Carrer Major



El sergent Hayden aparca malament el monovolum damunt de la vorera de l’avinguda Blondel. Va en màniga curta i sembla acalorat, mentre me’l miro amb el coll del meu forro polar aixecat fins a la barbeta. Per a mi encara fa fresca, però ell ja nota l’estiu en aquelles ribes plenes de sol d’un riu Segre per on neden tot d’ànecs desocupats.

La senyora Hayden es queda vigilant el vehicle, mentre el seu marit, el tenista i jo creuem un passatge estret i curt fins arribar al carrer Major de Lleida. Portem una mica de pressa i pugem decidits les escales d’un edifici antic i ombrívol, però amb l’olor de la pastisseria que hi ha als baixos que el fan familiar perquè aquella flaire dolça em transporta a la infantesa.

A la segona planta, el tenista passa la clau per un pany menut i fràgil, i entrem en un pis ampli i buit. Els meus pares l’han anat buidant les darreres setmanes i ja només queda una cadira al menjador amb una gramola asseguda a sobre. Les parets són nues i les rajoles dibuixen fa dècades les mateixes sanefes.

L’aixeta del quarto de bany ja no degota com la darrera que vaig entrar allí, i al dormitori de convidats no hi ha el llit on havia dormit moltes vegades. Tampoc queda l’armari ple de capces amb records de la tieta.

Ens preparem per carregar la cadira i la gramola, i baixar-les al cotxe mal aparcat (portem pressa). Però abans vull obrir els porticons del balcó. Miro avall, al carrer Major de Lleida que és la meva cinquena avinguda o el meu bulevard Saint Germain. El meu carrer preferit de tot el món.

El pis és alt i la gent es veu petita allà a baix, mentre passeja entre les banderoles medievals de la ciutat.

Veig una noieta prima i guapa com la Sofia Loren que camina amb una bicicleta agafada al costat. Ha pedalat des de la torre del Patriot, als afores de la ciutat, per trobar-se amb un noi guapo i d’ulls grisos que juga a tenis i que ha arribat a la ciutat en el tren de les quatre (el cerverí) des de la granja dels cavalls. Després s’asseuen a la terrassa del bar Cantàbric abans d’entrar al cinema Principal per veure Esplendor en la hierba, el 1961. Fa temps que festegen, des que es van conèixer en un ball de fanalets a la plaça de Sant Joan. Però aquesta plaça no es veu des del balcó. Queda més amunt.

Després veig un parell de marrecs que s’avancen corrent als pares per arribar a la botiga de joguines El baratillo, amb la façana plena de globus. Ella és rosseta, amb les galtes rodones i els ulls blaus. Ell és un petit passejant que gira un ull –pobret- i té les orelles sortides. Els dos germans es posen a tocar els pianets que hi ha a l’entrada d’aquell establiment i ja no hi ha manera de treure’ls d’allí fins que els pares es posen seriosos. Per a ells, anar al carrer Major un diumenge a la tarda és com anar a l’altra punta del món.

Les darreres persones que observo des del balcó són un avi amb bastó que camina mig geperut després d’haver-se passat tota una vida fent de pagès. El segueix la seva filla soltera amb la gossa Caterina, que marxa mansa darrere les seves passes lentes, tota tacada de marró i blanc. S’han venut la torre del Patriot i ara van per voreres enrajolades quan abans ho feien per camins de terra.

L’home vell s’atura en un quiosc per veure els diaris que parlen de la mort de Franco i se’n recorda de quan va fugir en un carro amb les sis filles mentre esclataven les bombes en la llunyania.

Els veig tots plegats allà a baix, tot i que aquestes imatges són de fa temps.

Em criden per marxar del pis. Però sé que mai més tornaré a veure el carrer des d’aquella altura i em deixo despentinar pel vent que fa ballar les banderes que ha posat l’ajuntament per fer-nos entendre que som una ciutat antiga i viscuda. Una ciutat per on han transitat generacions que ja no hi són i per on en transitaran altres que vindran.

Deixo els porticons oberts del pis buit. Al costat de la cadira amb la gramola hi ha una capsa amb discs de pedra. L’obro un moment, abans de marxar. En el primer hi ha un paperet manuscrit, enganxat a la solapa. Diu: “25-12-2006. Nadal. Poso la gramola i l’escolto amb la meitat d’intensitat d’abans. Potser he perdut oïda o potser s’ha espatllat l’aparell”.

Llavors m’imagino la tieta tots aquests anys que va viure en aquell pis del carrer Major, en aquella solitud volguda. I em puc imaginar totes les hores buides que hi va passar, totes les notes que hi va deixar perquè no tenia ningú amb qui parlar, cada dia llarg... Totes les passejades amb l’avi i la Caterina. Després sola, pujant les escales del mercat amb el cabell recollit o baixant fins al riu, despentinada. Recordo la rialla que ens regalava quan obria la porta, de petits, i li explicàvem que veníem de tocar el piano a El baratillo. Ens feia el berenar, mentre recordava amb la noieta prima i guapa com la Sofia Loren (la seva germana) i amb el noi guapo i d’ulls grisos que jugava a tenis (el seu cunyat) coses d’abans.

Ara el pis està despullat i es prepara per aixoplugar noves vides. El contemplo per darrera vegada i el tanco de cop, com qui tanca una vida.

M’esperen a baix, amb el motor engegat d’un monovolum a l’avinguda Blondel. El sergent Hayden encara està acalorat, mentre me’l miro amb el coll del meu forro polar aixecat fins a la barbeta.

Transitem per una autovia, on les flors han esclatat en una hemorràgia de colors de primavera, cap a la granja dels cavalls. La senyora Sofia ens prepara el dinar, mentre la dona dels mars del sud la fa riure i el gos ventilador emprenya perquè sent l’olor del menjar. Hi arribarem en vint minuts i no ens caldrà escriure notetes perquè ens les direm en persona, per fer-nos companyia en els nostres carrers majors.




Fotografia de El baratillo (treta d'internet) on era feliç de petit amb la petita senyora Hayden, mentre ens vigilava la tieta Ramona des del seu balcó.

4 comentarios:

    Un dia li vaig dir a una tieta meva que jo no li donava importància a les fotos, que guardava els records dins la meva memòria. Em va dir que quan em faria més gran ho entendria (ella fa recopilacions de fotos de la família en un cd). Ara ho entenc. Com més gran et fas, més recordes, la memòria s'amplia, sobretot quan la gent que ens estimem desapareixen del nostre costat. Només ens queden les fotografies i les gramoles.
    Estic segura que la Ramona tenia moltes coses per explicar. Potser hauràs de seguir el seu rastre en les notetes que deixava, com una nàufraga.

     

    La memòria ens fa companyia sempre. De vegades, és un bàlsam, altres vegades, un incòrdio que voldríem bandejar amb una manotada.

    Quina fotografia més bonica!

    La que ens has fet, vull dir. La de la botiga, trobada a internet, també és bonica. i la música... nostàlgica.

    Una abraçada.

     

    Eso de la temperatura corporal en primavera da risa, pues salí al centro el otro día y vi a mas de uno con pantalón corto y yo iba envuelta con mi cazadora y pañuelo.

    Eso de cerrar casas causa tristeza ya que hay tantos recuerdos encerrados en ella y más cuando uno está forzado a deshacerse de las cosas materiales que ciertos objetos parecen que te vuelvan en tu memoria con los años.

    Yo ahora intento hacer muchas fotos de todo para no olvidar.

    Un abrazo.

     

    Buidar una casa i emportar-se'n els records?