clar... però... ara que fa tan poc que he tornat, tu marxes?
Sé que no és un adéu perquè ens tenim pendents unes tapes o unes pizzes... (i un relat conjunt potser? Jo et dec un concurs)... Però m'agradava llegir els teus posts. Però bé, espero que si decideixes escriure un llibre m'avisis. Jo el compraré. Però vull dedicatòria.
M'agrada molt com escrius, però bé, jo també vaig col.lapsada de feina, i hauré de fer un projecte i potser no tindré tan temps ... I , com m'enrotllo... No podries escriure un post cada mes o mes i mig? No cal que comentis els nostres posts (tot i que m'agrada).
Doncs res, buaaa. Que quasi ploro, que tinc uns dies tous, i tu donant-me disgustos.
Si despenjo els seguidors tornes a escriure??
Ais, mira que ens hauràs de convidar per fer la festa de comiat (i no s'hi val convidada virtual) I vindrem tots amb parelles, nens, gossos... i et sortirà cara la broma.
Et convenç això?
...
(sospir)
Almenys em permetràs un últim ball plegats... si us plau...
http://www.youtube.com/watch?v=dASVYhUCYMM
I abans deixa'm que et xiuxiuegi a cau d'orella, guitarra en mà
http://www.youtube.com/watch?v=v3uzB-q0jsU
Trobaré a faltar les teves històries. Des del cau de la RaTeta esperaré.
He disfrutado leyendo tus post y por su puesto de las visitas, espero que, como dicen los porteños, te vaya todo bonito.
Lo de las 220 100 o 1000 entradas da igual, lo importante son los momentos que nos hiciste disfrutar, gracias por esos momentos y cuidate mucho.
Estare aqui cerca , que decía ET ;)
Cuidate mucho y un abrazo
Cuando quieras ya sabes donde puedes volver, que esto no es ni un curro ni ni la oficina ... ;)
..casonlolla...mira que en fan de mal les llevantades...
….En el mes de diciembre estuve en Barcelona, voy a menudo, casi siempre por cuestiones de trabajo, pero esa vez fue distinto… iba a pasearme un par de días. Vi pasar un Bicing y desee que se le cayera la mochila, aunque solo fuera un segundo…. y me acordé de ti. Me empeñé, ante la sorpresa de mis acompañantes, en ir a visitar un jardín que nunca había visto….el Turó….. y me acorde de ti, hasta te creí reconocer, ya sabes el chico de la foto….. Tomaba una cerveza en Gracia, en el bar sonaba Plouen Catximbes…. y me acordé de ti.
Ya ves, escribes tan singularmente, que una persona desconocida, de otros mundos, no quiere pasear por parques parecidos a los tuyos…… quiero pasear contigo, a tu ritmo, y acordarme de ti cuando baje la niebla….
El vent s'ha endut les paraules... Ara mateix no sé com dir-te que et trobaré a faltar, i que enyoraré les passejades pel Turó, i els comentaris sempre benvinguts.
Molta sort... i fins aviat!!
Ostres!! Que faig d'aquest nus a la gola??
Esto no será lo mismo, al no contar con tus paseos...
La meva particular percepció del temps em fa dir-te un senzill - que no simple - fins aviat.
Una forta abraçada, amic.
Per què has tret la teva foto de perfil? No penses posar ni un comment més? buaaa. Respecto la teva decisió que consti, però ho has fet tan de cop... Bé, potser el queixar-te dels seguidors era un avís ocult.
Molt bé, carallot. Ja has posat a la penya neguitosa i angoixada. Ja tens el que vols: mitja catosfera femenina plorant el teu (suposat) comiat i mitja plantilla del teu harem futbol club sospirant pel vell entrenador. Ara, para de dir collonades i ves pensant el proper post que penjaràs. Perquè el meu te'l dedicaré segur... I mira que em fa mandra, eh! Baixo amb una parell de gots i una ampolla de whisky i "estripem" el Turó Park fins les tantes...
Paseante!! He començat a llegir el post pensant que comentaria alguna cosa del vent, doncs jo també vaig escriure el meu bloc sobre aquest temps... però!! Un dia em vas dir que el que jo necessitava en comptes d'un bloc era una editorial. Potser l'has trobada tu?
Els teus comentaris m'ajudaven i m'animaven a tirar endavant el blog. Serà difícil. Continuaré rellegint-te.
Com sempre, moltíssimes gràcies pels vostres comentaris.
Pots escriure el text més preciós del món, que sense lectors es converteix en una simple banalitat. En canvi, pots crear una simple banalitat que la mirada d'un únic lector transforma en el text més preciós del món.
En cada mirada un text adquireix una vida pròpia i diferent. És interpretat d'una determinada manera. Un autor, un text. Deu lectors, deu textos diferents, tot i que siguin les mateixes paraules.
Per això, cada vegada que trobava un nou comentari vostre en la finestreta emergent del blog sentia que les meves paraules es multiplicaven en les vostres ments, i intentava imaginar com us havíeu apropiat de les meves històries per transformar-les en altres diferents que ja no eren meves. Que eren vostres.
Sense lectors no hi ha paraules. Per això seguiré visitant els vostres universos intentant fer-los meus una altra vegada. Tots m'apassionen, però em limitaré a posar anotacions en aquells que (no conec els motius) tenen menys comentaris. Els altres ja esteu en el top de la popularitat. No em necessiteu, encara que penso tafanejar les vostres vides sempre que pugui.
I com això m'està quedant un rotllo de "pa sucat amb oli" (que diria aquell) us proposo un meme per acabar. És una ximplesa (és el que tenim els ximples) i que no cal que feu si no us ve de gust. Però igual teniu un tema per escriure.
Us proposo que escriviu com ens imagineu al Veí de Dalt i a mi en un llit de matrimoni un dissabte a la nit (Juguem a escacs? Seguim "Escenas de matrimonio" a la tele? Analitzem la importància del joc de banda al futbol modern? Portem mitjons? Ell amb samarreta imperi i jo amb rul·los? Ens diem "tontet" a cau d'orella? Llegim a Dostoievski en silenci? El Veí em parla de les seves veïnes que només existeixen en la seva imaginació? Som com Epi i Blas?...
Fins a sempre.
PD: Rateta hem ballat a l'estil Hayworth i Astaire. Esperem aplaudiments.
PD2: Ilse, como siempre en catalán. Pá que no te enteres de ná. Si es que los catalinos somos así de recaragolados hija.
Oblidava dir que no despenjaré el blog, per si algú vol entrar a passejar una tarda de diumenge.
vaya, me parece poco elegante cerrar el blog para escaquearte de hacer el meme de los 7... te creía capaz de muchas cosas, pero esta vez te has pasado.
pero en fin, tomo el guante de la escena de cama, te doy las gracias por lo que has escrito hasta hoy y las gracias por no descolgarlo. que yo sí que soy elegante.
no, no es nada, es que me ha entrado una mota en el ojo. polvo en el aire, cosas del viento. recontra.
Ets un autèntic carallot (Ilse, "soplagaitas" en castellano). Tu vols que la blogosfera tregui fum per les pantalles o què? Ets pitjor que la Milà en Operacion Triunfo explicant com es pixa a la banyera! Tu el que vols és que et xivi a cau d'orella l'alineació del proper partit mentre m'endoses whisky de garrafa del teu rebost seduint-me al teu llit que olieja pertot... Molt bé, company; agafo el guant, doncs! Deixem que la tropa somiï amb morbositat aliena allò que segurament no passarà mai i que ens ho expliqui als seus blogs. Com després vinguin els de la "Liga de la moralidad internáutica" a buscar-nos, diré que tot és una conspiració malèfica teva. I tinc proves!
PS I a una dama com al Xurri no se la deixa amb un meme penjat. Collons!
Ostres! quin greu! Suposo que està bé reconéixer quan alguna cosa ha arribat al seu final...Si és per a bé, m'alegro per tu. Però ens deixes una mica orfes!!
Molta sort!
Sort tenim del Veí de dalt, que "posa les peres a quartos" (Paseante, aquesta frase feta li hauràs de traduïr a l'Ilse )
buf! quina pena.
Com sempre vaig tard.... No si no tinc remei.
Paseante, ja imagino que has pres aquesta decisió per els teus motius i és evident que ets molt lliure de fer-ho. Però jo estic molt i molt trista, m'agradava llegir-te, molt. I ara t'enyorare, molt. Em sap greu de veritat, espero que de tant en tant em diguis alguna coseta per saber que tot va bé.
Una muntanya de petonets i d'abraçades, i fins aviat!!!!
T'he conegut poc abans de la ventada, però he tingut la sort d'arribar a temps que no aixequessis el vol. El vendaval s'ha endut molts arbres al meu voltant. Ara em sento com despullada, sense la calidesa de les seves branques sobre el meu cos.
Pensaré en tu paseante . I rellegiré les coses que vas escriure abans de trobar-te.
Que siguis feliç.
Passejant de bloc en bloc vaig arribar al Turó Park abans de l'estiu. Sóc una barcelonina que viu fora de Barcelona i em vas fer sentir com a casa des del principi.
Després de fer un intensiu de posts vaig decidir ser forta i, com sempre que llegeixes un bon llibre, dosificar. Així que em vaig limitar (tot i que sóc dèbil) a seguir les actualitzacions i a llegir un o dos posts antics, dels què em faltaven, cada setmana.
Encara no he acabat, però ara llegiré un, i només un, cada dues setmanes.
Em sap greu no haver participat públicament de la passejada abans i fer-ho ara que t'acomiades.
Ha estat un plaer.
...pero , anava de veres???!!.
Apa , vinga ..ja miraré que puc fer amb la questió d´augmentar la ració de canelons.
he passat a veure si només havia sigut un malson producte d'una grip incipient. Però no... encara no has tornat... snif...
Ostres, hi havia un altre comentari meu, i veig que no està?
Intentava negociar de nou un post teu al mes o cada mes i mig.
I si et faig xantatge dient que jo tampoc escriuré? Respondries a amenaces? Et sobornaria amb unes tapes en companyia de l'alatrencada?
Ja enyoro els teus escrits. Alguns blocaires com el Veí i la Joana han escrit sobre tu. La Xurri ha fet el meme. No es suficient per tornar de tant en quant?...
I també et preguntava, sóc prou poc popular com perquè em comentis?
un petit regal al meu bloc. res, una petita collonada però feta amb ganes
Ohhhh! Quina pena que el vent s'emporti el blog... Tan que m'agradava passejar-hi! Si mai en tornes a obrir un, fes-m'ho saber ;)
Un plaer
Oye, yo no me paso una noche de sábado en blanco para esto. Tú verás lo que haces... :P