Nuevo look
martes, 25 de mayo de 2010 by el paseante
El jueves pasado me rapé al uno, de camino al piso de los Hayden para hacer de canguro. Mi nuevo peluquero es una persona joven. Ha abierto su establecimiento recientemente, y me hace buen precio. Encima me regala lociones para el afeitado, o mecheros, tras pasar por caja. Tiene pinta de gamberro, de chico de botellón, de canalla de extrarradio. Pero es un emprendedor amable y algo tímido. Sabe cuando me apetece hablar y cuando no. Lo recomiendo. Está cerca del cruce de Sant Lluís con Montmany, en el barrio de Gràcia. Me rapó la cabeza, mientras veía pasar sombras a través del escaparate, porque estaba sin mis gafas, de camino a casa de los Hayden para hacer de canguro.
Los pequeños me esperaban escondidos en diferentes partes del piso, como siempre, esperando que los encontrara para contarles cuentos de dinosaurios y de princesas atrapadas en su pasado. Salí a la terraza, gritando el nombre del pequeño Hayden extraviado, aunque veía su cresta dorada tras el sofá orejero. Levanté mantas en las camas, aunque veía la testa negra del pequeño faraón Nil extraviado tras las cortinas. Aseguré que me iba del piso ya que no tenía a nadie a quien cuidar, y entonces saltaron de sus escondrijos como liebres. Se frenaron en seco. Me miraron, extrañados. "Tío, te has quedado calvo como el abuelo". Les permití frotar mi cabeza con las palmas infantiles de sus manos, hasta que se durmieron con un cuento de Doraemon o Poquemon (ahora no me acuerdo) en el que rescataban animales extinguidos a través de una máquina del pasado. Antes de apagar sus párpados, el pequeño Hayden me dijo algo que me descolocó, mientras leía: "¿Tío, por qué entonas tan bien?". Jamás he sabido expresarme en voz alta, pero elevó mi autoestima con una frase tan sencilla. Esos niños me ahorran terapias caras con psicólogos argentinos.
Al día siguiente me largué en el tren de las siete de la tarde, viendo pasar viñedos por las ventanillas.
En mi dormitorio de la tierra de la niebla hay una silla de madera con una montaña de jeans viejos que dejan reposar sus piernas en el vacío, mientras esperan que los lleve a pasear. Cada uno tiene su historia a cuestas, recuerda momentos que vivió agarrado a mi cintura y que yo he olvidado: una pelea a navaja, una timba de cartas, un avión que se alejó con ella a bordo. Me los pongo para recorrer el camino de Duran porque allí es fácil ensuciarte, embarrarte, hacerte un siete con una zarza.
Este sábado me vestí con los que estaban más arriba. Subí la cremallera, abroché el botón en el ojal y me caí al dar el primer paso, porque se habían deslizado por mis piernas hasta amontonarse en mis tobillos como un acordeón. Me iban tremendamente grandes.
Le pregunté a la señora Sofía si eran de mi padre o del sargento Hayden, y se había despistado tras planchar esa pila de ropa que todos ponemos a su disposición, generosamente, y que ella reparte luego por las habitaciones de la granja de los caballos. Aseguró que no, que eran míos, que los había encontrado en el cajón superior de la cómoda, y le parecían menos desgastados que los que ya reposaban en mi silla de madera.
Los elevé ante mis ojos, y no recordaba nada vivido con ellos. Eran de marca Ruk (mercadillo), pero los llevé a pasear con la colaboración de un cinturón ajustado por el agujero número cinco. Sus perneras rozaron miles de amapolas en el camino, por primera vez en mucho tiempo. Sus bordes se humedecieron con mis pies en el agua del canal, por primera vez en mucho tiempo. Su parte posterior se enverdeció con la hierba fresca en la que me senté para fumar, por primera vez en mucho tiempo.
Sacaba bocanadas de humo entre esos manzanos con sus frutos chiquitos que esperaban el verano para engordar. Intentaba recordar las anécdotas vividas con esos pantalones que me iban grandes, pero esos momentos se habían alejado de mi mente como una bandada de palomas asustadas tras un disparo de escopeta. Podría ser una pelea a navaja, una timba de cartas, un avión que se alejó con ella a bordo. O un paseo por ese mismo lugar hacía muchos años.
Las hojas de los plataneros comenzaron a estremecerse violentamente por el viento repentino. El cielo se puso feo sobre una aldea lejana, la de Manel. Escuché un primer trueno. Me levanté del suelo, y apenas tuve tiempo de alcanzar un cobertizo aislado cuando comenzó a diluviar. Una cortina de agua se precipitaba tejas abajo. Un gorrión con el ala izquierda dañada, quizá por un perdigón, se refugió a un par de metros de mi. Nos observamos, sin decirnos nada. Se sumó un gato sin dueño al Arca de Noé, a más distancia de nosotros. Ninguno buscaba pelea. Sólo pretendíamos resguardarnos. El aguacero nos impedía regresar a casa. Yo fumaba. Ellos no. Parecía una parada del ómnibus 39 un domingo por la tarde, cuando el transporte público tarda en aparecer, y apenas esperamos tres personas el milagro de que circule ese autobús por la calle Robí.
Fue una tormenta rápida, como las de verano. Con todo me hizo llegar tarde a la cena. Al girar la llave en la puerta de la granja de los caballos, mis padres se levantaron del sofá para correr al comedor. Estaban hambrientos. La señora Sofía me sirvió tres platos, tras preguntar mi peso (por primera vez en mi vida). Le dije la verdad, que estaba un poco por debajo de mis setenta y cinco kilos ideales, pero que no había adelgazado adrede. Que me limitaba a caminar un ratito cada día. Eso era todo. Y que esos pantalones eran de hace mucho tiempo, cuando debía aguantar la respiración para esconder mi barriga de Santa Claus. No la convencí, me obligó a rebañar el plato con un trozo de pan.
Por la noche salí a las fiestas del pueblo, con unos pantalones de ahora. Los que recordarán mis anécdotas presentes dentro de unos años, cuando estén en la pila de prendas antiguas en esa silla de madera, y yo las haya olvidado. Los llevé frente al escenario en el que Ariel Rot cantaba sus temas eternos. Estaba flaco allí arriba. Intentó animarnos levantando el pulgar tras las mangas de esa americana a rayas que le venía grande. Quizá la encontró sobre la silla de madera de su dormitorio, después de que su madre la rescatara de una cómoda. Con mil historias por recordar que el músico ya no recuerda. Una pelea a navaja, una timba de cartas, un avión que se alejó con ella a bordo.
Había poco público. Todo era desangelado. Jamás aplaudo, pero esa noche aplaudí.
PD: Hace poco colgué mi post 250. Pensé en cambiar el decorado de este blog (renovarse o morir), pero alguien me frenó -Arare, y mira que no soy chivato :-). Lo hago ahora. Espero que no tarde demasiado en cargarse. Mantendré el blog anterior actualizado en otra dirección, para los que lo prefieran.
PD2: Llum, t'he copiat una de les cantants que recomanes al teu blog. Potser t'hauria d'haver demanat permís. En qualsevol cas, gràcies. M'agrada molt.
PD3: Faltan algunos de vuestros links en la columna de la derecha. Lo iré arreglando.
Intento convencer cuxi a rapar la cabeza también...pero él no quiere tonces le diré que me quedo contigo! :} Me gusta el nuevo blog.
Un beso
M'agrada el nou look. Tot i que em costa acostumar-me als canvis, són necessaris per tirar endavant. Mirarem de viure el present i creure en el futur, no? El passat ja no ens aporta res.
Gràcies pel link dels Bruquets :)
Te m'has avançat.
M´agrada la nova plantilla, és sobria i diàfana, més o menys com et veig a tu.Només un detall, la lletra la trobo un pèl petita, només un pèl. Sóc miop, què hi farem!
Jo conservava uns texans des dels divuit anys , em servien per a saber si em calia fer la dieta de la carxofa o podia seguir menjant bombons.Un dia me´n vaig cansar i els vaig llençar. Vaig pensar que si no els utilitzava per sortir al carrer no hi feien res ocupant lloc a l´armari, més o menys com els temps passats.
Bon dia!
A mi també m'agrada el new look i imaginar-te calbet, segur que et fa més modernillu i atractiu, però ara sí que veig que escrius només per a jovenetes... Normalment, quan es té una edat, les lletres petites es fan més feixugues de llegir... :-(
Malgrat la lletra petita (ja em compraré una lupa hahahaha), l'escrit és deliciós i tant teu...
Petonets, pase (en versió modernilla :P)!
Jo també tinc una edat... i la trobo un pèl petita...
Molt millor!!! M'agrada molt el nou look del blog. El teu look no ho sé. Buenu, t'hauràs de posar barret per no agafar una insolació! je je
Amb els texans em passa al contrari...d'un any per l'altre no me'ls puc cordar!!! Potser si faig com tu i em dedico a passejar pels carrers al vespre...Aish! País...com dius que és això de la carxofa?
Una abraçada
A mi aquesta narració acurada m'ha posat la pell de gallina. No sé si era la música, però estic ara trista trista...
No ho se, Fra Miquel, no l´he fet mai aquesta dieta.De moment segueixo menjant bombons i les carxofes, farcides. ;-)
M'agrada això de "renovar-se o morir".A mi que m'agrada canviar de look, de color dels cabells, de vestits, de pantalons...jejeje
Menys rapar-me :)
També passejo cada dia però la talla 38 em queda lluny. Tenia uns texans, uns "Closed" que els vaig portar durant 17 anys fins que es van esfilagarsar...llàstima. tenien un bon tall :)
Jo et llegeixo amb ulleres.
Felicitats pels 250 posts!!!
Vaja, t'has tornat "minimalista"; calb i prim. Millor no posis cap foto teva...O no faràs 251 posts.
PS Segur que això del canvi de look t'ho ha dit una veïna, oi?
Thaís, si Cuxi se rapa la cabeza parecerá un sapo, con lo feo que es :-) Sólo nos podemos pelar los guapos.
Emily, sí que m'he avançat, però és que m'encanta el teu nou blog i no em vaig poder reprimir. I discrepo amb tu: el passat m'aporta molt. Ha determinat com sóc ara. I hi ha gent de llavors amb qui he perdut el contacte, però amb qui penso sovint. Massa sovint.
Pais, gràcies per com m'imagines. Però als blogs tots semblem millor del que som en realitat (tret del Veí de Dalt que és igualet, el pobre). He mirat això de la lletra petita. De moment no me'n surto d'ampliar-la. També sóc miop, i no m'agrada aquesta filera de formigues. Però havia de triar entre una plantilla amb mil coloràines o aquesta amb lletres minúscules.
Si algú em pot ajudar a fer la lletra més gran, ho agrairé. Li demano especialment a la Xurri, que és la meva assessora en temes informàtics, tot i que ara no està massa per històries. Més endavant, potser.
Rita, miraré de canviar la lletra a un cos 12, com a mínim. I si no ho aconsegueixo, posaré una plantilla carregada de recursos gràfics, però que sigui llegidora. I modernillu i atractiu ho sóc sempre, dona. Era el que volies dir, oi? És que aquest "més" m'ha sobrat :-)
Gemma, una altra que em surt amb l'edat. Si tu i la Rita us sentiu grans, jo dec ser una mòmia. I no em ve de gust, la veritat.
Fra Miquel, fins ara tot eren crítiques. Entra el primer home i posa el primer comentari positiu. Crec que restringiré l'accés de lectors a aquest blog. Una abraçada maco. I tu tampoc tens problemes de pes (al menys a mi m'ho sembla).
Vida, em sap greu haver-te posat trista. Potser era la cançó. Moltes gràcies per entrar. Et tornaré la visita, i segur que m'agradarà llegir-te.
Pais, ja fas com l'Emily i l'MK. Contestes els comentaris a casa meva. Suspiro en senyal de resignació, i abaixo el cap com aquell que no hi pot fer res més. Per cert, carxofes farcides de?
Joana, ja he notat que t'agraden els canvis de look. Això dels cabells ho desconeixia. Hi havia una cantant fa segles que m'agradava i anava rapada: la Sineed O'Connor (no sé si ho escric bé). Val, llegeixes amb ulleres. És una crítica elegant al cos de lletra, oi? Intentaré canviar-ho, de veritat.
Veí, al contrari. El canvi de look me'l va frenar una veïna fa unes setmanes (l'Arare). Avui he passat per davant d'un aparador. M'he vist alt, calb, prim i amb ulleres de cul de got. He pensat que em diries Mortadelo. T'ho poso fàcil, carallot.
Bueno, creo que he conseguido ampliar el cuerpo de la letra. Me ha costado, y me estoy haciendo un especialista en edición de html. He aumentado del 10 al 14. ¿Lo leéis bien? No pega mucho una letra tan grande con uns recursos gráficos tan diminutos. Pero seré práctico. Me interesa que me leáis cómodos. Sin forzar la vista. La estética la dejaremos para otros.
De fuà les farceixo.;-)
(I vostè perdoni, intentaré no ésser tan contestona, però és que se me´n va la mà...)
Si has passat del 10 al 14, i no t'acaba d'agradar, no has pensat que potser amb el pas 12 ja fem les ceguetes???? ;-)
Petonets eh!!!! (huasssssss)
M'agrada el nou cos de lletra, però et canvia a tot el blog, també a la barra lateral. Jo el que faig és seleccionar el texte i a la finestra d'edició hi ha un menu de grandaria de lletra, selecciono la GRAN.
Com és que el Bruquet et surt tan abaix?
La veritat és que el vaig descobrir per casualitat (o per tafaner...:o)
Bé... el Bruquet i tots els enllaços. A mi em surten avaaaall avaaaall!
Felicitats pel nou look del blog, els 250 posts... M'agrada pensar les històries que han viscut uns pantalons, o les converses que ha sentit un cotxe... el que han vist i escoltat els objectes.
(què és això d'una baralla amb navalla?)
Pais, mira que menjo de tot, però el fuà...
Rita, em faràs parar boig :-) Ja l'he baixat a l'11. Com ho veus?
Fra Miquel, sí noi, m'ho canvia a tot arreu. No ho sé arreglar. I a mi em surt bé la columna de la dreta. Li passa a algú més?
Khalina, moltes gràcies. De fet, aquest no és el 250. N'he fet 3 ó 4 més. Però això no té cap importància. La baralla amb navalla va ser amb un pescador de gambes que em va fotre una noieta que m'agradava. Ja fa anys.
Oh, paseante, un home que es baralli amb navalla i tot per una dona! Això ens ho has d'explicar!!!
Queda't com estàs, que estàs moníssim! :-)
Hola paseante!
He copiado uno de los cuentos de los hermanos Grimm que no me gustan para que lo leas y opines.
Lo que tengo claro es que a mis hijos les leeré tus cuentos. Como no hacerlo! Tienen un poco de todo lo que se necesita! 1000 veces tu a los Grimm, palabra de Filadora! ja ja ja!
Es que te leo y ya veo los dibujitos a los lados: el peluquero joven y tímido con pinta de gamberro, los niños jugando a esconderse por la casa o escuchando tus cuentos en la cama, el dormitorio con la silla llena de tejanos, el prado con la tormenta, y por supuesto no faltaría la instantánea del cobertizo! precioso!
Ariel Rot... divino tesoro... "brindo por las mujeres que derrochan simpatia" ha estat durant anys el meu brindis.
A veure Paseante.. això de que planxi la mama és tenir mooooorrrrro!! i no val dir que a ella li agrada. Tan fàcil com és posar la "pos" de planxar davant la tele i anar fent la ratlla dels pantalons.
Saps què? tinc un nòvio que porta barba. Sovint quan la duu curta li rasco a "contrapèl". Diu que li agrada. Deu ser gustet rascar-te la closca, ara que la tens a l'u!
I ja per acabar m'agrada molt el teu nou look. Com sempre, com ets, elegant i distinguit.
ainx, vaig llegir el post quan el vas penjar però no vaig obrir els comentaris (com que estic en "modo ostra"...) i no vaig veure que demanaves ajuda - ja te n'has sortit, no és tan complicat, je.
Mola el nou look del blog, com m'agradava l'anterior; tots dos són sobris, i a mi m'agraden les coses sòbries.
Em penso que és el primer cop que trepitjo casa teva... Me'n han parlat molt be de tu... avui he llegit a gust...
Tornaré, segur!!!
I el look força be... El del blog, vull dir, eh?? Ara, que això d'anar rapat a l'estiu, és un gran invent...
;-D
Segur que estàs guapo, així pelat del tot. Jo, que també estic en modo ostra com la Xurri, i que quasi ni escric, vaig llegint de tant en tant els blogs del barri tot i que no sempre deixo comentaris... però amb aquest canvi de look te n'havia de deixar un. M'ha agradat. De veres.
Hauré de penjar el rètol de blog en crisi que ara està de moda...
:(
Rita, era una broma que li feia a la Khalina. A la seva parella li dic el pescador de gambes, per un tema que no ve al cas.
Gracias, Filadora. He leído el cuento de los Grimm en tu blog. Date cuenta de que eran otros tiempos, otra manera de vivir, de escribir, de leer. La gente tenía más tiempo.
També gràcies, Rateta. Tinc uns mitjons que m'hauria de posar aquest diumenge per anar a una comunió i que demanen un cop de planxa. Com vas de temps? D'això de la closca, m'has fet venir un record que no puc explicar aquí.
Xurri, no pateixis. Com que la meva informàtica de capçalera està en modo ostra, vaig haver de comprar-me un manual d'edició d'HTML i llegir-lo. Va, anima't que tot allò ´s un món massa complicat per al meu cervellet. Un petó.
Eli, en primer lloc gràcies per entrar i comentar. Ja m'imagino qui m'ha recomanat. El carallot. Si és que no pot viure sense mi. Saps quants dies fa que no em pentino? Et visitaré i et llegiré.
Violette, res de posar aquell coi de rètol. L'he vist a tot arreu i fot una miqueta de yuyu. El teu blog té llarga vida. Si necessites un temps en modo ostra, com la Xurri, agafa'l. I després torna amb força. Us espero al peu del canó. A Blogville.
Com sempre, faig l'onada en llegir els teus posts. Fa dies que no ho feia, que ja saps que t'estic muntant un viatge organitzat a la ciutat dels gratacels ;D
PD Com m'ha d'importar que "agafis" una de les "meves" cantants? és així quan aquest pobret blog meu agafa sentit i és llavors quan em sento completament feliç: compartir amb algú les coses que m'agraden! No es pot demanar més...
He de confesar-te una cosa ..
TINC PRESBICIA DESDE FA ANYS I NO VEIG UN PIJO AMB AQUESTA LLETRA ;CASONLOLLA!!!
Quina sorpresa! Últimament no entro a blogs, de fet gairebé ni al meu (per la feinada que porto a sobre) i m'he trobat aquest canvi!
M'agrada :-)
Llum, només volia donar-te les gràcies per aquesta cantant que em vas fer descobrir. I el teu blog no és pobret, és magnífic.
MK, no veus la lletra? El quatre ulls sóc jo, coi.
Gràcies Laie. Renovar-se o morir, ja ho saps.