Librerías
miércoles, 9 de febrero de 2011 by el paseante
Gràcia ya no es el barrio que era antes de que llegara toda esa gente ruidosa. Como Pocoyó, que no para de girar esquinas con su furgoneta pendiente de desguace, mientras rebusca en las basuras y se agacha, mostrando la hucha en la parte trasera de sus pantalones, para agarrar una cocina de gas y subirla a su vehículo atrotinado. Como la maîtresse, que pasa a la hora de la siesta bajo mi balcón, golpeando una bombona de butano en su carrito con una llave metálica. Como la sirenita, que reparte pizzas a bordo de su moto con el tubo de escape trucado. Como la pintora, que no deja de romper baldosas a bordo de su tabla de skateboard, dando saltos, para joderme la siesta.
En el barrio abundan los sonidos que me hacen separar los ojos, tras mis gafitas, de la emisión de Gran Hermano 24 horas, para perder mi vista en el balcón de donde procede esa cacofonía desagradable. La gente que me conoce sabe que me molesta el ruido sin sentido. Por eso busco refugios lejos de mi barrio. Aunque no me guste leer, me encantan las librerías. Dan paz. Aunque no sea creyente, me gustan las iglesias por ese mismo motivo. Aunque no sea un perro, me apasiona pasear por los parques. Si me queréis encontrar, buscadme allí, en esos sitios silenciosos.
La semana pasada fui a una de mis dos librerías preferidas de la ciudad, buscando silencio. La Central. Era un miércoles, de noche. Caminé apresurado antes de que bajaran las persianas de ese establecimiento, aunque en febrero parezca que nada corre prisa. Entré en sus laberintos de estanterías repletas de obras. No encontraba lo que buscaba, así que le pregunté a una cajera por el apartado de obras teatrales. Me miró con sus ojos enormes, como si le hubiera preguntado por la ruta a la luna, en lugar de mirarme con cara de hastío, con cara de que estaban a punto de cerrar. Me señaló el piso de arriba con su mano con tres anillos.
Ascendí los peldaños de dos en dos para comprar deprisa. Las librerías de verdad deben tener escaleras de madera para subir a la planta superior. Allí guardan sus mejores secretos, sus libros descatalogados o raros. Como sucede en Shakespeare and Co, en París. Buscaba una obra de teatro para una amiga que quiere ser dramaturga. Y ese objeto sólo podía estar allí.
Seleccioné un tomo que la ayudará a escribir su primer texto para representar sobre un escenario. Es su sueño, y los sueños soñados con fuerza acostumbran a transformarse en realidad. Me decidí por Sis comèdies de Jordi Galcerán. A mi espalda, en el bar de la librería, una argentina y un español de edades avanzadas hablaban de proyectos literarios futuros. Se observaban como si fueran viejos amigos, aunque mantenían las distancias físicas entre ellos, como si fueran polos opuestos que se rechazaran y se atrajeran al mismo tiempo.
Me imaginé en esa misma situación dentro de veinte años, cuando la chica que quiere escribir teatro sea una autora reconocida. A pesar de que la librería estuviera a punto de bajar sus persianas, me senté cerca de ellos con un café, y presté atención a su diálogo para cuando sea mayor y esté en ese mismo lugar con esa mujer que ya habrá tenido éxito. Anoté frases para decirle entonces, robándolas de esa conversación entre viejos amigos en el piso superior de la librería La Central, justo antes de que cerraran las puertas por esa jornada y me cobrara la cajera de ojos enormes.
Salí a la calle. Regresé al barrio.
Pocoyó giraba una esquina con su furgoneta pendiente de desguace. En la calle Verdi, la maîtresse golpeaba con una llave metálica una bombona de butano en su carrito. La sirenita aparcó su moto con el tubo de escape trucado sobre una acera estrecha para entregar una pizza. La pintora no paraba de romper baldosas a bordo de su tabla de skateboard en la plaza de la Virreina. Gràcia ya no es lo que era.
PD: La música és de la Llum. Moltes gràcies. Tens bon gust.
És curiós. Jo vaig sentir el mateix dissabte passat, això que dius de los polos opuestos. Estaba al costat d'un que s'hi assembla al Corto Maltés. El efecto imán en diuen.
Que la dramaturga aquesta de qui parles tingui sort. I si estrena, vull entrades de gratis. Dues, per anar amb el Corto.
Record aquesta llibreria que dius a París, aprop del Sena, no? i amb el cartell verd.. o granat?...però de fusta, amb les lletres daurades...
A mi em passa una cosa semblant: hi ha llocs de silenci que només m'atraeuen per això.
No saps com arribo a estar d'acord amb tu en això del soroll. No puc, m'enerva, em posa de molt mal humor. Però penso que no s'hi pot fer res. La gent es sorollosa de mena i no respecta res ni ningú. Em sembla que me n'aniré al Pallars a viure!
Per cert, la llibreria de què parles, la conec. És una preciositat!
Yo cuando voy al centro de la ciudad no dejo ni una vez en pasarme por la librería Indigo, me gusta mucho el ambiente que hay, su café y sus grandes sillones casi para echar la siesta.
Aunque no soy muy aficionada a la lectura, en cambio me gustan las librerías.
M'encanten les llibreries, sobre tot a l'estranger! Els museus, salvo excepciones, no em diuen res, però les llibreries... Em puc passar tardes senceres i tinc per costum tornar a casa amb un llibre de fotos artístiques del lloc o d'algun fotògraf local.
Una preciosa cançó per a un preciós post.
Si el que no vols són els sorolls "del mundanal ruïdo", doncs, vine aquí a les altures que els únics sorolls que en tindràs seràn el dels ocellets cantant i, molt de tard en tard, els dels gossos. I quan necessitis de més música per l'ànima, sóls tens que anar a les vísperes de les Clarisses.
Jo en tinc, com favorita, una llibrería que s'assembla força a la de La Central, que descrius, es diu "Libreria dil mondo ofesso", és al bohemi barri de Brera, a Milà, molt a prop de la Via di Visconti i el "Il Piccolo Teatro- Teatro Stradler".
Baci,
Bet
M'agrada robar frases de converses alienes...
M'hagués agradat encara més veure't per un forat.
Bona nit Paseante...me'n vaig al llit ja :)))
Si es que vaya fauna que hay por Gracia...
Yo no quiero libros , que crian polvo.
Y de librerías no sé , en el mercado de la Abacería hay dos paradas al lado de las de los tomates y la pescadería que tienen peña de libros de segunda mano y si te gusta alguno , no sé, para falcar algo , puedes cogerlo y dejar un eurillo en una hucha que hay al lado.
Tot i que sembla ser que realment els temps passats de Gràcia eren molt millors que els d'ara (3 de cada 4 graciencs ho afirma), jo m'hi aniria a viure més content que une castanyoles de no ser per la militància santsera de la meva dona. Potser per això fa tants anys que treballo i gaudeixo, des del despatx, d'altres personatges i situacions que fan de la vila de Gràcia un lloc tan singular i càlid.
Robo converses, com tu ho fas a La Central, entre la xarcutera i les seves parroquines. Bado veient com el paio que sempre demana cigarretes continua demanant cigarretes a tothom i flipo comprovant que el bus que passa per carrer Providència a tota castanya no atropella mimgú.
Gràcia, segur, no serà el que era (3 de cada 4 graciencs ho diuen) però a mi no m'agradaria treballar en un altre lloc. Ni a La Central.
Jo visc en un carrer sorollós. Sobretot els dies que hi ha partit de furbol (Bar Maria) i caps de setmana de matinada (cotxes discoteca) :o(
Amb molt de gust marxaria a algun poblet de l'empordà :o)
Crec que si no em puc mudar acabaré malament dels nervis!
Les llibreries m'agraden. Si entro a alguna de gran...segur que arribo tard allà on hagués d'anar.
Hola Turoparc…vivimos en una sociedad muy ruidosa
pero no podemos prescindir de nuestro entorno, solo buscando lugares como bien dices, bibliotecas y sitios similares, un saludo.
Emily, el Corto Maltés no existeix, és un còmic. I esperem que aquesta noia sigui dramaturga un dia. Jo crec que sí.
Vida, aquesta llibreria és a tocar del Sena, encara que no recordo el color del cartell. Només que al pis de dalt hi havia el llit on dormia el seu propietari (pressumptament).
Llum, i si rehabilitem un poble deshabitat del Pallars tots plegats? Clar que pujaria el pixapins del Veí el cap de setmana amb la seva Harley i tornaria el soroll.
Mari-Pi-R, no eres aficionada a la lectura, pero escribes muy bien, aunque en hispano-quebequés. Estoy enamorado de tus historias.
Commuter, a l'estranger també hi ha llibreries? Com que jo només visito museus i esglèsies... :-)
Amber, els segurates no em deixarien entrar en aquest món que dius. Catxis.
Joana, no sóc massa interessant jo per un forat. No hi ha res sensual en la meva vida :-)
MK, sí noia, quina fauna. I més des l'estiu passat. No es pot aguantar amb aquests emigrants que venen del Maresme plens de fills, una gossa, quadres blaus, música del Bruc Sprinstin a tothora... Quin fàstic.
Óscar, Gràcia és un barri xulo per estar-hi unes hores. Potser també per treballar-hi. Però per viure-hi és complicat, noi.
Fra Miquel, aniré a viure amb tu i la Llum al Pallars o a un poblet de l'Empordà. Això sí, cadascú a casa seva, que vosaltres em canviaríeu el canal BarçaTV a la tele.
Hola Lasafor. Creo que podemos cambiar nuestro entorno si protestamos ante esos actos maleducados. Gracias por visitarme. Un saludo.
Un vespre moooolt fred d'aquesta passada tardor era a Olot. Feia tant fred que no podiem voltar pel carrer i, mentre feiem temps per veure el barça, vam entrar a una llibreria petita però amb una selecció de llibres bestials. És un dels records més macos que tinc d'aquesta tardor!
El que diu l'Oscar té raó: l'he vist guaitant el carrer davant de Can Costa!!! ;)
I si, Gràcia era mooolt millor abans (gracienca de 3a generació dixit)
Rateta, m'ha agradat aquesta combinació de llibreries i Barça. I dius que espies l'Óscar?
A mi també em molesta el soroll.. però bé tens ambient i coses per explicar.
Un llibre ben triat per cert. Galceran és bo. He mirat quines obres hi havia al llibre he descobert que Fuita i Carnaval no les he vistes. Les altres sí. Clar que Paraules encadenades té poc de comedia. Tot i que potser és la més impactant.
Khalineta sí que tinc coses per explicar vivint aquí. Però una miqueta de calma m'aniria bé :-) No conec l'obra del Galceran, però diuen que és bo, així que el vaig regalar.