San Crispín
sábado, 22 de noviembre de 2008 by el paseante
Como este miércoles era San Crispín, patrón de los zapateros, bajé andando hasta la playa a mediodía para gastar mi calzado y llevarlo próximamente a reparar.
La línea recta que traza la calle Bailén es monótona. Es como conducir por autopista. Te adormeces. Por eso, decidí abandonarla en el peaje de la ronda de Sant Pere y entrar en unas carreteras secundarias estrechas y llenas de curvas. Peligrosas y repletas de vida. Eran callejones de La Ribera (el corazón de la ciudad entre los siglos XIII y XIV, la antigua Vilanova del Mar) que hacía tanto tiempo que no cruzaba con la capota bajada para que me diera el sol de ese mediodía de San Crispín. Calle de Méndez Núñez, dels Ocells, d'en Cortines, Volta dels Jueus, Portal Nou, plaza de Sant Agustí Vell... Tiendas de artesanos, negocios de viejo, pequeñas casas de comidas, extranjeras nórdicas con melenas rubias al viento intercaladas en mis gafas de miope con africanas que cubrían sus cabezas con pañuelos o sombreros multicolores.
Alcancé una calle con un nombre precioso: Tantarantana. Nunca había estado allí. En su zona central estaba preñada por la plaza Acadèmia. Y allí descubrí ese edificio magnífico. Me senté y lo contemplé un buen rato. El Covent de Sant Agustí parecía en ruinas, con sus piedras blancas, antiguas. Pero albergaba una cafetería coqueta en el claustro. Y lo abrazaba un edificio municipal moderno. Me apasionan esas mezclas de lo viejo y lo nuevo.
Pensé en San Crispín. Era un noble romano que fue enviado a evangelizar las Galias junto a su hermano Crepiniano. Y para no vivir de las limosnas de los fieles, ejercían de zapateros.
Miré mis zapatos, todavía no estaban tan gastados. Así que me levanté y seguí caminando en zig-zag por esas calles centenarias hasta dar con el mar. Con la luz. El Moll del Dipósit olía a pescado recién frito o braseado o en cazoleta. Guillermo Amor comía gambas en la terraza de un restaurante, con las gafas oscuras que le protegían del sol y refrejaban los veleros atracados en el muelle. Y José Luís Carazo parecía más joven que en las tertulias de fútbol del televisor, mientras estaba más por la charla que por el plato. Me entró hambre. Marché deprisa hasta la playa. Hundí los zapatos en la arena y me tumbé cerca de las olas, para extraer de la mochila el bocadllo de jamón maison. Lo devoré, dejando migajas para las aves marinas.
Hacía tiempo que no estaba junto al Mediterráneo cuando hace frío. A mi alrededor había algunas personas solitarias con un libro y una manzana; descalzos (si algún día soy jefe de recursos humanos de una empresa, reclutaré a los trabajadores sobre esa arena, entre esa gente). Tomaban el sol que ya no quema, mientras el mar organizaba olas de apenas treinta centímetros para que intentaran cabalgar sobre ellas esas focas-surfistas vestidas de neopreno. Las gaviotas exigían comida, como siempre. Y seguían viniendo los eternos emigrantes, gritando desde el verano: "cerveza, coca-cola, agua, bieeer". O "message, masage".
Un día llevarán sus zapatos a reparar, después de tantos kilómetros hundiendo sus huellas en las playas de la Barceloneta (unas huellas que jamás recordará nadie). Quizá coincide con la fecha de San Crispín, ese santo que, junto a su hermano, evangelizó el norte de Francia. Hasta que Dioclesiano les mandó perseguir. En el año 285 les torturaron y fueron decapitados.
Quería quedarme eternamente allí, despeinado por el viento, con el rostro coloreado, mirando pasar un barco pirata y un avión de Iberia en los azules del mar y el cielo. Pero regresé a casa, gastando los zapatos. Entré en una tienda de telefonía. Atendían a una señora de mediana edad con la melenita teñida de rubio, los pómulos reconstruidos, y dos hijos adolescentes que demostraban su personalidad a través de sus piercings y sus mandíbulas desencajadas. De bobos. Le pidieron a su madre que les dijera el número secreto de la tarjeta de crédito, antes de que ella se largara a toda pastilla a la peluquería, porque tenía hora. No creo que ninguno de ellos se fije jamás en el claustro del Convent de Sant Agustí.
Me compré un móvil baratito. En casa me saqué los zapatos mientras descifraba las instrucciones de uso. Aunque estaba más pendiente del estado de mi calzado. Parece que una suela está un poco gastada. Tendré que acudir al zapatero.
Las cabezas de San Crispín y San Crepiniano se veneran en la iglesia de San Lorenzo (Roma). Sus cuerpos quedaron en Soissons (norte de Francia), donde les rinden culto. Eran zapateros.
Des de l'anterior entrada ara cada cop que vegi que has publicat una nova história, pensaré que estaves trist...
A mi també m'encanta el convent de Sant Agustí i el contrast de les pedres noves amb unes altres que han vist el mar molt més amunt del que vas haver de baixar tu per anar a buscar-ho.
Eren altres temps.
oooooh! oooooh! ooooh! quina gran excursió...
A mi em costa anar a la platja si no es estiu (i això que la tinc a 10 minuts caminant) perquè fa més fred que a qualsevol altre lloc i el fred em posa trista i no és qüestió.
I també m'agrada molt la combinació de coses antigues i noves, en general.
Bon cap de setmana!
L'm m'ha fet pensar en quan era petita i passant per la capella d'en Marcús la mare sempre em deia... "antigament el mar arribava fins aquí".
Conec la zona de la que parles, però no tan al detall em sembla. Hi hauré d'anar a fer una volteta.
Com sempre, m'ha agradat el teu post. No sé, però a mi, llegir-te, em dona pau i serenor.
Ah! I felicitats per tenir mòbil nou. Ja era hora! :-)
El mòbil tindrà contestador?? ;)
M'alegra que tinguis mòbil i així no ens faràs patir com en el post "ambulancias". Has escrit un post ben descriptiu. Es maca la zona per on has passejat. Jo els dies que treballo per Barcelona estic relativament a prop, però acabo sense temps ni esma de passejos.
M'agrada passejar per les platges a l'hivern. Sembla que sigui més teva, no hi ha overbooking. Clar que les de Barcelona de nit poden ser perilloses.
No sabia que Crispí era el patró dels sabaters. Trobo que és un nom graciós mira. No m'agradaria que els meus fills volguessin saber el número secret de la meva targeta i a sobre es diguessin Crispí i Crepinià. Clar que si almenys els agradés el convent de Sant Agustí... Ah i allà està el museu de la xocolata no? La vaig tastar fa uns anys i estava mmmm. També allà ha cantat la meva germana :)
M'ha agradat la passejada ...amb tu i ...sense que el mòbil ens interrompés ! ;)
Ara recordo que he de posar les sabates a punt!
Quina enyorança m'entra llegint aquest post. M'agrada tant Barcelona i les seves barreges d'antic i modern "M'exalta el nou però m'enamora el vell." Ai... i tant q m'agradava passejar per la platja a l'hivern... Gràcies paseante per aquests moments feliços de nostàlgia.
asi que conseguiste el objetivo de desgastar los zapatos! Felicidades a los Zapateros! (a los que curran, jaja)
Yo también soy muy andarín, y me encantan los barrios góticos, con calles ácratas, pero me pierdo, prefiero algo intermedio entre las interminables calles sin fin y las anteriores; lo que odio definitivamente es un centro comercial.
Por cierto ¿vería San Crispin a Obelix?
En els anys que vaig viure a la plaça Sant Agustí Vell em vaig empapar d'aquells carrers, a tot hora. També vaig tenir la sort de viure la inauguració del teatre Tantarantana, ara traslladat prop del paralel.
I no vas fer un vermut al bar de la plaça; EL MUNDIAL? Espero que encara hi sigui.
El Convent de Sant Agustí encara no estava arreglat quan vaig marxar del barri.
Hi vaig passar uns anys feliços, gràcies per evocar-me'ls.
sant crispí, patró dels sabaters. intueixo que en un parell de generacions ben poca gent relacionarà oficis amb el santoral.
la meva mare, que era botiguera, en tenia un a l'entrada de la tenda al que calia posar julivert dia si dia també. anys més tard, un altre anomenat san cucufato al que, suposo, li demanava coses i si no li concedia "los cojones te ato". més o menys.
guillermo amor, superat el trist accident, deu agraïr cada dia a algun sant la sort de poder menjar gambes.
como son las historias de torturas de santos¡¡¡¡ para que luegan digan que los videosjuegos son violentos¡¡
Paseante, continua paseandome por tus mundos. Desgasta los zapatos y otros y otros y otros tantarantaneando
Quina passejada més bonica ens has fet fer! No hi ha res millor que anar a la platja a l'hivern ;)
El convent de Sant Agustí va acollir-me en la seva primera remodelació recent durant una temporada. Va ser la seu de la Biblioteca dels Museus d'Art i allà anava a acabar, com podia, la carrera. Ara és el lloc on vaig a parar quan l'aroma de la xocolata em crida dins el seu museu. I que Sant Crispí guardi i guiï les passes de tots aquells que passegen de mar a muntanya o de Llobregat a Besòs, els porti per camins rectes i els faci arribar feliçment al seu destí. Amen.
Quina delícia, llegir-te, company!
Crec que jo també he de portar les sabates a reparar. En temps de crisi no val comprar-nos-en unes de noves...
Ostres, jo em pensava que el que es reconstruïa la gent que no està a gust amb el seu cos eren les galtes... del cul! (digue'm innocent - o no)
Òscar
jo faig com la teva mare però li "ato los cojones" a San Fortunato quan necessito trobar una cosa perduda. Lligo un drap i desfaig el nus en trobar-ho.
No tinc cap drap a casa lligat, senyal de que no m'ha fallat mai i la veritat és que de vegades li he demanat coses bén difícils!
M, quan escric és que estic content. Potser em vaig explicar malament en el darrer post. I és veritat que abans el mar arribava més amunt. Diuen que a l'alçada de Correus. Com ho saps des de Manrusia?
Nimue, vius a 10 minuuts de la platja i no l'aprofites? Fes una excursió allí amb les teves xiquetes guapes, o amb el zeppe. Segur que et passen els mals de panxa de cop.
Rita, posa't les sabates de caminar i fes-hi una volteta. Sempre t'imagino pel Gòtic, després de dinar. I m'agraden molt aquestes narracions orals de les velles llegendes, de mares a filles.
Gemma, "aquest és el contestador automàtic del 645...". Com t'agrada xerrar amb les màquines :-)
Khalina, això de que no tens temps ni esma per passejar, no m'ho acabo de creure. Però n'estic segur que ho fas a les platges del nord, quan no hi ha overbooking. I el Museu de la Xocolata és un imant.
Joana, el mòbil sempre apagat a la platja. Al cinema o al teatre et pots despistar i deixar-lo obert. Però a la platja mai.
Gràcies Alatrencada. Però allí on ets ara també et van de primera les coses. Confio que la melangia no et faci perdre el present.
Atikus, tenéis un barrio gótico en Madrid? Anda ya! Es broma hombre. A ver si un día nos cuentas dónde gastas tus zapatos. Que no sea en una zona ácrata.
Fra Miquel, no vaig fer cap vermut a El Mundial. Si ho hagués sabut hauria fet un glopet a la teva salut, recordant que fa temps la teva ombra rodava per allí. A veure si hi tornes i fas memòria de com era tot allò abans. Fa tristesa que els llocs canviin tant.
Óscar, m'ha agradat molt la història dels sants de la botiga de la teva mare. No sé si li va funcionar això de posar julivert cada dia per tenir més clients. I el Guillermo Amor sí que va tenir sort. Em va agradar veure'l amb bon aspecte.
Gracias Matilde, intentaré tantarantear un tiempo más. Y sí que eran creueles esas historias de santos.
Somiant, no hi ha res millor que una platja, sigui el temps que sigui.
Delfica, coneixia el Convent en la seva façana del carrer Comerç de feia anys. Però no la part del darrera, la del carrer Tantarantana. Em va agradar. Moltes gràcies per entrar.
Montse-Arare, en aquest cas eren els pòmuls :-) El cul no li vaig mirar. A veure si ens reparen les sabates com Déu mana.
M, a veure si això també ho fa l'Óscar. Mira que fas coses rares.
Paseante,
Què esperes d'algú que porta un mickey a l'esquena?? ;-)
Com ho se des de Manrusia? Jo sóc de barna!! TreballAVA a Manrusia, now it's over.
Jo havia sentit que arribava a Santa Maria del Mar, però sempre m'ha semblat massa amunt...
Paseante les teves històries em tenen enamorada... molt.
Saps? fa pocs dies, gastant les sabates també, vaig descobrir un carrer inèdit de Barcelona, el carrer de Milans. Fa un petit trencall en forma de miniplaceta rodona que no n'he vist enlloc més ni sé de que ve. És un indret evocador que no sembla de Barcelona. Haurem d'investigar els seus inicis.
Molts petons
M'encantaria agafar-te del braçet per passejar amb tu... però havent-me tornat invisible, per no pertorbar-te durant la caminada.
Saps? Em resisteixo a llençar sabates, em costa més que llençar roba... Algun sabater pel barri a qui tinguis confiança?
;)
M, disculpa'm. Pel teu blog pensava que eres de Manrusia. Santa Maria del Mar i l'edifici de Correus són a la mateixa alçada, metres amunt, metres avall. El mar devia fer onades per allí, si ho diuen els vells.
Rateta, moltes gràcies. Ja he localitzat el carrer Milans, al costat de Gignàs (que conec bé). Hi aniré. Un petó.
Violette, tu no em pertorbaries mai del braçet. Ben al contrari. Hi ha un sabater al final de Torrent de l'Olla (ara no recordo si abans o després de Bonavista, crec que abans). Sempre vaig allí. A Verdi també n'hi ha un (entre el cinema i la llibreria Taifa). L'he de probar.
Si penses organitzar rutes turístiques del bracet, fes el favor de comuncar-lo. Jo també vull! ;-)
ostres, jo m'apunto a la ruta turística tot i que en soc conscient que del bracet ja serà un xic difícil, però no pasa res, també vindré.
Jo pensava que ja ningu arregla les sabates, que posar soles i talons es més car que comprar-ne de noves. La veritat és que cada cop és més fàcil trobar-ne unes de ben bones per quatre xavos, als mercadillos. Clar, que si t'agraden a la moda, llavors no. Però llavors tampoc no les repares, perque per quan es gasten, ja les has avorrit.
En fi.
Les meves es gasten pel taló, més la dreta que l'esquerra, de fer anar els pedals del cotxe, i a les puntes, de doblar les cames enrera quan estic a la feina, a l'ordinador, o a alguna reunió...
Recordo que el Mario Conde deia que no se li gastaven mai les sabates, perque no trepitjava més que moqueta. No hi ha per tant, però em sembla que haig de caminar més.
Ja callo.
Rita i Menta, acabaré com els camells que fan la pujada al Teide. Jo caminant i vosaltres a coll :-) Si organitzo l'empresa (Camel tours, visit the Gòtic), us aviso.
Xurri, m'has de dir on són aquests mercadillos. És bona aquesta frase del Mario Conde, tot i que a la presó no crec que hi hagués massa moqueta. Potser anava amb bambes.