La jaqueta



Feia temps que no anava per la vida amb el petit Hayden; tots dos sols. Quan era petit de veritat sempre em deia que sí quan li proposava sortir a caminar per la terra de la boira. Anàvem a l’estany dels cocodrils inventats que es menjaven el batlle perquè havia sigut malvat. O a plegar caragols amb les caputxes posades perquè plovia. O a cercar nius d’ocells que ja havien emigrat en aquelles pomeres despullades de tardor.

Quan el petit Hayden era petit de veritat me’l sentia una miqueta meu. Fins que es va fer gran.

Feia quatre o cinc anys que no sortíem a passejar tots dos sols. Ahir hi havia una sobretaula complicada en un dinar prenadalenc a casa seva: el sergent Hayden havia tingut un còlic (d’aquells que veus les estrelles) feia poques hores i amb prou feines es va asseure a taula per acompanyar-nos, el petit faraó Nil estava esgotat d’haver salvat el seu pare d’una mort segura (això creia ell) al lavabo d’un poliesportiu, la senyora Hayden se sentia cansada després de preparar a corre-cuita un fricandó només tornar del servei d’urgències, i a la dona dels mars del sud li tornava a fer la guitza el genoll tossut. D’eixerits, només quedàvem el petit Hayden i jo.

Malgrat tot, vam allargar la xerrameca fins que es va fer fosc. La meva germana encara volia baixar al centre de la ciutat per comprar-li una jaqueta d’esquí al petit Hayden. Llavors vaig recuperar la meva ànima de tiet i em vaig oferir per anar-hi jo. El nebot va dir que sí com quan era petit de veritat.

Abans em seguia com un follet de bosc amb les passes curtes i els genolls pelats de caure pels sembrats. Ahir anava al meu costat i jo havia de caminar de puntetes per no semblar més baix que ell. S’ha fet un homenet.

Vam anar en metro al barri Gòtic i ens vam deixar engolir per aquells carrers estrets i humits carregats de llums de Nadal i de botiguetes obertes en diumenge mentre m’explicava les coses que interessen a un adolescent de catorze anys: els malabarismes que fa amb l’scooter i que penja a Youtube (“mira, tio, això és un triple salt amb mans”, “mira, tio, això és un doble salt sense mans”, “mira, tio, això...”), la noia de la classe que el convida a l’Starbucks i pot demanar el que vulgui perquè els seus pares són rics (“tu ets ric, tio?”, “no, sóc pobre”, “però quants diners tens al banc?”...), aquell amic que va fer a la terra de la boira l’estiu passat i que ja no li envia whatsapps (“i mira que érem col·legues...”), el dia que “uns canis” li van voler prendre el mòbil en un carrer fosc on no hi havia ningú (“no ho expliquis als pares, tio, perquè no em deixaran anar més a l’skate-parc a segons quines hores”)...

Ell no recordava que teníem l’objectiu de trobar una jaqueta perquè xerrava i xerrava mentre es recolzava contra el meu cos per emfatitzar tot allò que deia. De tant en tant l’empenyia a l’interior d’una botiga i començava el viacrucis de la vanitat adolescent. El petit Hayden triava una peça després d’haver-ne analitzat cinquanta. Després apujava i abaixava coll i cremallera, es posava de perfil movent les espatlles endavant i endarrere, estirava la roba amb les mans a les butxaques... I el seu bon gust mai no baixava dels dos-cents euros, quan tenia un pressupost de setanta-cinc.

Jo me’l mirava, carregat amb una pila de jaquetes que li aguantava perquè se les anés emprovant, i li recordava que no les podia pagar. Reflectits al mirall, teníem el cos d’una alçada i un pes similars. Però no semblàvem pare i fill, ni tan sols tiet i nebot, perquè les seves faccions estan fetes per un artesà i a mi em va tallar un manobre.

S’acostava l’hora en què els comerços tanquen i les carrosses es converteixen en carabasses. No podíem tornar a casa sense la jaqueta i el petit Hayden, que és un noi entenimentat, va dir:

-Haurem d’anar al Decathlon, com sempre...

-O pots trucar la teva amiga dels pares rics.

-Tio...

A la segona planta, hi havia tres models que s’ajustaven al pressupost. Em va carregar amb ells i ens vam dirigir a un mirall estret i llarg al final del passadís davant del qual va començar a apujar i abaixar colls i cremalleres... Malgrat el seu bon gust, es va conformar amb allò que podia pagar i va triar el que m’agradava menys (“però l’has de portar, tu”, li vaig dir quan va dubtar si agafar el que preferia jo).

Al carrer estàvem contents perquè havíem aconseguit fer l’encàrrec de la senyora Hayden, com si fóssim dues persones grans i responsables que ja podien anar soles per la vida.

Abans de buscar la boca de metro, va voler entrar un moment en una botiga del carrer Santa Anna. Era d’animals. Al fons de l’establiment hi havia un seguit de tancats amb cadells de gos. Em va donar la bossa de la compra i va anar cap a la gàbia d’un chihuahua per posar la mà al vidre. L’animal es va acostar i va aixecar la poteta fins on tenia els dits el xiquet. Va estar una estona allí, a la gatzoneta, com si s’hagués aturat el món. La seva mirada tornava a ser la d’aquell petit Hayden que m’acompanyava a l’estany dels cocodrils inventats que es menjaven el batlle perquè havia sigut malvat. O a plegar caragols amb les caputxes posades perquè plovia. O a cercar nius d’ocells que ja havien emigrat en aquelles pomeres despullades de tardor.

A fora, s’acostava Nadal. Un altre Nadal.

5 comentarios:

    Has descrit unes postals boniques, d'aquelles que ja no se n'envien.
    La més bonica és l'última, la de la mirada d'una cosa que vols i no pots tenir.
    Bon Nadal, Paseante.
    Així que estàs eixerit encara? ai, carai!

     

    Et trobava a faltar, paseante. M'ha agradat tornar a llegir-te. Millor que una postal.

     

    Hoy es como recibir un buen regalo, me alegro que no nos hayas olvidado en estas fechas.
    Yo cuando voy de compras miro antes el precio así me quito infinidad de problemas para elegir la prenda.
    Tu paseo estupendo, espero que la familia siga bien de salud y que disfrutes estas fiestas en tus tierras, allí te esperan llenas de aventuras y cariño.
    ¡FELIZ NAVIDAD!, abrazos.

     

    Molt bones festes Paseante, per tu i pels teus. El text, deliciós. Se t'enyorava.

     

    merci per escriure, darrerament et llegim poc...