Arco iris
miércoles, 5 de mayo de 2010 by el paseante
Ana siempre afirmaba que en casa me notaba habitualmente triste, y que cuando salía a caminar cambiaba mi humor y parecía una persona distinta. Según ella, paseando por la ciudad daba el perfil aproximado de una persona feliz.
Esta tarde de sábado, el camino de Duran estaba cubierto de nubes. Eran estremecedoras en el cielo: cúmulos negros contra un fondo azul, como verlas en el cuadro de un museo de la mano de un pintor que las hubiera descrito con sus pinceles mejor que yo con mis palabras. Andaba con el forro polar verde colgado de un hombro. En un bolsillo reposaba el teléfono móvil. En el otro la cajetilla con veinte cigarrillos liados a mano la noche anterior. En la tierra de la niebla los fabrico sentado como un Buda sobre la colcha blanca de la cama de mi habitación, en el tercer piso, bajo la buhardilla, mientras escucho en la radio la repetición de programas emitidos ese día que ya se ha tachado en mi calendario vital.
Esta tarde de sábado sabía por experiencia que el primer kilómetro del camino estaría trufado de perros guardianes que ladrarían a cada uno de mis pasos. Siempre me acerco a las verjas de sus masías, y los tranquilizo susurrando suave en sus orejas. Les digo que deben ser como los chuchos suizos. Silenciosos. Pero vuelven a ladrar cuando me alejo. No tengo una gran influencia sobre su carácter latino.
Esta tarde de sábado, llevaba en la mochila un limón cortado en ocho partes, que siempre me refresca más que una botella de agua. Lo descuartizo en la cocina blanca de la granja de los caballos, con un cuchillo afilado, cuando mis padres miran la televisión en el comedor. Lo hago a escondidas, para que no crean que he enloquecido mientras envuelvo esos trozos de cítrico con film elástico transparente.
Esta tarde de sábado, llevaba en la mochila una novela de Dashiell Hammett: Collita roja. Leí un capítulo en esas escaleras rotas de piedra que bajan al canal, donde le gustaba bañarse al señor Gris. Devoré esa obra hace años y ahora quiero recuperarla (como me gusta recuperar el recuerdo del viejo perro fiel que ya murió). Prefiero esa relectura de la novela, más que cuando la leí por primera vez.
Esta tarde de sábado, llevaba una bolsa de plástico en la mochila. Recogí un par de kilos de caracoles, después de escarbar la tierra, de que me cogieran agujetas en las partes anteriores de mis muslos y de que me picara un bicho en el antebrazo. Cuatro días después, me sigue escociendo esa zona de mi piel, y continuo con las piernas doloridas. Pero el pequeño Hayden tendrá su comida favorita cuando le lleven de viaje a la tierra de la niebla dentro de poco.
Este sábado por la tarde me senté a fumar con las piernas colgando sobre el canal. La vegetación era exuberante tras las últimas lluvias, y entre las gramíneas estallaban brotes de amapolas. Llegaba la corriente negra del agua a algunos campos, a través de los ojos esporádicos de los pozos, para regarlos. Rugía allí, como queriendo afirmar que conducía la vida. Sentado, con las piernas colgando sobre el canal, oía pájaros. Miraba la naturaleza. Allí me sentía a gusto. Quizá Ana tenía razón y sólo sé sentirme feliz al aire libre.
Este sábado por la tarde, cuando escuché las campanadas que tocaban las ocho menos diez de la tarde, puntuales, en el campanario lejano, pensé en regresar a casa. Despegué el trasero del bordillo sobre el flujo de agua, y a mi espalda descubrí un arco iris inesperado y pefecto. Me asombró que estuviera allí, sin avisar. Ni siquiera había llovido en los tres kilómetros por los que transité. Nacía en una iglesia y moría en la sierra del sur. Lo observé un largo rato, tan perfecto, con su curva de colores, mientras marchaba por el camino de Duran.
Saqué el teléfono móvil del bolsillo de mi viejo forro polar verde, y llamé para contárselo. Pero Adi no estaba en casa. Seguramente ella también es más feliz al aire libre. Caminando.
La trucada, però, va quedar enregistrada...
Com és possible que tot un entrenador agafi "agujetes" buscant cargols? - diu ella aportant-se les mans al cap.
Arare, el entrenadors d'avui en dia no són com els d'abans, qu entrenaven amb els seus jugadors. Ara es limiten a mirar :)
Paseante, tu entre els "bichos" i els virus...Jo tinc un paisatge semblant, amb canal i un riu, pero hi vaig poc a caminar per allí. M'agrada més el mar.
I aquesta Adi, és de l'època victoriana? No té mòbil?
La música, millor la de Over te rainbow, no?
Malgrat no estés a casa, els indicis de bons temps es mantenen. No els vas poder explicar però hi són, segur.
Mirar que menjar cargols... eeeecsss... quan vivia a les muntanyes de Barcelona tenia el pati plè de cargols sense closca (llimacs?). Des llavors que mira, no puc noi, no puc.
La música, com sempre, un plaer. Petonets, guapu! (si, si, he dit guapu!!!)
Quin plaer llegir-te, paseante!
Avui també ha sortit l'arc de Sant Martí per a mi. :P
A veure si arriba el sol d'una vegada... :-)
Petonets!
Jo com la RaTeta et dic eeeecsss pels cargols... Tan bo que és el formatge i vosaltres menjant cargols!
Provaré el truc de la llimona, a veure si bec menys coca-cola...
M'ha agradat acompanyar-te a passejar per la terra de la boira, encara que sembles una mica tristot.
PS: Pssst!! Per cert, qui és Adi??
Que què?? Cotilla jo!!?? Au va!!
Eps! jo diria que aquí hi ha hagut algun canvi...ahir el títol era "Esperança" ( si no ho he somiat)i avui "Arco Iris". Anem per bon camí si despleguem l´arc dels colors. M´agrada.
M´agrada el canvi i m´agrada aquest "savoir faire" quan et poses a escriure.
Cargols, nyam, nyam.... M'encanta el teu estil escribint, explicant, narrant a cau de cor, és inconfusible, gràcies un dia més :) Petons
oooh!!! nooo! cargols i tabac! noooo!
ains, snif. Sort que al final hi ha un arc de Sant Martí!
Floreta, la vitamina C no s'assimila si et falta ferro.A veure si el que et faltarà serà ferro i no vitamina C!! I ara no comences a menjar carn per tindre ferro que encara serà pitjor, hombredediosss! T'ho diu una anèmica crònica que es va curar quan es va fer vegetariana. I no, no et demane que et faces vegetarià (series massa bo, llavors) però sí que no et tornes a refredar! A la de ja! ;)
Sempre et dic el mateix, però escrius tan bé que és com si estés allà amb tu, asseguda amb els peus penjant sobre el canal i veient l'arc de Sant Martí. (Però jo no fumaria ni tampoc agafaria cargols.
Per cert , això de la llimona com va? La xucles i així passa la set?
+1 eeeecccssss cargols.
A mi els cargols m'encanten com els teus posts. DE petita em sentia una mica nena cargol...
Arare, la trucada es va perdre entre les pomeres. I després del fred i llarg hivern, és normal que no hagi sortit massa sovint a fer footing pel carrer.
Emily, Over de rainbow és queco. Al final serà veritat que ets bessona de la País. Clar que jo tinc assessora musical i vosaltres no. I ara et fas la xula perquè a la terra de la boira no tenim platja?
Rateta, no tenen res a veure els llimacs amb els caragols. Els primers van d'anarcos, i viuen sota un pont. Els segons porten la seva caseta a sobre. Són polits i nets. Aquesta cançó també m'agrada. Un petonet, guapa. Tu ho ets de veritat, i jo les ganes.
Rita, aquest sol ha marxat de vacances enguany. Catxis. Un petonet, guapa.
Violette, una gastrònoma com tu (i a més, francesa) hauria d'apreciar més les escargots i menys le fromage. Clar que algú que menja nachos i beu Coca-cola... I l'Adi és algú a qui m'agrada trucar a vegades. A cobro revertido (no ho sé dir en català), òbviament.
País, quin canvi? Esperança... Aguirre? Ho has somiat, noieta. Mai canvio els meus posts. A lo hecho, pecho :-)
Cris, el teu és el primer comentari que m'agrada. Crec que va ser el Miqui Puig qui va dir que mai es casaria amb una noia a qui no li agradés la botifarra negra. Dic el mateix de les noies i els caragols. Un petonet.
Nimue, mira que dir no als caragols i al tabac. Catxis. Sort que no has dit res de l'aiolli que els acompanya :-) L'anèmia física es pot portar bé, la mental no. I tu tens un cap que no te'l mereixes.
Llum, la llimona me l'empasso. La separo en vuit parts i la vaig menjant amb pela i tot. De veritat que refresca. Gràcies per les coses que em dius sempre. El teu blog també m'agrada molt. Em fas recordar una època especial per a mi.
Candela, aquest dilluns vull al meu email un word amb la frase "no diré ecsss als caragols" copiada mil vegades. No val copiar-pegar.
Aleta, m'he quedat un ratet mirant el teu comentari. M'ha fet molta il.lusió, nena cargol. Vull saber coses teves: escriu un post, enviam un email, ens truquem... Però tinc (crec que tenim molta gent) ganes de saber coses teves. Ho faràs? Un petonet, artista.
A mi m'agraden el cargols, l'arco iris i caminar ...Em posa de bon humor i em relaxa. Quan faig caminades prefereixo la taronja :)
Has vist quin cap de setmana tan assolellat?
una abraçada de diumenge...marxo a la Garrotxa!!!
Digues que sí, no és simplement felicitat, sinó vitalitat.
Quan passo uns dies sense trepitjar la terra, és com si se m'anés acabant la bateria...
He passejat per aquí per primer cop i m'ha agradat. Serà que els arcs de Sant Martí porten sort i amaguen tresors.
Joana, una dona a qui li agraden els caragols i l'arc de Sant Martí no té preu. Espero que anés bé per la Garrotxa.
Laie, som com aquells conillets Duracell :-)
Vida, gràcies per passar per aquí. Seràs benvinguda si tornes.
Vaya... de petita em vaig enfadar molt perquè la meva àvia va llençar una pamela i una ombrella d'una tia-besàvia rica (va arruïnar tres marits ella sola). Amb aquests estris pretenia casar-me quan fos gran.
Ara que sé que no et casaries mai amb una dona que no li agradessin els cargols, veig clar el meu destí de quedar-me per a vestir sants...
petonets!!!
A mi també m'agraden els cargols, tot i que vaig passar uns anys de petitat que no.
Es un pèl tristot el post, és cert, clar que l'arc de Sant Martí anima.... Ara que avui quines pluges, oi?
No tinc el teu e-mail... :P
Doncs quin dissabte més maco i ben aprofitat! Jo estic envoltada d'una natura esplèndida i em passo el dia tancada a casa treballant. Una putada. Perquè sé que canvio en positiu quan surto. L'entorn t'omple d'una manera inexplicable.
Rateta, m'has fet riure. Va, que tu pots amb els caragols. En tastes un ben sucat amb allioli. L'endemà un altre. I així fins que t'agradin. Tot sigui per un bon partit com ara jo :-) Un petonet, guapa.
Khalina, n'estava segur que t'agraden els caragols. Una noia que no menja formatge és una gourmet de veritat.
Candela: turo_parc@yahoo.es. I ara m'envies la frase "no diré ecsss als caragols" escrita mil vegades. No val copiar-pegar.
Duschgel, conec la natura alemanya. És frondosa, verda, impressionant. Fes-me el favor d'aprofitar-la.
No havia vist la teva resposta... ;P m'ho apunto...
Candela, encara espero l'email. Catxis.