Fotografies de la Marta


L’home tranquil condueix. La Pocoyo mira el GPS al seu costat. Nosaltres observem el paisatge als seients del darrere. Primer només hi ha l’autopista, però després ens desviem per camps de vinyes i muntanyes prou manses per remuntar-les i baixar-les sense que ens calgui jugar amb les marxes curtes del vehicle. Fins que arribem a destí.

El poble és menut. Hi ha un mas senyorial i una vintena de cases noves edificades al seu voltant. Una és de la persona que ens ha convidat a dinar: la Marta.

Ella és com el dia que fa avui, lluminosa. Feia temps que ens proposava d’anar a visitar el seu refugi amagat, aquella caseta de la qual ens parlava sempre i que era en un lloc sense semàfors ni rellotges ni cridòries. El cau de la rateta.

Per això somriu quan ens veu baixar del cotxe disfressats de neo-rurals. També hauria somrigut si hagués vist una colla de marcians sortint d’una nau extraterrestre o una comitiva del PP a la recerca del vot perdut. Ella sempre té els llavis convexos.

Avui no és la Marta que coneixem de Barcelona. Avui fa de paisana, de pagesa, de rural... i li agrada ensenyar-nos els racons d’aquest món seu on només viu de tant en tant. Caminem per la riba d’un bosc, ens assenyala un poble abandonat en la llunyania d’una serra, ens parla d’un mas on la propietària fa massatges relaxants, ens explica històries dels seus veïns ocasionals...

Casa seva és bonica. Dues plantes, mobles càlids, racons agradables. Quan ens l’ensenya, ja hi som tots perquè han arribat –per fi- el jardiner fidel i la falsa boirenca.

La Marta i la pintora es queden al pis de dalt, preparant la taula i el menjar que requereix fogons i neteja. Són les tietes perquè els agrada parlar i manar i que tot surti bé i que la gent sigui feliç.

La resta anem al jardí a fer foc a la barbacoa. Ens ho passem bé jugant a fer brasa, a no cremar-nos, a rostir els calçots i la carn, a treure’ns els jerseis perquè fa calor, a obrir cerveses per refrescar-nos... Som la canalla i, sovint, les tietes surten al balcó per vigilar-nos:

-Nens, feu bondat.

Al jardí, també juguem a fer-nos fotografies que no ens podem enviar perquè no hi ha cobertura del 4G o del 5G o de què sé jo... en aquest racó perdut del Penedès. Però les fem igualment, com si visquéssim en aquella època en què calia esperar uns dies per revelar un carret de vint-i-quatre imatges.

Després dinem i fem tertúlia al segon pis, mentre les gates de la Marta corren pel menjador d’aquella segona casa seva on elles també són neo-rurals (acostumades com estan al seu piset de Barcelona sense escales per pujar i baixar, ni tanta gent de qui fugir).

Tot és agradable. Un d'aquells moments que no vols que s'escampin en el temps fins a convertir-se en records. Que encara els vols viure.

Fins que es fa fosc i la tieta pintora té ganes de tornar a la metròpoli. Se sent un tro llunyà i ens sembla estrany perquè el cel és seré.

L’home tranquil condueix. La Pocoyo mira el GPS al seu costat. Nosaltres observem la lluna asseguts al darrere, damunt de vinyes i muntanyes prou manses per remuntar-les i baixar-les sense que ens calgui jugar amb les marxes curtes. Fins que arribem a Barcelona.

A la Diagonal, tenim cobertura i ens comencem a enviar les fotografies que ens faran recordar aquest dia bonic. Sortim l’home tranquil, la Pocoyo, el jardiner fidel, la falsa boirenca, la dona dels mars del sud i jo mateix. Llavors ens adonem que no hi ha cap imatge amb la tieta Marta ni amb la tieta pintora perquè es van quedar al pis de dalt, lluny de la canalla.

Tots li devem una foto a la Marta des que ens va convidar al seu refugi amagat: el cau de la rateta.

Jo li hauria fet a la terrassa del bar on ens va rebre per fer un aperitiu.  Estava preciosa amb el sol que li envermellia les galtes asseguda en aquella cadira.

La dona dels mars del sud li hauria fet (potser) sota aquell arbre catalogat, al costat d’una tanca amb dos ruquets, mentre la Marta ens explicava la història d’aquells animals.

El jardiner fidel li hauria fet (potser) amb la seva càmera construïda amb una capsa de sabates (una cosa estranyíssima)  mentre ella treia i desava coses de la nevera.

La falsa boirenca li hauria fet (potser) quan la Marta va treure el joc del Trivial per allargar la festa.

L’home tranquil li hauria fet (potser) quan l’amfitriona es va asseure al seu costat en una ombra de la plaça del mini-poble.

La pintora li hauria fet (potser) davant la façana de la casa per fer-ne després una litografia, com les que fa ella.

La Pocoyo hauria fet una fotografia de grup, tots asseguts a taula dient Lluissss (perquè a ella li agrada agrupar).

No vam dir Lluisss, ni vam mirar a cap càmera en aquell menjador animat on vam menjar de primera, tots socarrimats. Fa temps que ens anem trobant i retrobant tots nosaltres. Que ens fem companyia de tant en tant. Que ens anem fent grans acompanyats. Que som amics.