Una vez hubo una guerra (Concepció).
viernes, 7 de agosto de 2009 by el paseante
Mi abuela materna existió una vez. Se llamaba Concepció.
La recuerdo de niño cuidándome de mi dislocación de hombro tras una caída en esa masía infinita y repleta de estancias en las que el polvo flotaba a la luz de los ventanales a media tarde, donde los fantasmas de los antepasados campesinos me perseguían para hacerme reír con sus cosquillas. En ese lugar plagado de nostalgias. Concepció murió cuando era muy pequeño. No tengo una fotografía clara de ese día en que dejó de darme la merienda junto al pozo de agua, para pasar a engrosar la lista de los fantasmas antepasados que me perseguían para hacerme gritar entre risas. Prefiero recordar, aunque sea levemente, su mirada pacífica y cansada tras una dura vida de trabajo en el campo. Una mirada cansada tras tantos partos.
Hace unos días, acudí a la exposición de los fotoperiodistas Gerda Taro y Robert Capa con la mujer checa (vestida con una floreada y carísima blusa de Chanel), en el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Mil turistas esperaban que comenzara el espectáculo de las fuentes mágicas, desplegados en las escaleras y los miradores de la avenida de la Reina María Cristina, ajenos a esa exposición gratuita a la que no nos costó entrar. Apareció con una compañera de trabajo, la lectora de carteles, y tuve que volverme a guardar el anillo de prometida que compré hace años para ella y que se aburre en un bolsillo de mi pantalón tejano. Unas veces por culpa del pescador de gambas, otras por la presencia de la mujer irlandesa y ahora por esa nueva mujer de cabello ensortijado y con sentido del humor.
Desfilamos por los pasillos del museo, sufriendo ese maldito calor. Las fotografías eran minúsculas, en copias de plata. Me llamó la atención una de ellas. Una familia escapaba en carro de la batalla del Segre, en la Guerra Civil española. Mi abuela materna, Concepció, huyó así de allí -mientras su marido tiraba de la mula-, y parió a la señora Sofía en un almacén de grano de una pequeña población de la tierra de la niebla. Sin ayuda médica.
Me gustaría que la señora Sofía visitara esa exposición, porque siempre me explicaba esa secuencia de su vida. El animal de tiro, el carro, las cinco hermanas montadas en él (que la precedieron en su llegada a este mundo) acariciando la barriga de su madre para calmar al feto ante el estruendo de la guerra. El parto fue difícil mientras el aire olía a pólvora.
Me gustaría que la visitara, pero cuando la señora Sofía viene a Barcelona no está para miserias. Prefiere pasear por el paseo de Gracia y contemplar los escaparates caros con su mirada italiana buscando blusas floreadas de Chanel (antes que ir a ver fotografías en blanco y negro de eso que ya olvidó), mientras el tenista se acalora ante la posibilidad de que se le pueda ocurrir la idea de entrar en una de esas boutiques.
Gerda Taro y Robert Capa fotografiaron su niñez miserable. Veía esa exposición con la mujer checa y la lectora de carteles, sudando por el bochorno, mientras les contaba que Concepció estuvo en ese lugar, preñada. En esa guerra. Es posible que elevara un poco el tono de voz con mi entusiasmo ante el descubrimiento de esas fotografías que ilustraban los recuerdos que me narraban cuando era niño. La mujer checa me pidió compostura, mientras me acomodaba la boina que se había ladeado.
A las diez de la noche nos expulsaron del MNAC, y descendimos las laderas de la montaña de Montjuïc. Una pequeña brisa nos refrescó en las escaleras mecánicas. Ellas me avisaron que vigilara con la fauna de la ciudad. Hay que ser muy vivo para sobrevivir aquí. Me previnieron de que ningún teckel me agarrara con su mandíbula de dientes afilados para arrastrarme por la avenida de les Corts Catalanes hasta dislocarme un hombro. Que ninguna gaviota me elevara entre sus patas hasta llevarme a su nido para que me devoraran sus polluelos. Que ninguna carpa me sumergiera en las fuentes de Montjuïc, hasta ahogarme. La mayoría de habitantes de la tierra de la niebla perecerían rápidamente en la gran ciudad.
Nos detuvimos en una terraza fresca y pedimos bocadillos y cervezas. Se agregó al grupo la compañera de piso de la lectora de carteles. Éramos cuatro personas prácticamente desconocidas, agradeciendo ese aire refrescante que hacía precipitar las hojas caducas de los árboles. Bajo sus copas nos interrogamos por nuestras vidas. Sin ruido de bombas en el horizonte.
Nos despedimos antes de que cerraran el metro. Acompañé a la mujer checa hasta la boca de Paral.lel, procurando que no me atropellaran los taxis siguiendo sus pasos de urbanita que cruza en rojo los semáforos. La mayoría de habitantes de la tierra de la niebla perecerían rápidamente en la gran ciudad. Quise mostrarle mi anillo de compromiso, pero ella andaba apurada. Faltaba poco para el último convoy. Se detuvo sólo un segundo para colocarme de nuevo bien la boina, y descendió trotando las escaleras con su blusa de Chanel. Sin darme un miserable beso en la mejilla.
PD: Como siempre, Ilse la música es tuya. Gracias. Me gustó mucho tu último post. Como siempre.
Tenies la núvia i els dos testimonis, què t'aturava a donar-li l'anell? ;-)
Com de costum, m'ha encantat aquest escrit.
Un petonet!
PS Jo també em passo els semàfors en vermell.. :P
Eye-poppingly (amb els ulls oberts com taronges) t' imagino amb la boina mal posada, i els perills de nit de Montjuic...Sort de portar bones companyes.
Un post realment bonic i emocionant.
Porta a la senyora Sofia a l'exposicio. Digue-li que hi ha un munt d'aparadors interessants dalt la muntanya.
Et considerva més urbanita del que ho pintes aquí. M'agrada que siguis de poble com jo !:)
I els records de l'àvia berenant m'ha agradat...jo no la vaig poder gaudir!
Bon cap de setmana plujós!
Rita, donava per suposat que creues els carrers sense mirar si hi ha tràfic. Ja s'aturaran, deus pensar. Ets gamberreta. Això de l'anell és una petita broma. La dona txeca té parella i canalla (però viuen en pecat, són moderns). No ho diguis a ningú, eh?
Gràcies, Khalina. La senyora Sofia és de poble, però no és tonta. No colaria :-)
Joana, jo sóc molt rural, tot i que m'agrada Barcelona. Urbanita amb boina. Bon cap de setmana, maca.
A mí me gustan todos los tuyos, aunque desveles que hay otras a las que les darías el anillo antes que a mí. No te voy a pasar más música al menos en dos semanas.
Ilse, al final ese informático me va a romper las piernas de verdad. Y mira que parece pacífico :-) Y en dos semanas, espero haberte secuestrado para que me acompañes al concierto de Manel.
Ja sé que la Sra. Sofia no és tonta. Alguns de ciutat es pensen que els de poble són tontos, però recorda que jo sóc de poble (Poblenou) Els aparadors de la muntanya (de Capa) són aparadors al passat.
M'agrada la boina i m'agrada el gest de recol·locar-te-la a lloc. El trobo molt eròtic.
Porto una temporada on la Guerra Civil és molt present. I em pregunto si serem l'última generació conscient de que va existir. Vull explicar a la meva neboda que el seu avi va passar gana, que un besavi va plantar un hort sencer abans d'anar al front per a que la familia passés menys gana i que a l'altre el van ferir de metralla. I que la misèria humana, digne però misèria, estava a qualsevol cantonada. Però a la vegada em sap greu estroncar-li la seva petita felicitat.
Ah! i jo tinc tres tomaqueres i unes bledes plantades a testos a la terrassa però tinc el cul enganxat al cotxe: sóc urbana o rural?
No sé perquè xerro tant. Ja callo. (una altre expo pendent de veure).
Khalina, era broma, dona. Tot i que a mi sempre m'has assegurat que els de poble tenim poques llums :-)
Rateta, crec que aniria bé explicar-li això a la neboda. Suposo que deu ser encara petita. Potser més endavant. I les tomaqueres i les bledes no impediran que et qualifiqui de pixapins :-) És broma, òbviament. Tots som d'on som, i ningú és millor que l'altre.
Ostres, jo, com la Rateta, porto un temps pensant en la guerra, també, més que res, per la por que es perdin tots aquests records als que s'hauria de fer justícia, de tants que seguiran enfonsats en la misèria del desconeixement...
Un relat exquisit, paseante!
Un relat molt xulo. M'agradat molt.
Signa: la lectora de carteles de cabello esortijado.
M'agrada com expliques els teus relats tot i que em faig un embolic amb els personatges. No sé si creure que la sra. sofia és qui és o no. Jo també tenia una sofia en la meva vida...
Algún dia us en parlaré al bloc.
No comento gaire els escrits ja que no tinc esma de res, espero que pasi aquesta calor i torni a ser més activa, espero i desitjo.
La guerra, per als qui no l'hem patit sembla romàntica, si no fos perquè és una merda. La senyora Sofía fa bé de mirar aparadors glamurosos.
He llegit un llibre, Esperando a Robert Capa, de Susana Fortes, i he trobat aquesta dedicatòria de Robert Capa:
A Gerda Taro, que pasó un año en el frente de España y se quedó.
Jo passava els estius amb ma iaia, i aprofitant les hores d'insomni produïdes pel calor, m'anava contant les seves vivències de guerra. Recordo la meva pregunta: el iaio va matar algú a la guerra?
Gràcies Zel. Aquella guerra aviat només serà una altra guerra d'aquelles que empolles als llibres d'història.
Lectora de cartells, moltes gràcies pel comentari i per entrar. Compte amb els gossos aquest estiu.
Menta, la senyora Sofia és la meva mare. Un dia posaré una "xuleta" a la columna de la dreta dient qui són els personatges. A veure si expliques qui és la teva Sofia. I anima't que ja no queda massa temps de calor.
Emily, m'ha agradat aquesta dedicatòria del Capa a la Taro (qui literalment s'hi va quedar). Aquest llibre el vaig tenir a les mans fa pocs dies, a la llibreria Laie. I què et responia la iaia? Ho podries respondre en un post. Ara fa dies que no dius res, i ens agrada llegir-te.
La resposta te la faré en privat :P
Podriem saber mil històries més d'aquella guerra si no rebutjessin tant parlar de les seves misèries. Ho entenc, però em fa pena pensar que aviat només serà una història que va viure "algu", i no la història de la nostra família...
una abraçada
M'encanta, que guardis l'anell a la butxaca... així, si un dia el necessites...
Un dels germans del meu pare va morir a l'Ebre. He sentit tantes vegades històries de la guerra que, tot i que jo pertanyo a la postguerra, sembla que l'hagi viscuda. Encara em fa posar la pell de gallina, tot plegat.
Una abraçada, Passejador. A veure quan coincidim a Laie.
jo també vaig anar al MNAC amb ma mare fa uns dies, però pel matí. Quin privilegi poder prendre la fresca amb els amics sense soroll de bombes. A pesar de quedar-te sense petó final... andaqué... ains...
Emily, m'agradaria que fos en un post :-)
Edelia, encara quedem nosaltres que ens en recordem.
Montse, a veure si coincidim a la Laie i porto l'anell a la butxaca. Ah, no, que hi ha el capità! No me'n recordava :-)
Nimue, espero que us agradés l'exposició. I això del petó... ains...