Aniversarios
miércoles, 1 de octubre de 2008 by el paseante
Hoy, justo hoy, mi padre cumple setenta y cinco años. Sus ojos grises lo celebrarán esperando que su mujer, con la que lleva casado casi medio siglo, le sirva un canelón extra en el plato. Será feliz otra vez rebañando lo que queda con un poco de pan. El resto de familia vivimos lejos, y sólo nos puede soñar o recordar o añorar a pesar de las llamadas telefónicas. Después hará la digestión en el sofá, y saldrá a jugar al frontón con su raqueta gastada, porque no tendrá a un tenista al que enfrentarse, mientras una cigüeña elegante sobrevolará seguramente la cancha. Y él detendrá el saque para mirarla con sus ojos grises. Y pensará en lo hermosa que es. Se sentirá vivo mirándola.
Ayer, justo ayer, hacía una semana que estaba en el concierto del sesenta aniversario de Jaume Sisa, en plaça Catalunya, con la pintora, intentando tomar esos granizados de cerveza que les compramos a unos paquistanís. Y riendo porque ni las llamas del mechero conseguían derretir tanta frialdad. Ella tenía la piel oscura de muchas vacaciones -o por genética-, que contrastaba con su ropa blanca y su risa blanca y su alma blanca. Conocía todos los temas que interpretaban Sisa y sus amigos. Los cantaba a grito pelado, como una niña. Yo despistaba, como si no conociera a esa mujer enloquecida de alegría.
Ayer, justo ayer, hacía nueve días que estaba con la mujer elegante corriendo entre ruedas de carruajes gigantes del espectáculo Pi-leau, del grupo holandés Close-Act, mirando cómo un pescador intentaba atrapar un precioso pez de trapo y ojos iluminados en rojo sobre nuestras cabezas, procurando que el tiburón articulado no nos comiera, intentando que no nos mojaran con sus mangueras. Reíamos. Estábamos junto al mar y amenazaba lluvia. Pero no llovió. Y fuimos a comer ese frankfurt triste a la plaza triste para hablar de cosas tristes. Para procurar apagar esos temas tristes con nuestras mangueras de bomberos aprendices, y transformarlos en un día feliz.
Ayer, justo ayer, hacía once jornadas que asistí a los conciertos de Facto Delafe y Las Flores Azules (plaça Reial) y de Giullia y los Tellarini (avinguda de la Catedral), en las fiestas de la Mercè. Diluviaba, y miraba el escenario bajo los paraguas de los demás. Estaba solo, en esa esquina, desplazando los pies para no parecer una estatua de sal. Intentando bailar. Nadie se acordará de esos momentos que disfruté.
Ayer, justo ayer, hacía cinco meses exactos que hablo con esa chica que es tan especial para mí. Siempre se le escapan las protecciones de sus dientes cuando escucha mis tonterías y yo oigo las suyas. A veces peleamos duro. De broma. Y de broma sacamos esas marionetas chulas al teatrillo irreal. Las movemos para pedirnos perdón, para hacer las paces. Y las discusiones se convierten en leves. Y seguimos siendo especiales el uno para el otro.
Hoy, justo hoy, hace casi un año que murió el señor Gris. Cuando paseo por los sitios de la tierra de la niebla a los que íbamos entonces, miro el azul del cielo, y a menudo nos sobrevuela una cigüeña elegante. Pensamos en lo hermosa que es. En su majestuosidad. Y luego nos vamos juntos, el perro y yo (aunque él haya muerto) a revolcarnos en aquella hierba entre los manzanos. Como hace un año. Pensando que el tenista se dispone a sacar en esa cancha de frontón, lejos de nosotros, mirando esa misma cigüeña que vemos nosotros. Él lo hace con su mirada gris, a sus setenta y cinco años que cumple hoy.
PD: si le ponéis comentarios chulos a mi padre, se los regalaré por su 75 aniversario. Él no conoce la existencia de este rincón, desconoce que le conocéis.
El millor que puc dir de ton pare, és que és ton pare. Que per molts anys pugui mirar com passen aquestes cigonyes pel cel amb els seus ulls grisos i guanyant el seu fill al tennis. Sempre dius que és la millor persona que coneixes. Que no s'enfadi la mare ara!
Aquests aniversaris que dius són macos, perquè tota aquesta gent que t'acompanya segur que et fa feliç i això és el millor que et pot donar la vida.
Sempre t'imagino passejant amb el Gris (ni que no hi sigui) i espero que aquesta agradable ombra ens acompanyi en tots els teus futurs relats.
Avui m'he posat seriosa, els aniversaris ho tenen això...
Per una diada tan especial el meu portàtil ha pillat un wifi sense protecció. Últimament durant el dia a vegades la pesco... llàstima q de nit no hi ha manera...
Encara me'n recordo del sr. Gris, un dels pocs gossos que he tingut l'honor de passejar.
Gràcies a tu conec i admiro el tenista. M'agradaria cantar-li alguna coseta de sarsuela q potser coneix millor q el carallot del seu fill. Des de Lavapiés: Moltes Felicitats!
Una felicitació molt sincera per al senyor tenista, que segur que és un senyor, per aquests 75 anys i per tenir aquell fill tan fantàstic i tan tendre que ens demana que col·laborem en donar-li aquesta sorpresa.
Moltes felicitats senyor!
( Ja pots anar dient que no ets tendra tu, nano! ;-) )
Al pare de l'home que passeja:
Les meves més sinceres felicitacions per tots aquests anys. Encara que no ho cregui ens ha deixat un llegat, un fill que escriu i que ens fa arribar les ganes de tornar a mirar les cigonyes ni que sigui a traves dels seus ulls. Bona feina.
Noi, no es pot negar que tens memòria, i a més que t'agrada celebrar aniversaris!
Moltes felicitats per al senyor tenista!!
Quin regal més original!
Només el coneixem a través dels teus textos, però jo que em sento afortunada de conèixer el seu fill, m'atreviria a dir que potser en el fill endevino algun tret del pare...
Paseante, ni se t'acudeixi guanyar-lo en la propera partida, eh!!! (tot i que sempre et guanya ell... jajajaja)
M'ha vingut al cap dedicar-li un vers.
La poesia és un regal dolç com els bombons i ja que no puc enviar-los-hi , l'hi deixo aquest poema...i per tu també: FELICITATS!
***************+
Vine amb mi...
Vine amb mi,
la meva muntanya rústega.
Pels meus braços
saltarà l'espurna
dels somnis.
Puja.
Vine-hi nua
perquè et banyi millor
la lluna.
Puja.
La muntanya és perduda
com tots els somnis.
( Si no hi puges
moriràs negada segura)
Francesc Vallverdú
Segur que el teu pare serà l'home més orgullós del mon si li mostres el teu blog. I te motius per sentir-se així.
Sols veure amb la tendresa amb que li has dedicat aquest post és el millor regal que li podies fer pel seu aniversari.
Un petó a tots dos.
com pot ser que el senyor tenista no sàpiga d'aquest lloc tranquil i meravellós en mig de la boja blogosfera?
paseante, estic segura de que si li donessis la clau per entrar, l'orgull que sentiria li farien brillar una mica més els ulls grisos amb els que mira a les cigonyes de la terra de la boira.
75 anys i juga a frontón? felicitats senyor tenista, segueixi vosté tan fantàstic!
felicitacions al tennista i moltes gràcies al seu fill per aquestes frases rodones i suaus que arriben tan endins. no tinc paraules, m'ha agradat molt el que has escrit! abraçades!
Es fa estrany felicitar a desconeguts, i a més han passat tres dies, així que... en fi. Res. Que ens fem grans, i els pares també, i la vida passa sense remei i... vaig a beure'm uns quants decilitres d'etanol!
Nanit, paseante.
Sí que t'has posat seriosa Emily. També estàs maca sense riure. Gràcies per tot el que dius. I sí que em fa feliç tota aquesta gent, com ara tu.
Alatrencada, moltes gràcies. La propera setmana t'enviaré un email dels grans per saber com et va tot per la capital del Reino i per explicar-te cosetes. Saps? Estàveu molt guapos el senyor Gris i tu aquell parell de vegades. Tots dos ben despentinats, ben salvatges. Estaria bé aquesta sarsuela. Gràcies guapa. Ets un encant.
Rita, si al meu pare li dius de senyor i de vostè... t'engegarà a pastar fang. Ell se sent jove. En qualsevol cas, moltes gràcies noieta.
Helena, et dic el mateix que a la Rita. No vol que el tractin de vostè. Però estarà content que l'hagis felicitat. Gràcies.
Gemma... que dos o tres vegades l'he guanyat jo coi. Tampoc sóc tan inútil, jeje. Un petonet.
És maco el poema Joana. Moltes gràcies. Segur que al teu pare li agradava o l'hi hauria agradat escoltar-lo en aquell hort. Un petó.
Veí, gràcies. Però ja et vaig dir que no et volia veure més per aquí, jeje. Ja en parlarem del repte pendent. Em sap greu per vosaltres, perquè sou una colla de suicides.
Gràcies Albanta. El meu pare no coneix massa aquest món d'internet. Però segur que li agradarà veure comentaris com el teu. Un petó per a tu, de nosaltres dos.
M, si li dius de vostè s'enfadarà. De nou, moltes gràcies pel que dius. Potser un dia li deixo llegir el blog. No es limita a jugar a tennis i frontón, a més a més em guanya el cabronet.
Gràcies Silenci, tu sí que ets tendra. Una persona molt detallista. T'he de comentar el tema del gos-koala la setmana vinent (jeje).
Gràcies Xurri. Què és això de l'etanol. No n'abusis eh? Jo també tinc la síndrome de fer-me gran noia. Nanit maca. També t'he de comentar coses a tu la setmana vinent.
Canya al veí, paseante! ;-)
Padrepaseante....FELICIDADES¡¡¡...Celebre sus años y baile como si nadie mirara...BESAZO de los gordos y sonoros
Bé, jo ja sé que res de Vostè.
Felicitats senyor tenista per aquests 75 anys! Felicitats per ser un home jove, felicitats per ser feliç quasi cinquanta anys amb la senyora Sofia! Felicitats per la família que heu format, fills i néts, incloent a l'encantador Joanet, que ens delecta amb els seus escrits. A ell li deus la teva blogosfèrica fama :)
Per cert, jo també estava a Plaça Catalunya a la primera part. Quan tocaven Splac i Melodrama que són amics meus. No ens vam veure... I no et diré on guarden les llaunes els paquis quan veuen la poli... Piensa mal y acertarás... A part que és ilegal... I això més que un comment sembla una carta jaja.
Ais el Senyor Gris. Sempre seguirà viu en el Turoparc.
I gràcies per comparar els meus ulls amb els d'en Paul. Però els seus són més guais.
Muchas felicidades para tu padre!, aunque no le conozca me tomaré una copa de vino a su salud con tu permiso, ya se sabe que de tal palo tal astilla así que el dicho bien se puede dar la vuelta, seguro que es una gran persona ;)
abrazos
Moltes felicitats al pare, Paseante. Tens sort de poder-lo seguir felicitant! I per molts anys!
Ens vam creuar solitariament al concert de la Giulia i los Tellarini (va ser la meva profe de speaking durant dos anys), no vam estar de costat al concert de Sisa (jo era l'única que cantava les cançons d'en Sisa a grito pelao en aquella zona)...
Petons aeris pel senyor Gris.
I per a tu.
em pregunte com deu ser recordar l'aniversari d'un pare i buscar les paraules exactes, així com ho fas tu... Ets un mestre.
Què t'hi jugues que d'aquí a uns dies, o setmanes, quan vegis els seus ulls grisos observar-te atentament, t'assaltarà la pregunta mai resposta: m'haurà llegit?
Els pares solen administrar molt bé els silencis camuflats sota un plàcid somriure. Deu ser cosa de l'amor amb majúsucules.
I que sigui per molts anys, paseante.
A veure si recupero el tema de l'HFC Rita, i li fotem canya de veritat al Veí.
Gracias Matilde. Le encanta bailar a mi padre.
Khalina, gràcies per les felicitacions. M'hauria agradat creuar-me amb tu a plaça Catalunya. Sovint ens creuem als mateixos espais i mai ens veiem (recordes la nit dels museus a Montjuïc?). I sé on guarden les llaunes els paquistanís. A les escombreries :-(
I els ulls del Newman eren macos, però els teus són més bonics.
Muchas gracias Atikus. Espero que esa copa te sentara bien. A mi padre le pones un vino caro y lo mezcla con gaseosa. Pero yo también lo hago. Con gaseosa no, con sifón. Eso pone de los nervios a los pedantes. Un abrazo.
Moltes gràcies Violette. M'hauria agradat veure't al concert de Giulia i los Tellarini. Saber que aquella persona eres tu. Potser tocar-te l'esquena i dir-te hola. M'agrada que mica a mica tornis a voltar per Blogville.
Gràcies Nimue. Ara que dius això dels mestres, només cal anar al teu blog i nedar en les teves paraules.
Martí, moltes gràcies maco. Els pares sempre posen la paraula amor en majúscules.
Bueno el vino era normalito, a mi me gusta, comprado en el "Día", y tengo siempre gaseosa en casa me encanta!
Hay una peli "candida" de Guillermo Fesser, en la que ella hace una sangria con Vega Sicila,jeje!!
aquest matí, tot just aquest matí després de llegir-te, he tornat a recordar que un grapat de les imatges que veiem cada dia a casa són com poesia.
no se quines coses deies que comentaries la setmana següent, que ara ja és la setmana passada, potser res i era una forma de parlar, potser ja no és vigent, potser només era la frase de la cançó "...que hay ángeles entre nosotros...", que a mi m'encanta (no et pots imaginar com m'agrada, i desde quan, aquesta cançó)i que a tu potser t'hagi recordat algún post, o joquese, què era, paseante?
Jaja, es buena esa escena de la sangría, Atikus.
Hola Oscar, gràcies pel comentari i per entrar.
Xurri, t'he de comentar uns textos, però encara no els he pogut llegir amb calma. Ho faré molt aviat.