Nadal a la terrassa


Fa fred al carrer. M’ho miro de la terrassa estant, mentre faig un cigarret i el fum es barreja amb la boira. No passa ningú per davant de la granja dels cavalls. Tampoc cap cotxe. Em puc imaginar els camps de pomeres glaçats que voregen el camí de Duran, amb les fulles encongides a terra vora els tolls d’aigua enfangada. Penso en el vell tronc del salze caigut que mai més tornarà a lluir. En les bandades d’ocells que deuen fer núvols foscos al cel mentre rumien si migrar o quedar-se. En l'ombra del senyor Gris que encara busca la meva, sota la neu que queia aquell dia. En la Mònica, perduda, pobreta. Però tot això deu passar més enllà dels límits de la ciutat, on mai no és Nadal.

La casa és gran i s’hi està calent amb la calefacció a tota màquina i les botelles de vi i de cava buides a taula, com soldats derrotats.

Quan he pujat a fumar, he deixat el tenista, la senyora Hayden i el sergent Hayden fent tertúlia al menjador després de les postres. El petit Hayden era ajagut al sofà jugant amb la tablet connectada al mateix endoll que els llumets de l’arbre de Nadal. La senyora Sofia feinejava a la cuina satisfeta que tot el que havia preparat, hores i hores, ara fos només un record abstracte en les restes dels plats. El petit faraó Nil anava amunt i avall dels passadissos i les escales fent botar una pilota a la pala de tennis de taula que ahir li havia cagat el tió.

-On vas, tio?

-A la terrassa. No pugis que fa fred.

A la segona planta, he vist que el meu pare havia reunit totes les figuretes del Nen Jesús que havia trobat a casa, sota una lampareta del seu dormitori. Ell és molt creient i m’agrada que no se n’amagui.

A la tercera planta hi ha el meu dormitori, un traster i la terrassa. Allí no hi arriba la calefacció i tampoc no és mai Nadal. No m’agraden aquestes festes. M’ensorren sense cap motiu racional. Per això fumo tranquil allí, on no hi ha sensació de festa.

A cals Barberà, els veïns de l’esquerra, s’hi sent soroll de celebració. Segurament han convidat a dinar filles i néts. A cals Donés, els veïns de la dreta, no s’hi sent res. La senyora Maria ja fa temps que no camina pel camí de Duran i el senyor Ramon és en una residència. Els testos només tenen terra i alguna planta que s’ha eixugat.

La senyora Sofia té tres files de mantes velles penjades als estenedors de la terrassa per tal de protegir els seus geranis del fred de l’hivern. Una barrera que he de franquejar sempre per sortir a fumar. Per sort, he apagat ja la cigarreta quan veig que una mà s’obre pas en mig d’aquell parapet. És la senyora Sofia, que puja a estendre estovalles. A ella no li fa el pes que fumi.

Porta bufanda i jaqueta. Com jo.

-Què hi fas aquí?

-Prenc la boira.

-Que n’ets de ruc. Va, ajuda’m a penjar la roba.

Posem pinces, una rere l’altra, mentre traiem vapor d’aigua per la boca.

Llavors una altra mà es fa pas en mig d’aquell bosquet de mantes protectores de la terrassa. És el petit faraó Nil, que ha pujat fent botar la piloteta de ping-pong. Segurament ens buscava perquè a ell li agrada reunir la família, com fan els gossos d’atura. Com hauria fet el senyor Gris. Ell és molt casolà i diria que la granja dels cavalls és el seu lloc preferit al món.

-Què hi feu aquí –ens diu.

-Prenem la boira –li contesta la seva àvia.

Es queda pensatiu i no se li acut altra cosa que preguntar:

-Padrina, quan et moris, em regalaràs la casa?

Ella riu. Després rumia.

-Si em vens a cuidar quan no em pugui cuidar...

-Val, però em faràs espagueti?

-Home, t’he dit que m’hauràs de cuidar tu a mi. No al revés.

Baixem tots tres per les escales cap a la calefacció i el Nadal que hi ha allà a baix. El petit faraó no para de botar la pilota. Toc-toc-toc-toc...

A la segona planta, un focus il·lumina tres figuretes del Nen Jesús al dormitori dels meus pares.

A la primera planta encara hi ha tertúlia a la taula, restes abstractes en els plats de la cuina i un endoll que il·lumina un arbre i una tablet. M’assec per participar en la xerrada, mentre busco el cul d’un soldat que no estigui derrotat del tot. Hi ha escalfor i és Nadal a mitja tarda a la granja dels cavalls. Ja falta menys per l’estiu.

7 comentarios:

    El Nadal, estimat Paseante, pot ser trist o no. Et pots deixar ensorrar emocionament, o no.
    Personalment m'agrada el Nadal. I saps que tinc motius per estar emocionalment derrotada, però va a ser que no. Potser perquè tinc una gran família, com la teva.
    Mola ta mare. Una dona que posa mantes per protegir del fred la seva família i els geranis, és una gran dona, com ma mare. Quan vaig tornar a casa per nadal i vaig veure que ma mare havia decorat la casa malgrat tot, vaig pensar, bé, Teresita, bé.
    Lo dels soldats derrotats m'ha agradat :)
    Bon nadal, Paseante. Ja falta menys per l'estiu :)

     


    Ahir li explicava a l´Emília el que vaig fer quan vaig acabar de rentar els plats per enèsima vegada aquestes festes. Amb la cuina neta i recollida vaig anar a la nevera a buscar el darrer soldat que quedava i vaig omplir-me una copa de cava.
    Sola,però a dins de la cuina perquè no fumo i feia molta fred amb la tramuntana, me la vaig prendre lentament, a consciència, com si fes una cosa extraordinària. Mentre mirava a fora pensant en coses meves vaig acabar maquinant com taparé les flors ara que diuen que gelarà fins i tot a vora mar.

    Tot i que també penso -cada any més- ja queda menys...procuro que dins el meu petit reducte, lluny de tot, encara hi quedi alguna cosa de quan seguia als grans com el petit Nil i els feia preguntes incòmodes. Al cap i a la fi també em continua agradant posar llumetes a la xemeneia, encendre espelmes i la vermellor d'un grèvol tronat que fa cent anys que baixo de les caixes del traster.

    Ja falta menys, el temps vola :-)

     

    Hasta aquí he sentido el calor de tu hogar, lleno de amor y de gente que lo han iluminado, que quieres que te diga amigo, tan solo disfruta de los personajes que tanto te han dado en esta Navidad.
    Un abrazo y te dejo mis mejores deseos para el 2015, que tus sueños e ideales se realicen.
    Un abrazo

     

    Encetem un nou any.I les festes... ja van fonent-se. Només falten els reis, que durant la meva vida i fins que les filles es van fer grans, era la nit més maca de totes. Ara tot és diferent. I jo ja no m'hi enfado amb el nadal, senzillament el deixo passar...

    Vaig pensar en tu fa uns pocs dies, com tantes vegades, però aquest cop a set quilòmetres de la teva granja de cavalls... passant uns plàcids dies amb amigues, soldats per derrotar i derrotats, amb l'escalfor d'una calefacció i la brasa d'una llar de foc.

    No t'oblido.

     

    A mi m'agraden aquestes festes (de fet m'agraden gairebé totes) tot i el desgavell que representen ara per mi...
    Jo vaig anar a passar el Nadal a la terra del vi fugint de la boira de la terra de la idem i me la vaig emportar amb mi (la boira vull dir) :P

    Petonets

     

    Aquest any, estimat Passejador, prefereixo no dir gran cosa. Quines ganes tinc que arribi el dia 7... M'agrada el llibre que llegeixes :) i a tu?

    Bons reixos (en dieu així, a la trra de la boira, no?)

     

    Emily, les nostres mares són grans dones, com la majoria de persones que han viscut la seva època. M'agrada la Teresita. I espero que arribi el bon temps per a les nostres mares i per a nosaltres mateixos. El Nadal, el fred, l'hivern... no molen gens.

    País Secret, tu amb la cuina neta i una copa a la mà tens un post, un relat, una novel.la o una pel.lícula. Mira que n'ets de perillosa en plan Lana Turner a "El cartero siempre llama dos veces". T'hauré de regalar una pala de ping-pong perquè facis de petit faraó Nil i puguis tornar a baixar el grèvol del traster, com fa cent anys.

    Mari-Pi-R, no sé si me vas a creer, pero estas Navidades te he imaginado en tu sótano de Quebec, con la nieve allá arriba y tú ocupada en mil cosas. Un beso.

    G. m'alegra molt que hagis estat amb la teva gent al costat d'una llar de foc. Suposo que la casa de pedra aguanta i que el teu germà ecologista encara cuida la terra. M'imagino que vas tenir un Nadal bonic. Tampoc t'oblido i t'enyoro.

    Lluna, tu i jo tenim molts territoris i els disfrutem: la terra del vi, de la boira, la metròpoli... I som feliços allà on parem :-) Un petonet.

    Montse, els Reis només em porten carbó a la terra de la boira i a Barcelona :-) Per Nadal vaig acabar de llegir el llibre. Em va agradar molt i no ho dic per dir. Aquí només explicaré que el recomano absolutament: "Dones de vidre" (trobareu l'enllaç a la columna de la dreta). Els detallets te'ls diré en privat: quina història m'ha agradat més, per què, etc. Un petonet.