Burt Lancaster
viernes, 4 de diciembre de 2009 by el paseante
Esta tarde he ido a ver al pequeño Hayden en ese curso de circo que sigue tras un escaparate de la calle Milà i Fontanals. Estaba colgado boca abajo en el trapecio, imitando a Burt Lancaster en una película de piratas, cuando me ha descubierto tras el cristal. Se sostenía allá arriba con sus piernecitas. Me ha dibujado una sonrisa que parecía triste puesta al revés. En la puerta, la madre de otro niño acrobático me ha comentado que nos parecemos. Nunca me lo habían dicho, y no creo que sea cierto. Él es guapo y no está contaminado por la vida.
Ha acabado su clase circense del jueves a las siete en punto, y hemos paseado un ratito hasta ese mercado que parece un sombrerito inglés de media copa, hasta la librería de la muchacha triste, hasta la plaza de los helados caros (se sabe la ruta de memoria, el espabilado). Hemos sorteado bicicletas en la acera, hemos saltado entre las ruedas de cochecitos con niños multiculturales que pretendían atropellarnos, hemos tenido paciencia para cruzar los pasos de peatones (con nuestro semáforo en verde), aguardando a que los conductores con patillas largas acabaran de ningunearnos con sus bólidos tuneados. El pequeño Hayden quería prenderse en la nueva decoración navideña para hacer de Burt Lancaster. Pero no conseguía llegar a tanta altura sobre mis hombros.
Le he devuelto a casa. Pasear con el niño es como tirar de la correa de un caracol-mascota. Tardas en recorrer cinco metros con él lo que te costaría caminar cinco kilómetros en soledad. Pero aprendes a ser un cachorro de nuevo, a fijarte en detalles insignificantes que para ellos son una aventura. Le he dejado al amparo de sus progenitores, no sin antes quedar con el pequeño Hayden para ir a pasear por el campo. Este domingo. En la tierra de la niebla.
He remontado el camino hasta mi barrio, observando las luces navideñas. Me he acordado de ese piso en Madrid, con una vela apagada a la que pronto se acercará una cerilla prendida. De esa persiana clausurada en un taller mecánico, con cuadros en el suelo y la tía buena que ha descendido del calendario para convertirse en dueña del local. De esa terraza pendiente de blanquear sobre el río, con ella haciendo las maletas hacia la capital del reino. De ese patio andaluz en Congrés, repleto de gatas que escarban las plantas. De la voz de la princesita en la emisora de radio. De las artistas que cantan por las calles del Poble Nou (en otra ciudad). De mi madre que cumple años este fin de semana, y no creo que haya puesto todavía la decoración navideña en el comedor.
Frente al hotel Comtes d'Urgell, no sé por qué, me he acordado de Mónica, que ya no está. La fachada del establecimiento estaba repleta de cables con luces amarillas. El pequeño Hayden (mi personita preferida en el mundo), al que me he parecido físicamente por un instante, me habría pedido montarse en mi espalda para trepar a ese cielo iluminado. Y ejercer de Burt Lancaster.
PD: Gracias por la música, Ilse. Manel, por fin.
Me n'aniré a la feina amb un somriure.
Gràcies, Burt Lancaster!
Els nens, quanta vida ens donen...
Espero que el petit Hayden, de gran, sigui més guapet que el tio :P
Felicitats a la mare. Li heu comprat la parelleta del hàmster de ton pare? Així tindran fillets i te'n donaran un. Segur que amb la poca imaginació que tens, li regalaràs una colònia, sisisi.
Segur que la Mònica ara és una llumeta de Nadal, cada any, per aquestes dates apareixerà.
Bona passejada diumenge, Paseante.
Sap Paseante que Trapecio és la pel·licula de la meva infància. Quan al cine Texas (ara no sé quin Lauren és, em nego a entrar-hi per no haver-li conservat el nom) feien sessió doble, la veiem dues vegades. Assegudes la mare, la germana i jo, amb un entrepà per anar berenant.
Les cites amb els nebots sempre són plenes d'experiències noves. Et fan adonar de com lluny estem de qui volem ser (almenys a mi em passa). Ara bé, un trapecista a la familia és de les millors coses que us poden passar!
Un petonet, Paseante. Segur que vosté és tant guapu com el petit Hayden. I no conec a la Mònica però com diu l'Emily, els bons sentiment reapareixen constantment.
Bon cap de setmana
Passejar i fixar-se en aquest petits detalls que tot sovint ens perdem fa que se'ns dibuixi un somriure i que ningú sàpiga el per què.
Els llums, els aparadors, els pensaments ens apropen als que estimem i també a nosaltres mateixos. M'agrada passaejar i perdrem dins meu. Aques cop ho has fet tu i ho has explicat molt bé.
Felicitats a la mare, al Bur Lancaster petit i al wapo tiu que segur s'hi assembla molt.
Una peli que no va deixar indiferent a ningú!
Bon cap de setmana Paseante!+
Hi haurà boira a la terra de la boira...
Oye pero no imitaria al 100 por cien a Burt el pequeño Hayden, que para eso tendría que pespechugarse, eso le encantaba al actor con el pecho al aire para encandilar a las féminas de ña época...pero en esta época seguro que hace frío por allí aunque estuvieraís sorteando bicis y demas obstáculos ;)
Que tinguis un bon cap de setmana a la terra de la boira ,t´ho desitja una que et llegeix des de la terra del vent.
Cuida la mare i porta-li algun regalet. Les mares sempre diuen que no necessiten res, però segur que li faràs brillar els ulls si la sorprens.
Cuida´t tu també, tiet del trapecista.
Com si d'un exercici d'associacions mentals es tractés, és escoltar o llegir el nom de Burt Lancaster i dir o pensar immediatament allò de "la cagaste". Culpa del coi de Hombres G.
Com si d'un exercici d'associacions mentals es tractés, és començar a llegir un post "passejantil" (petita llicència comentadora) i pensar que és un plaer passar per aquí. Culpa de teva, està clar.
La madre del otro acróbata quería ligar contigo, está claro ;)
Y lo del "caracol-mascota", jajajaj. Yo tengo una mezcla entre caracol y galgo corredor. Que no hay manera de ir a un paso normal, vaya. Te obligan a ver el mundo de muchas otras maneras. O de no ver ni por dónde andas. Nosotros nos hemos quedado con la monotonía del paso constante. Ya tenemos integrado lo del sin prisa pero sin pausa. Y hay gente que simplemente, con prisa y sin pausa. Nada de encandilarse observando y recordando.
Felicidades a tu madre y que paséis un hermoso fin de semana en la tierra de la niebla.
Paseante, te he pillado. Has puesto Burt Lancaster para que las chicas crean que, igual que el pequeño Hayden, tú eres un apuesto hombre de rizos de oro, musculado y que luce unos dientes blanquísimos. Pero tanto el nene, por la estatura, como tú por tu aspecto físico, os pareceis más a su fiel compañero, Tapón.
Llevo un par de días pensando en la decoración navideña, pero aunque tengo un árbol enorme, desde que Salsa volvió aquí, tengo miedo de que lo derribe. De momento tengo unas guirnaldas de Ikea. Ahora mismo las pongo. Por cierto, el villancico tiene vídeo, por si lo prefieres al goear, que es más frío.
jo divendres anava passejant i també vaig anar notant la presència del Nadal. Clar que jo no anava sola i podia caminar més ràpida que tu
Segur que una miqueta et semblaràs al petit Hayden :)
oooh! m'encanten els posts on apareix el petit Hayden! i ara que sé que estudia circ encara ha guanyat més punts! :)))
Arare, gràcies a tu, Pinito del Oro.
Emily, aquest comentari teu és bonic. Gràcies. El petit Hayden ja és més guapet que el tio (no li cal esperar a ser gran). I la mare va tenir una colònia de l'ànec Donald. De litre, eh? Que sóc generós, jo.
Rateta, com li he dit a l'Emily: aquest comentari teu és bonic. Gràcies, també. I sí que ens desarmen els nebots, i ens fan preguntes que pensàvem que ja no ens farien mai més.
Joaneta, gràcies. No hi havia boira, i vaig anar a passejar per primera vegada amb el meu nebot petit: el faraó Nil. Ja me'l deixen. Això vol dir que s'aguanta els pets (frase lleidatana).
Atikus, despechugarse y depilarse. No sé si sabes que en esa época obligaban a los actores de Hollywood a lucir el torso sin un solo pelo. Como William Holden en Picnic.
País Secret, gràcies. La mare va tenir regalets. M'agrada que siguis de la terra del vent. Però no et canvio el paisatge.
Òscar, gràcies. Això del "la cagaste Burt Lancaster" és molt teu. Dit aquí sembla la broma fàcil, però dita al teu blog fa petar de riure. Series un bon escriptor de gags. Ets bo, ja ho saps.
Duschgel, llámame Sherlock Holmes, pero diria que eres madre. Tu bandido tiene siete años? El pequeño Hayden también acelera y frena. Pero ese día sólo frenaba.
Ilse, chivata. Tampoco soy tan tapón. Espero que Salsita levante su patita junto al árbol y lo riegue. O eso eran cosas de perros? Ahora me pillas. Y, jope, pongo a Manel y ahora exiges imágenes. Mujeres...
Khalina, en el blanc dels ulls. Com va farmville?
Nimue, m'he apuntat a l'escola de circ.
oooh! :) i quina serà la teua especialitat! si un dia muntes un circ em voldràs portar? Crec que se'm donarà millor que el futbol... ;)
Si fas un circ, jo de domadora, Domina. Que em van els fuets, jeje.
Vinc tard, però sóc aquí. Com sempre, llegir-te és una barreja de somriures, d'emocions i d'enyors... Que bé que escrius, punyetero!
Saps, m'agrada més llegir-te que xatejar amb tu... ;-)
Petons, paseante!
Francament , Paseante , tú a l'escola de circ?.
...bueno , vale , de Angel Cristo...potser.
:-P
Jo he quedat enamorada del text...i t'he de dir, que, el comentari del diccionari és per fer un post sencer, te'l dedicaré, i tant!!!!
Us vaig veure! Creuava la plaça dels gelats (no hi ha plaça en aquest barri amb més nens per metre quadrat) quan de sobte un gran amb cara de nen agafat de la mà d'un nen amb cara de gran (s'assemblaven una mica, sí) se’m van quedar observant alhora amb mirada desaprovadora...
Potser sí que anava massa de pressa però és que feia tard a yoga...
Que bé escrius, i quines coses ens expliques, dona gust "agafar-te la mà" i deixar-te acompanyar per les teves paraules.... Un plaer sempre visitar-te.... Petons :)
Aiii! Que el meu comentari no s'entén perquè he oblidat dir que anava en bici!!! En vespa,no. A peu tampoc.
Nimue, si mai faig un circ seràs la "chica cañón", que és diferent que la "mujer bala".
Emily, otra que sale. Tu de lleona, que esgarrapes. Segur que ets de les que fan passar per l'arc els domadors.
Rita, gràcies per tornar. Em puc treure les orelles de ruc? És que ja fa dies que les duc i s'està creant un petit ecosistema aquí a dins que...
MK, ja saps que sempre t'he dit que tu ets molt Bárbara Rey. Tu de Bárbara i jo d'Angel... acabarem malament :-)
Zel, espero aquest post.
Violette, la mirada era desaprovadora perquè quan vas en bici s'ha de dur casc i armilla reflectant. I tu conduies a "todo trapo", despentinada i amb vestit de nit. Suant per arribar a temps a la teva classe de ball. Gairebé ens passes per damunt dels nostres peuets. Gamberra.
Cris, moltes gràcies. Un petonet.
Violette, amb la Vespa encara ets més perillosa.
No havia marxat pas...
Diria que ja t'ho havia dit que te les podies treure... En tot cas, fes-ho de seguida que encara tindràs una infecció i me'n faràs responsable... :P
Paseante, a la curta o a la llarga, acaben passant per l'arc, sisisi. Per molt que diguen NO NO NO...
Rita, fa temps que em vas dir que me les podia treure. Tot i que amb el fred que fa, igual les recupero. Eren calentetes.
Emily, al menys espero que no sigui un arc d'aquells en flames.