turoparc

Mi hermana me abre la puerta de su casa. Me invita a pasar y a dejar la chaqueta en el perchero. La mesa está puesta con fajitas de pollo y pimiento, guacamole, pollo rebozado con sésamo, arroz salteado con virutas de jamón... Ha preparado un festival Tex-Mex pera mí, mi sobrino etíope y una niña china (amiga del pequeño faraón Nil). Debo guardarlos hasta que ella y el sargento Hayden regresen de ver "Amour" de Michael Haneke. Sobre el sofá, hay tres sombreros mejicanos por si después queremos jugar a los disfraces, los niños y yo.

Cuando los Hayden se han acabado de vestir, les abro la puerta de su casa, mientras les invito a coger las chaquetas y a salir sin que sufran. Siempre me dicen que, haciendo de canguro, les ayudo a sentirse pareja, más que padres.

En el interior del piso, calentitos, la niña china, el niño etíope y yo mismo probamos un poco de toda aquella comida mejicana que tenemos en la mesa. Hasta que me piden si puedo hacerles macarrones ("sin queso", dice Nil). Saco la olla de hervir pasta, con las criaturas atentas a ambos lados de mi cintura. En el reloj, son pasadas las nueve en mi parte del mundo.

Potser podria anar de xula per la vida i fardar de que treballa a la tele. Potser podria dir que no té temps per aprimar les seves gates, per mil compromisos socials. Potser podria oblidar que el meus nebots sempre em pregunten per la Blanca.

Però ella és detallista, tot i que podria anar de xula per la vida. Per això, quan entro del carrer en aquell menjador, ella s'aixeca la primera per fer-me dos petons càlids i em diu que vinc amb fred al cos, mentre em frega els braços per escalfar-me. És la Marta.

Després es torna a asseure per continuar cosint el seu coixí sense parar de somriure, sota les ordres de la mestra costurera, amb les seves ulleres vermelles que li queden la mar de bé en aquella cara que es fa mirar, mentre ens parla de bocinets de fusta del seu passat. És una persona bonica; una mica melangiosa, però tremendament imaginativa i creativa.

Hi ha més gent al menjador de ca la modista (el teu ofici és molt més digne que el meu) aquest diumenge a la tarda. També són macos, però d'ells ja en parlaré un altre dia, sense que en pugui dir res més que coses positives.

Quan marxen, ens quedem tu i jo sols mirant d'acabar uns contes pendents. M'has fet perdre el partit del Barça a la ràdio, però ja tenim la Sara camí de la fira amb el seu tiet Max; i el Luigi, la Paula i el Javito procurant recuperar la fàbrica de xocolata.

No ha sigut un mal diumenge amb tots vosaltres.

Recuerdo pocas Nocheviejas especiales en mi vida. La primera fue la de 1970. Tenía seis años y dibujaba una pantera rosa en la mesa mientras mi padre distribuía uvas en platitos y mi madre acostaba a esa niña mofletuda y con coletas (la señora Hayden) que llevaba tres años haciéndome la competencia (la muy desplazadora de cariños).

La siguiente escena la sitúo a finales de los setenta con Sala, Miró y Torra, en ese piso sobre la tienda de los padres de Sala que tenían realquilado a una señora muy anciana que nos sirvió patatas de churrero y botellas de Mirinda, con una sonrisa franca en su rostro, antes de que sonaran las doce campanadas en la tierra de la niebla. Le hicimos compañía en esa primera Nochevieja fuera de nuestra casa, que fue la última que celebró esa mujer en su vida.

Luego tengo que remontarme a ese piso de estudiantes sobre el río de la ciudad universitaria. Cené con mi primera novia de acuerdo a nuestras posibilidades de la dama y el vagabundo (ella puso la cena y yo la compañía). No faltaron velas compradas en el supermercado de abajo en las mesitas de noche junto a esa cama destartalada donde mirábamos el programa especial de Nochevieja en la primera cadena de Televisión Española, en un aparato con antenas que debíamos golpear para que funcionara. Creo que cantaba un italiano en la pantalla cuando nos prometimos amor eterno en nuestro cuarto (y último) año de enamorados. A saber dónde para ella para mí y yo para ella...

Después vino esa etapa larga de amigos que no me respondían al teléfono y me pasaba las nocheviejas disimulando en la barra de la discoteca, moviendo un pie adelante y atrás, hasta que llegaba, desencajada, una chica vestida de burbuja Freixenet y me pedía, invariablemente, si la podía invitar a la última copa en esas entradas de año solitarias.

Llegaron tiempos más cálidos. La mejor Nochevieja de esa época fue junto al Rhin, donde un hombre fornido me hablaba de literatura, mientras su hija traducía para nosotros esas frases atropelladas, y los castillos de fuego se reflejaban en el agua de ese río inmenso en las primeras horas de 1996.

El cambio de siglo lo celebré en casa de los Hayden. Me invitaron varias veces a pasar la Nochevieja con ellos. Mientras intentaba desarmar aquel bogavante enorme, que me servían siempre, miraba la cuna donde dormía mi sobrino recién nacido con la preocupación de que la cabeza y las pinzas de aquella bestia en mi plato no cayeran junto a su chupete.

Posteriormente, inicié el año en ese mismo piso de Roger de Flor en diversas ocasiones. Era para hacerle compañía al señor Gris, mientras los Hayden estaban de viaje a alguna parte. Fueron mis mejores entradas de año, con el perro con un collar hawaiano de color naranja. Yo comía las doce aceitunas y él sus doce puppies. Después ponía su hocico sobre mis piernas y me miraba con ojos de canica, asustado por los petardos tras las ventanas. Él me dio una sensación de compañía que no he recuperado jamás (tornarem a passejar junts, ja ho veuràs).

Ahora, las nocheviejas son con amigos nuevos que cuelgan mi chaqueta en el perchero y me pasan la mano por la espalda mientras me hacen entrar en su vida: en un mirador sobre el Ebro, en un patio de Congrès, en una terraza del Eixample desde donde se escuchan las sirenas de los cruceros en el puerto.

He contado las Nocheviejas especiales en mi vida. Pero la mayoría han sido en solitario: mirando una película en la 2, paseando por la playa con la mirada en la arena tras la medianoche, buscando compañía en un chat...

Por eso continuo con mi vieja tradición de dar las gracias por todo lo que tengo y no quiero perder.

En las primeras horas de 2013 me dirigí al Turo Parc. Deambulé por las calles, sin ser feliz del todo, ni tampoco exageradamente infeliz. Caminé alrededor del recinto, acariciando cada hoja de planta que asomaba a la acera, mientras exigía un buen año para cada uno de los seres vivos que se han ocupado de mí últimamente. Una hoja, un alma. Un alma, una hoja. Es una tradición casi tan tonta como todo lo que hago. Pero, ¿y si les doy suerte?

Esta vez incorporé un nuevo acto a mi rutina: dibujé una pantera rosa en un pañuelo de papel que llevaba en la mochila, sentado en un banco de la avenida Pau Casals, y regresé a aquella primera Nochevieja de la que tengo consciencia. Estaba a punto de clarear el dia tras la Torre Godó y permanecía alli, feliz, pensando en todo lo que debo acabar y en todo lo que debo comenzar este 2013.

La nit de Sant Esteve tornem a la metròpoli en un vell golf verd amb matricula de la terra de la boira.

Condueix el sergent Hayden, escoltant un programa esportiu a la ràdio. La té fluixeta perquè la seva dona dorm al seient del copilot. Al darrere, estic enmig dels dos nebots, mentre les ratlles blanques de la carretera moren cíclicament sota el nostre cul i per la finestreta passen pobles aïllats amb campanars que sempre són groguencs i altius.

Els dos nens es barallen, en la penombra del cotxe, sobre les meves cames, per una maquineta de jugar al futbol (una DSI), mentre el sergent Hayden determina que han de passar vint minuts perquè li toqui a cadascú aquell artefacte.

Comença a jugar el petit faraó Nil. Mentrestant, el desgraciat sense joguina, el petit Hayden, em demana un conte. Li dic que em doni una pista d'inici per fabricar una història. M'explica que està esquiant al Pirineu i que ha de passar una aventura. Rumio una estona. Li explico que està esquiant al Pirineu quan cau una boira tremenda i perd el rastre dels seus pares. Es fa de nit, s'ha extraviat i busca refugi en una cova on, per entrar, s'ha de treure els esquís i arrossegar-se pel terra. Arriba a una sala ampla, on hi ha un foc de llenya. S'amaga darrera una columna de pedra quan veu aparèixer uns neandertals que entren arrossegant un cérvol mort...

Passen els vint minuts i ja li toca la DSI al petit Hayden. "Tio, després m'acabes la història, d'acord?".

Ara, el petit faraó Nil em demana un conte, mentre em fa anar un braç amunt i avall (com si fos un d'aquells gatets xinesos). Li dic que m'expliqui un principi d'història. Rumia una estoneta i comença a narrar que fa surf per la platja, però que no vol taurons assassins (ja coneix les preferències del seu germà de deu anys, a qui li agraden les històries de sang i fetge).

M'invento que un dia li van regalar una planxa de surf molt maca, però que era massa gran per ell. No la podia moure i li va demanar al seu avi, un gran constructor d'embarcacions, que li arreglés. L'home vell li va posar un motoret, sota la fusta, i un volant, com els dels cotxes. Des d'aleshores, el Nil va ser capaç de governar aquella embarcació i anava amb ella fins a una illa propera on només vivia una àvia que li donava canelons per dinar quan el veia arribar pel camí de sorra. El Nil va pensar que aquella dona estava tan soleta com el seu avi, i que potser el podria portar amb la seva planxa de surf motoritzada fins a l'illa, per si es feien parella...

Passen els vint minuts i ja li torna a tocar la DSI al petit faraó Nil. "Tio, després m'acabes la història, d'acord?".

És la nit de Sant Esteve i tornem a la metròpoli en un vell golf verd amb matricula de la terra de la boira. Condueix el sergent Hayden, escoltant un programa esportiu a la ràdio. La té fluixeta perquè la seva dona dorm al seient del copilot (i perquè també vol escoltar els contes que explico als seus fills, per si dic alguna bestiesa o per si li agrada el relat). Al darrere, estic enmig dels dos nebodets que hauré de continuar cuidant aquest 2013.

Cada vegada em sembla que lluito més per ells que per mi. Em faig gran.

PD: Espero que tingueu una bona entrada d'any.

L'altre dia, a la terra de la boira, vaig anar a fer un tomb de nit per les parades de Nadal. Anava amb les mans a les butxaques, mirant figuretes del pessebre sense pensar en res, quan una ombra em va aturar. Em va costar posar-li nom a aquells ulls blaus en una cara prima d'un home de la meva edat, fins que em van venir imatges de la infantesa al cap. Era el Josep, el meu amic grassonet i poca-solta de quan era petit, el que em portava al bar de la senyora Flora a jugar al "futbolín", el que em pagava l'entrada del cine Urgell quan els meus pares no em podien donar diners.

Potser feia vint anys que nos ens vèiem. Ens vam explicar la vida i vam decidir que ens faríem amics del Facebook molt temps després de ser amics reals. Ara era un home alt, sec i fumador que em narrava la seva trajectòria com actor professional, encara que jo el seguia veient com quan era petit, com quan el Nadal era anar a buscar molsa amb el Quique (el fill del director de l'oficina de Correus de la terra de la boira), el Quim (el guapo de la classe que va morir de VHS fa temps) i el mateix Josep, que passava al davant de tots nosaltres amb un ganivet esmolat a la mà per tallar vegetació de les bases del murs de les torretes abandonades, mentre tréiem fum per la boca amb cara de nens congelats entre aquella boira.

Recordo que després portava la molsa a casa perquè la meva mare la distribuís al voltant del riu de paper de plata. Més tard posàvem les figuretes i ho rematàvem amb els efectes especials dels llumets. La senyora Sofia s'ho mirava del dret i del revés, amb el seu jersei verd oliva ajustat de dona atractiva, abans de donar el vist i plau. Sempre ens quedava un pessebre molt bonic al menjador de casa i era una llàstima que no existissin càmeres digilats aleshores, ni Picasses, ni núvols on-line.

Mai més hem fet un pessebre tan fabulós com aquells de quan era petit. Però això ja fa segles que va succeir. És passat. Visc una altra època en què tinc amics virtuals que s'han convertit en reals i amics reals que s'han convertit en virtuals. Avui m'ha arribat un missatge per Facebok del meu nou (o vell) amic Josep. Em diu que li agrada haver recuperat el contacte, em desitja bones festes i em convida a una actuació seva -com actor de monòlegs- a la terra de la boira per Cap d'Any. Li dic que no hi podré anar (seré a Barcelona), però li explico una història per si la pot aprofitar per algun guió seu.

La història diu que el petit faraó Nil va estar dos dies despertant-se a mitjanit aquesta setmana passada: dimecres i dijous. Només té sis anyets. Fins i tot, anava a dormir al llit dels seus pares, que no entenien què li passava. Divendres, la meva germana va acompanyar els seus fills al col.legi. El gran la va abraçar dient-li que aquell dia s'acabava el món (per aquella conya dels maies) i que no la veuria mai més. Ho deia de broma. Però el seu germà menut, el petit faraó Nil, ja feia dies que en sentia a parlar a la tele, al pati d'escola o al seu germà gran que s'acabava el món. I, aquell matí de divendres, quan la seva mare estava a punt de deixar-lo a l'entrada del col.legi, va començar a plorar sense que ningú pogués aturar-lo perquè tot s'acabaria sense més ni més: les safates de macarrons, els partits de futbol, els episodis de Doraemon, les tardes al parc de la Mirúrgia, les carantonyes dels seus pares... Però a la tarda, a la festa de Nadal del cole, el petit faraó Nil ja estava més relaxat perquè veia que tots continuàvem allí. Vius. A meitat de la festa, em va demanar que truqués a la senyora Sofia perquè li fes canalons per Nadal. "Dis-li que en vull quatre". Li vaig respondre que sí, que els tindrà, mentre li acaronava el cap.

Marxo un dies a la terra de la boira. No el faré, però m'agradaria tornar a aixecar allí aquell pessebre de quan era petit. M'agradaria tornar a convocar el Quique (el fill del director de l'oficina de Correus de la terra de la boira) i el Josep (que passaria al davant de nosaltres amb un ganivet a la mà per tallar vegetació de les bases del murs de les torretes abandonades), mentre treuríem fum per la boca, amb cara d'homes congelats (ja granadets). Al Quim el recordaríem.

Espero que passeu un bon Nadal.