Louis Jourdan


Quan era menut, les tardes del diumenge feien olor de patates fregides a tota la planta baixa de la granja dels cavalls. Recordo que la mare les tallava rodones i finetes, com si fossin de xurrero, Les feia en una cuina econòmica de llenya que el vent (o el drapaire) s’endugué pocs anys després.

El dimecres era dia de mercat. La meva germana i jo no mostràvem gaire entusiasme per aquelles parades plenes de verdures que la mare anava posant al cistell. Més aviat teníem feina a ensumar l’aire fins que ens arribava aquella olor de fregit que ens era tan familiar. Abans de tombar la cantonada de la plaça Bertrand, sabíem que hi tornaria a ser aquella furgoneta ambulant i tronada del senyor Pinto.

El propietari era un home baixet i ros que anava omplint cucurutxos amb unes patates rosses que la seva dona no parava de fregir a la seva esquena. La petita senyora Hayden i jo corríem per la plaça, fins enganxar els nassos al vidre d’aquell mostrador de joguina que protegia el fruit del nostre desig. Però, per molt que li demanéssim, la mare mai no ens comprava un d’aquells cons de paper econòmic amb taques d’oli i farcit de patates. Ens feia passar cap a casa, de pressa, darrere la seva faldilla verda i el seu cistell ple de mongetes i cols.

Potser, per compensar-nos, els diumenges a la tarda ella es posava a fer de senyora Pinto i omplia la planta baixa de la casa amb olor de fregit. És clar que les seves patates no arribaven a ser ni tan rosses, ni tan cruixents, ni tan salades com les que despatxaven en aquell vehicle que anava de mercat en mercat i de fira en fira. Però, ens agradava tastar les primeres que sortien de la paella, després de bufar-les una estona, entre els dits, per no cremar-nos la llengua.

El pare no era mai a casa, diumenge a la tarda. Es passava la setmana assegut en la seva cadira de funcionari, al segon pis d’un edifici de maons marronosos, vora el canal. Suposo que tenia necessitat de sortir el seu únic dia festiu (mai no li he preguntat per què marxava). Només sé que, després de dinar, es posava presumit i anava al cinema Principal, per veure una sessió doble, o al bar l’Amistat per mirar com jugaven a la botifarra els amics del seu pare, que ja feia molts anys que era mort, des que ell era petit.

Així que la senyora Sofia, la petita senyora Hayden y jo ens quedàvem sols a casa, en aquelles tardes de diumenge que es feien llargues, com si també fossin de sessió doble. Quan la mare tenia la paella plena de xips gairebé a punt, ens deia que ja podíem córrer a buscar el Cine Exin a l’habitació. I nosaltres corríem entre riallades.

El carregàvem fins a la cuina, molt concentrats perquè no ens caigués a terra. Jo duia l’aparell i la petita senyora Hayden portava els cartutxos amb les pel·lícules. Només en teníem dues i eren del mateix personatge: el gat Fèlix. Però no ens feia res de tornar-les a mirar projectades en aquell llençol vell que la mare tensava entre dues cadires de fusta, mentre menjàvem unes patates massa gruixudes, olioses i toves, que pretenien ser com aquelles de la furgoneta que no tornaríem a veure fins el dimecres següent. Ella havia fet el que havia pogut.

Entre mos i mos, que no cruixia, Fèlix el gat corria en blanc i negre, llençol amunt, llençol avall. I nosaltres rèiem, com cada vegada que el tornàvem a veure projectat.

Després, s’acabava la sessió de Cine Exín i la mare ens portava al menjador, per encendre la tele i mirar qualsevol pel·lícula antiga que a ella li portés records de quan era soltera i anava al cinema per veure una sessió doble amb les amigues. La petita senyora Hayden sempre acabava adormida amb el cap damunt les seves cames, però jo les mirava amb interès infantil.

Recordo que una vegada em va dir:

-Aquest és Louis Jourdan, l’actor més guapo que he vist mai en una pantalla.

Ho va dir sense mirar-me. El mirava a ell, en aquella pel·lícula que era Gigi (si no ho recordo malament). Però aquella frase em va quedar gravada a la memòria per sempre.

Sovint, jo també em quedava adormit al sofà, fins que em despertava una clau a la porta d’entrada. Era el pare, que tornava a casa.

D’això ja en fa quaranta anys.

L’altra nit, vaig llegir que Louis Jourdan va morir aquest catorze de febrer (el dia dels enamorats) a Beverly Hills (Califòrnia), molt lluny de la seva Marsella natal. Tenia noranta tres anys. Ho vaig veure al Facebook d’una escriptora a la que segueixo. Ella explicava que ningú se’n devia recordar a hores d’ara d’aquell actor amb poques pel·lícules i escàs glamour, però que n’havia estat enamorada de joveneta. Com la mare.

Em van agafar ganes de trucar a la senyora Sofia per  dir-li que Louis Jourdan havia mort, l’actor més guapo que ella havia vist mai en una pantalla. Però ja devia dormir a aquelles hores a la terra de la boira, a milers de kilòmetres de Beverly Hills. I no ho vaig fer.

Llavors em va venir a la memòria l’olor de les seves patates fregides, de les del senyor i la senyora Pinto, les imatges del gat Fèlix als llençols, de la meva germana dormint al sofà... El record de totes aquelles tardes de diumenge en què el meu pare marxava per la porta de la granja dels cavalls i entrava Louis Jourdan per la finestra del televisor.

Vaig mirar per la finestra d'ara, la del menjador que dóna a la Sagrada Família. Encara hi havia llums enceses en moltes finestres, on passaven petites històries insignificants. Com les meves.

9 comentarios:

    Me pregunto si alguien recordará como tú, de esa forma tan bonita y tierna, nuestras noches de cine dentro de 40 años...y que yo también me quedaba muchas veces dormida :)

    Un abrazOso

    * También me ha gustado la música

     


    La meva àvia també feia les patates xips i no les comprava al xurrero ni les agafava de la seva botiga. Les feia el diumenge i llavors se n'anava al cinema sola o amb les amigues. Eren molt bones amb un punt de sal, les tallava amb un aparell que les feia transparents. Recordant-les també estiraria històries quasi tan entranyables com la teva.

    Veient el vídeo de Gigi m'ha fet gràcia l'accent francès de Maurice Chevalier recitant en anglès i les imatges sobreposades del París al fons. En Louis Joudan ni de petita em feia el pes, el trobava massa tou, massa pimpollat.A mi m'agradava l'Elvis a Hawai o en Bogart a Sabrina.

    Estan bé els remembers, sempre hi ha punts en comú que et dibuixen un somriure.

     

    Mi madre siempre se quedaba las tardes de los domingos en casa, creo porque siempre tenía a un mocoso que cuidar, yo recuerdo que iba al cine con mi abuela y mis hermanas mayores, pues como sabes teníamos una fila reservada para la familia.
    Con mi abuela iba de compras al mercado pero no le dábamos a las patatas fritas.
    No hace mucho que visioné Gigi, tampoco sabía la muerte de Jourdan, me has hecho vivir buenos recuerdos con tus vivencias a la vez, pues bien que le daba yo con la máquina de cine.
    Un abrazo.

     

    Vaja...avui m'he cuinat patates fregides, tal com les prepara la meva mare, que queden poc cruixents, amb un punt de sal i de prebebó. Feia moooooooooolt de temps que no en menjava. Avui vespre em tocarà bròquil...i tot això per seguir conservant la línea...corba.
    No m'agrada en Jourdan. Gens.

     

    Has fet una evocació utilitzant les patates fregides en lloc d'una magdalena...
    Natros aixo del cine exin ho feiem a casa ma iaia. Sempre havíem de vigilar perquè es cremaven les pelis.
    D'aqui uns anys, l'olor de sardines al forn i de l'arròs amb verdures farà que em recordes jeje.

     

    Daltvila, lo importante es haber vivido esos momentos. Los recuerdos se los lleva el viento o pasan a formar parte de un blog muchos años después. Te puedo imaginar dormida con una peli de fondo :-) Un abrazOso.

    País Secret, si la teva àvia feia com la meva mare, vol dir que m'has de dir de vostè :-) No veig massa la relació entre l'Elvis i el Bogart. Trobo que ets de gustos eclèctics. Ara m'he imaginat el Bogart amb Bermudes, tocant una guitarra en una platja i bellugant els malucs. Aquesta nit no dormiré.

    Mari-Pi-R, siempre he envidiado esa relación que tenéis tú y tu familia con el cine. Creo que tuvisteis una infancia y una juventud privilegiadas en ese sentido. Me alegra haberte traído viejos recuerdos. Un abrazo.

    Francesca, porta més feina mantenir les línies corbes que les rectes (fes-me cas). La paraula pebrebó és bonica. N'hauré de menjar d'això (potser ja en menjo i no ho sé). Si mires la biografia del Jourdan a la wikipedia, potser li tindràs un poquet més de carinyo.

    Emily, tens una furgoneta atrotinada on despatxes sardines al forn i arròs amb verdures? Dis-me el mercat on l'aparques i vindré a enganxar el nas a l'aparador :-)

     

    M'ha agradat Paseante aquest recorregut a través de l'olor de les patates fregides. És bonic viure "amb els records" i no "dels records".
    La meva mare es quedava a casa les tardes del diumenge, jo i el meu pare anàvem a una confiteria-cafè del poble. El pare jugava a les cartes i jo mirava " Viaje al fondo del mar" mentre bebia una Coca cola o un Cacaolat.

     

    Joana, són bonics aquests records generacionals que compartim i que ens fan propers (malgrat les distàncies geogràfiques). Suposo que un capítol de "Viaje al fondo del mar" durava més o menys com una partida de cartes :-)

     

    A mi mai em sembla que les teves històries siguin insignificants. Tot el contrari.
    :)

    Bona setmana Paseante!