Dissabtes
sábado, 26 de febrero de 2011 by el paseante
Els dissabtes sempre haurien de ser així: assolellats, lluminosos, amb bones notícies. Com avui. Et despertes tranquil, com si ja ho haguessis fet tot a la vida, com si ja t'haguessis menjat el món. Tot i que saps que no és pas així, mentre apagues la cafetera i t'asseus a la punta del sofà-llit, on intueixes que no gemegarà amb el teu pes escàs. Mires per la finestra i saps que tens ganes de sortir a gaudir d'aquest dissabte que sempre hauria de ser així: assolellat, lluminós, amb bones notícies. Encens un cigarret, mentre veus al terra les botes que s'han d'enllustrar.
Dissabte passat també va ser un bon dia. Teníem celebració familiar. El petit Hayden va néixer un dia u de febrer, i el petit faraó Nil ho va fer, suposadament, un disset de març. Ens vam inventar la data perquè el van trobar abandonat fa cinc anys al costat d'una fàbrica d'Addis Abebe després de que nasqués un dia de no se sap quan. Ara parla català, amb accent de Barcelona -això m'emprenya, perquè tots nosaltres som de la terra de la boira-, i dissabte passat va bufar les espelmes amb el seu germà en un castell. Ell era a punt de fer-ne cinc, i l'altre n'havia fet nou, dies abans. El Nil té cara de nen saludable, i és guapo. Molt guapo. No s'assembla a mi en aquest sentit. No compartim genètica.
Dissabte passat no va ser un dia assolellat i lluminós com avui. Plovia darrera les finestres del castell a la terra de la boira on celebràvem els aniversaris dels petits. Després, com cada any, ells em van demanar que els acompanyés a donar pa ressec -que vam demanar a la cuina del restaurant- als ànecs del llac. Ens van deixar un paraigua gran i negre. Molt gran i molt negre. Vam caminar tots tres sota el seu aixopluc cap al llac, evitant la pluja i els tolls. Els tenia a tocar de la cintura, amb les seves caputxetes de colors -verda i vermella. El petit Hayden va fer una d'aquelles preguntes que et desarmen: "Tio, tu no et moriràs mai, oi?". Vaig apagar el cigarret que duia als llavis al terra mullat i li vaig dir que no. Que no em moriria mai. I els vam donar pa ressec als ànecs. Contents. Tots tres.
Malgrat evitar tolls i fang, em vaig embrutar les botes. Aquest matí les mirava, pobretes, amb ganes d'enllustrar-les. I portar-les a passejar aquest dissabte assolellat, lluminós i amb bones notícies. Surto cap al Turó Parc, després de posar aquest post programat per quan sigui de nit.
PD: La cançó l'he copiat de la País Secret. Gràcies.
PD: Aquest post és per a l'Emily. Gràcies per deixar-me pujar a passejar amb el teu Volkswagen nou de trinca.
Ma mare té una dita: no hay sábado sin sol ni doncella sin amor. Si et fixes, ni que un dissabte plogui sempre hi ha un moment del dia amb una mica de sol, està comprovat. Lo de doncella sin amor, ja és més difícil...
Nen, que jo tinc un nissan micra, el volkswagen que teníem va passar a la història fa anys...
I ensenya-li paraules raretes que dieu a la terra de la boira al Nil, n'hi ha de bones ;)
Gràcies per la dedicatòria.
Però si ahir dissabte va fer fred i mal dia...!!! Vols dir que no el vas programar divendres aquest post??
:/
Veus? Jo no he pogut dir-li mai al trasto que no em moriré. Sap que tots morim. Això sí: té planejat inventar una màquina per fer-nos immortals.
Creo que nos acercamos a la primavera, los días se levantan luminosos y soleados, esto nos da empuje para estar más contentos y emprender mejor la jornada.
Que emoción!!, que bonito las palabras del pequeño Hayder, ésto lo vas a recordar siempre.
Saludos Paseante
Vaja...Ara t'haurem de dir "El passejador?" Ja sé que aquest post te l'ha escrit un dels teus nebots mentre tu xerraves amb els ànecs, fent l'idem.
PS Com s'atreveix l'Emily h
a pujar-te al seu utilitari! Encara voldries que el conduís des del seient del darrera!
Tot i no enamorar-me la teva terra de la boira, també vaig gaudir de la pluja i les cigonyes banyades, crec que el mateix cap de setmana que tu.
I té raó Emily: avui dissabte ha plogut des de les 9.00h. del matí a Mallorca sense aturall, però ara, ara que encara no s'ha acabat dissabte, just acaba de sortir un sol primaveral.
Ostres, avui no és dissabte, és diumenge...estic més "pa llà que pa cà"
No entendi ni una.... cachai???
"Tio, tu no et moriràs mai, oi?". Vaig apagar el cigarret que duia als llavis al terra mullat i li vaig dir que no. Que no em moriria mai.
Ets de la terrA DE LA BOIRA?
No fotis!
"Tio, tu no et moriràs mai, oi?". Vaig apagar el cigarret que duia als llavis al terra mullat i li vaig dir que no. Que no em moriria mai.
Ets de la terrA DE LA BOIRA?
No fotis!
Emily, de res. Ja saps que lo del Volkswagen és una metàfora. Jo no pujo en els cotxes dels deconeguts. I molt menys en el de les desconegudes :-)
Violette, sí noia, el tenia programat. Però dissabte al matí va fer solet al nostre barri, eh? Després es va espatllar el dia.
Duschgel, m'agrada aquesta màquina que vol inventar el trasto. En voldré una, eh? I trobo a faltar el Blog de Neo. Està mandrós?
Mari-Pi-R, los niños a veces te desarman con sus palabras. Supongo que es "la edad de la inocencia". Un saludo.
Veí, si vols pregunto als nebots si et poden escriure algun post. Al teu blog li vindria bé rejovenir-se una mica, que hi ha dies que sembles Matusalem. Quina edat tens?
Vida, doncs sí que vam coincidir tots dos a la terra de la boira. Ens vam creuar al carrer major, però no et vaig dir res perquè aquell dia no estava massa presentable -per variar. I jo també em lio amb els dies.
Atonau, también es mala suerte que el primer día que entras (supongo) escribo en catalán.
Mortadel.la, doncs sí, del mateix Londres. Cuack (ho sento, veig la teva imatge i em surt aquest comiat).
Per la part que em toca, gràcies, les coses i les cançons boniques són per a compartir.
Per a la part que li has tocat al muscle que tinc aquí baixant a l´esquerre i que a vegades està tranquil i a vegades s´accelera,també.
M´agraden els dissabtes assolellats amb petits haydens, paraigües grans i oncles tendres. Fa dos dissabtes en vaig viure un de semblant, sense paraigua , sense castell ni pa, amb un coll verd, un gripau , una bassa plena i un hayden secret que no em va fer preguntes tan profundes ;-)
La cançó m'encanta. Com el teu text. Com el què ens transmet. Gràcies.
Sí, està encara més mandrós que la mare :)
Au, va...com anava vestida?
Sí, què macos seríen aquest tipus de dissabtes! Tot i que els dissabtes de pluja fina també son bonics i nostàlgics, a mi m'encanten...
:)
I la boira, diuen, és molt bona pel cutis.
Un très joli post, comme d'habitude!
Mil somriures, Paseante,
Amber
Buff, quina pregunta!!! Deu ser cosa de l'edat. La meva neboda de 8 anys va estar amb insomni fa uns mesos, fins que vam esbrinar que el que li amoïnava era que es pogués morir algú de la familia...
País, gràcies a tu. Feia temps que em parlaven del nou CD dels Manel, i he trobat la primera cançó a casa teva. Cuida aquest Hayden secret que segur que et toca el muscle que tens baixant a l'esquerra i que a vegades està tranquil i a vegades s'accelera. Jo hi tinc un bíceps desmenjat en aquella zona.
Filadora, gràcies a tu. La cançó és preciosa.
Duschgel, pensava que els alemanys éreu més constants :-)
Vida, doncs amb el xandall del Mallorca FC. Eres inconfusible en aquell carrer Major plujós de la terra de la boira.
Amber, moltes gràcies. Això que la boira sigui bona per al cutis és una trola. Jo tinc el cutis de Frankenstein. Mil somriures.
Commuter, no sé què els passa en aquesta edat. A la meva família no ha mort ningú proper des que van nèixer els nens. I el gran té aquesta fixació.
Ja, ja, ja, ja...mai m'he posat un xandall del Mallorca. Però ho tendré més en compte per a properes ocasions :)
A vegades quan et palen de la mort t'adones que no hi ha res més bonic que viure sgui e dissabte o en dilluns. Passejar i escriure allò que anem fent, trobant, observant i sentint...hi ha res millor?
Ja falta menys per l'altre dissabte :)Diuen que plourà :)
bon capde Paseante!
Vida, doncs no devies ser tu. Sort que no vaig abraçar aquella noia :-)
Joana, tens tota la raó del món. Sovint no ens adonem que la vida val molt la pena. Bon cap de setmana.
aquest dissabte jo he trobat pluja, boira i neu, combinat amb primavera!!! que bonic!
passejador, tu no et moriràs mai.
Ahir dissabte, dia de rues de Carnestoltes per sort no va ploure. Dissabte anterior diria que per l'Empordà no va ploure.
QUan els nens et pregunten per la mort, no saps què dir-los, perquè ploren desconsoladament, i no vols, però la realitat és la que és. Clar que tot i que no ens podem escapar de la mort física, hi ha altres maneres de seguir vivint. I ara amb internet, suposo que sempre quedaran els nostres blogs. O no
A mi, aquests comentaris infantils em maten. Sé que no s'ha de mentir però tampoc vaig ser capaç de dir la veritat... si és que a mi em fa por morir-me... cal que li traslladi aquest neguit?
Tampoc li vaig dir la veritat la tarda que em va preguntar: tieta, tieta, tu i el Tohub feu trikitriki?
Montse, sí que em moriré. Ens hi juguem un pèsol? :-)
Khalina, jo crec que quedaran els nostres blogs. A internet hi ha molt espai.
Rateta, ara m'he quedat amb el dubte. Feu trikitriki? :-)