Primer paseo del año.
sábado, 2 de enero de 2010 by el paseante
Repasé con la mirada mi mesa antes de salir a dar el primer paseo del año. Vi una carta de los juzgados diciendo que me retiraron la denuncia en enero. Estaba el documento sellado en la Agència Tributària de Catalunya dando carpetazo a catorce años de una idea. Había un perro de trapo precioso, plantado en el borde de madera con un muñequito de Mark Twain entre las piernas. Existía una torre blanca emitiendo vapores que me hacían levitar pensando en la mujer del calendario: la chica Playboy (MK). Se apilaban los libros leídos estos meses (pendientes de entrar en la caja de textos consumidos). Un sinfín de páginas escritas por un sueco que ya ha muerto: Stieg Larsson. Obras de Auster, de Atxaga, de Sabato, de Balzac, de Salinger... Estaban los apuntes que tomé para ese programa en la Sexta: El aprendiz, del que Ilse era la jefa suprema. Creo que la ayudé. Sobre mi mesa reposaba un número de lotería para el próximo sorteo del niño acabado en siete. Y una entrada para un concierto del pasado diecisiete de diciembre que había caducado, pero seguía vivo en mi memoria.
Acudí a la actuación de ese músico algo olvidado. Él quería renacer bajo los focos de la sala Apolo de Barcelona. Era Josep Puntí (antes Adrià Puntí). El intérprete llevaba un jersey fino, abierto de cuello, que le colgaba hasta dejar su hombro derecho a la vista. Creo que se trataba de una metáfora. Una vez fue popular, y ahora se presentaba desnudo mientras sacudía el teclado como si fuera la reencarnación de Jerry Lee Lewis, y las guitarras sonaban guerreras sobre la tarima. Pedía una segunda oportunidad (también un cigarrillo al público, que fumó con los ojos entrecerrados, como si fuera el último de su vida). Es un excelente instrumentista. Camufla su timidez con un ataque de exhibicionismo que le pierde. Son casi dos metros de gato enorme abandonado. En la sala Apolo, a mi espalda, escuché a gente con acento del norte. Decían en plan sarcástico: "Le he visto domir en las calles de Girona". Le importan poco esas sentencias crueles al compositor. Agradeció que esa noche se acordaran de él.
Tras el concierto, me acerqué a la persiana de un taller mecánico de Gràcia. Hacía frío en la calle. Llamé con el puño congelado, y le pedí permiso a ella para quedarme allí. Me dejó dormir en el altillo. Esa mujer acostumbra a tener al cantante en su casa dibujándole retratos, escribiéndole poemas, tímido tras su mirada de tremendo miope. Abrazándola para decirle que la quiere. Yo no puedo darle todo eso, pero me ofreció esa cama para gatos enormes solitarios. Me contagié de la soledad de Puntí en el lecho donde él había escrito estrofas para futuras canciones.
En Nochevieja es jodido no tener a nadie a mano. Estaba solo. En el piso de enfrente, la tia buena que se ha mudado recientemente allí (una rubia espectacular que hace gimnasia frente a un vídeo en la tele -no la espío, es que me pilla siempre tendiendo la ropa) y su pareja (el pobre se parece a mí) tenían invitados. Tomaron las uvas en la mesa larga, con las mejillas sonrosadas por el vino, mientras yo les miraba de reojo, comiendo mis aceitunas en soledad y escuchando las campanadas en TV3. De alguna manera me hicieron compañía, a través de los balcones.
Repasé con la mirada mi mesa antes de salir a dar el primer paseo del año, viendo las cartas, los libros y los muñecos de trapo. Me dirigí al Turo Parc. Deambulé por las calles en los primeros minutos del uno de enero (no podría concretar en cuál, ya que tengo la pila del reloj gastada), sin ser feliz del todo, ni tampoco exageradamente infeliz. Caminé alrededor del recinto, acariciando cada hoja de planta que asomaba a la acera exigiendo un buen año para cada uno de los seres vivos que se han ocupado de mí últimamente. Una hoja, un alma. Un alma, una hoja. Es una tradición casi tan tonta como todo lo que hago. Pero, ¿y si les doy suerte? Este 2010 se ha sumado Josep Puntí a las peticiones, ese gato grande que compone en el altillo del taller mecánico.
El viento era agresivo. Había ramas de árboles amputadas en el suelo. Y las bolsas del Caprabo volaban como globos baratos. Una bicicleta se apoyaba inocentemente en la verja del parque. La habían robado, sin duda, del bicing. No debería haberlo hecho, pero me monté en ella. Corrí por las calles de ese barrio noble: Sant Gervasi. En mis walkmans escuchaba una canción de Josep Puntí. Sonaba bajo mi gorra negra.
Segur que les fulles del Turó ja t'esperaven, no podies deixar-les soles aquesta primera nit. Jo vaig encendre la teva espelmeta de maçana, com cada dia. Hi hauran més nit d'altell?
Ets un trencacors, paseante! ;-)
Bon dia i bon capde!
Petonets!
Fa un parell de dissabtes dinavem plegats en taules diferents amb el músic. Sempre tant extravagant, sempre tant magnètic. No el vaig veure gairebé. Alguna vegada m'he preguntat que se n'hauria fet. Tinc la sensació que aquest món és massa petit per a ell.
Dius tantes coses en aquest post. Em sap greu el carpetazo a catorce años de una idea i trobo bonica la tradició de les fulles.
Un petonàs gran Paseante. Un plaer haver-te conegut. (si, avui la RaTeta està nyonya que te cags)
Oh, jo també hi vaig ser al concert. Em van convidar i no vaig poder dir que no. Si arribo a saber que compartiem sostre, no te n'escapes d'una cita amb mi. A veure quan acceptes d'una!
Aquests post teus de el primer paseo del año són els que més m'agraden.
Llarga vida al Puntí! Aquest any la seva música m'ha acompanyat, per a mi és un geni.
Ahora que te has quitado una denuncia, ¿qué buscas robando bicicletas, Juanito, referencias cinematográficas, sentirte más joven? Déjate de aventuras, cambia la pila del reloj, abrígate y no salgas a la calle cuando hay alerta naranja por viento. ¡Joder, qué rebeldes os volvéis los viejos! Ah, y no te inventes cosas, a ver si alguien va a leer que era jefa de "El aprendiz" y van a pensar que me tiro el moco por los mundos de internet.
Me gusta la canción de Puntí, se me hace raro que algunas personas que han hecho música a nivel conocido puedan acabar solas, con al compañía que hacen sus canciones. Es como una paradoja, ¿no?
Yo ya sé que lo haceis con la buena voluntad de encontrarme un novio formal pero entre la campaña de Emily con lo de Dorothy Parker que me manda ser "brillante,promíscua y adicta al vermut",y ese espatarrante "chica Play-boy del calendario " tuyo ,el personal femenino me va a odiar a muerte y el masculino se va a pensar que en el fondo soy un cardo borriquero abstemio y célibe!.
Y no andarán equivocados...estoy ya por tirar la toalla y meterme en un monasterio cartujo!
Y haced el favor de avisar cuando andeis por ahí por mis barrios y encima yendo a conciertos!!
ais, m'encanta com escrius, com fas de guia turístic de les emocions més íntimes.... de les passejades més agre-dolces.... Gràcies, de debó, m'encanta el teu primer passeig.... Que n'hi hagin molts i molts més així :) petons!!
No sé per on començar... no sé si per dir-te que avui has posat una de les "meves" cançons, o que tinc el mateix sentiment d´impotència i de tendresa quan veig a l´Adrià-Josep, o que em sembla entranyable aquesta tradició de tocar una a una les fulles/ànimes o ....que no sé com t´ho fas però m´estoves el cor cada vegada que et llegeixo.
És un posat,Paseante, que et poses com qui es col.loca una gorra i puja a una bicicleta? O realment
ets així les vint-i-quatre hores del dia?
bonica la tradició de les fulles, segur que ens faran tenir un millor any. Bon any per a tu
Ara entre robar bicis, fer simpas... vas camí de ser el Torete o el Vaquilla del 2010 ;)
jo no tinc cap número pel Niño. En compro un que acabi en 7?
Gairebé sempre em deixes sense paraules. Avui també.
Deixa'm llegir-te en silenci, sense dir res, d'acord?
abraçada.
jolin... que bonics els teus passejos i la teua manera d'acaronar les fulles...
A mi m'encanta el dia 1 de gener, matinar (perquè el 31 acostume a anar a dormir aviat) i dedicar-me un dia tranquil, amb la sensació de tindre tot l'any per davant per a que passen coses bones.
Enguany me l'he passat tirada a Barajas per no sé quina història dels controladors que ens van deixar sense avions. Però com que estava tan contenta...
B7s!
Dona de l'altell, ets massa tendra. Aquest músic un dia et dedicarà una cançó. Te la mereixes.
Rita, pobre de mi. Jo només sé passejar (i m'aprofito del que em regalen). Que tinguis un bon diumenge.
Rateta, m'agrada que haguessis compartit restaurant amb ell. No el conec, però me'n parlen molt bé. I això de "Un petonàs gran Paseante. Un plaer haver-te conegut", sona a comiat. Pobra de tu...
Emily, a aquestes alçades, la gent ja sap que tu ets la musa del Puntí. Espero que us duri aquesta relació vostra que és més creativa que sentimental. O potser més sentimental, que creativa. Ho desconec.
Ilse, he recfificado el texto. Ahora eres jefa suprema. Que es lo que eras, coñe. No me hagas pasar por mentiroso. Recuerdo ese encuentro en la calle Numància, preparando "El aprendiz". Todo el equipo te hablaba de usted. Y de jefa.
Mk, qui ha dit que ets la noia Playboy? Seràs creguda!
Cris, igualment. No paris d'escriure.
País, coi de gironins. Sou gremialistes. No sóc així les 24 hores del dia. I menyes ara que hiverno com els ossets.
Khalina, desde la comissaria (m'han detingut) et recomano el 7 :-)
Arare, no pateixis. Una abraçada.
Nimue, és el que passa per voler passar aquestes festes lluny de casa. I el Zeppe què feia a Barajas? Vaga? Catxis.
Paseante, passar la nit de cap d'any sol, et va afectar massa, sisisi. Em confons amb ma filla. Ell i jo potser som numeros primos gemelos. I la musa d'ell, serà ma filla. És ella quí li prepara el llit per a gats gegants. Jo sóc simple espectadora. A mi, en que em canti un dia la cançó del savi, ja em dono per satisfeta. Bon any, i torna la bici al seu lloc. No vull saber que tornes a tenir una denúncia...
Torna la bici i torna a posar les coses al seu lloc,tal COM ESTAVEN!!que es aixó de tan reloaded,i tan canviar-ho tot...!!!
M'agraden aquests passejos, aquestes passejades, aquestes històries, els silencis, la música que escolto, tot allò que ens fas imaginar, les converses, com redactes. Un estil que enganxa!
Me'n vaig a treballar. El dia és rònec ...dies de gener, mandrosos...
Bon diumenge paseante
MK, amb permís o sense del Paseante, puc dir que ets una dona de calendari, en dono fe. Clar que a mi m'han fitxat el del Pirelli. Sóc la xica Pirelli del mes de març.
Bon any!! Ja he tornat, pletòrica del viatge, i em trobo el teu post melanconiós, com tantes vegades... Jo he començat l'any més acompanyada que mai. Una delícia d'estada la que he tingut!
Gràcies per acariciar la fulla. Sé que em desitges el millor, tant o més com el que jo desitjo per a tu.
Acabo d'arribar, tinc el sac de dormir per terra, la roba bruta per rentar, i la sorra del desert que no m'acabo de treure de sobre (potser perquè encara no ho vull).
Tinc moltes coses per explicar-te.
Un petonàs!!!!!
Les plantes tenen més poders dels que volem veure i creure. Hauríem de mimar-les més i acaronar-les com fas tu. Segur que les teves carícies han estat rebudes amb agraïment i en contrapartida les plantes faran que tinguin sort les persones en les que pensaves.
Bona passejada pel 2010, Paseante
Emily, el noranta per cent de les meves nits de Cap d'Any les he passat sol (tret de quan estava amb el senyor Gris). Així que hi estic acostumat.
MK, ja està arreglat :-)
Joana, moltes gràcies. Mira que treballar en un diumenge rònec. Deus estar en plantilla de La Caixa. :-)
Emily, menos lobos l'MK i tu. Teniu un bon físic, d'acord. Però fins que arribeu a ser com la Belén Esteban... Apa que no heu de fer camí. Com diria la Ilse: us falta la boca tamany XL :-) Llegiu el seu darrer post i comenteu-lo (si voleu). És bo (Diario de una gafapasta wannabe). Lo del Decarton és genial.
Gemma-tuareg. M'alegra que hagis tornat, més que res perquè no pensava pagar el teu rescat :-) M'agradarà veure el desert als teus ulls.
Fra Miquel, també vas tenir la teva fulleta. Farem passejades junts el 2010.
M'encanta passejar amb tu pel Turo Park.. espere que aquest any tinga moltes oportunitats de fer-ho.
Saps?, Cada vegada que et llegeix em sent transportada no sé bé on, però és un lloc seré i càlid,... m'encanta.
Una abraçada ben forta
Gràcies Albanta. També m'agrada passejar pels teus universos sensuals. Una abraçada, valenciana.
mmm, no sé perquè és difícil imaginar-te sota una gorra negra. Jo el cap d'any no però sí que vaig empassar-me sola les celebracions nadalenques. Acabo de llegir el teu escrit amb una sensació de desempar. Només puc oferir-te el meu paisatge nevat amb el que avui m'he despertat...
Mirielle, els Reis me n'han portat una de gris. Potser sabien que no em podies imaginar amb aquella gorra negra. T'acabo de llegir i crec que al teu paisatge la neu es vol fondre. M'agrada.