Tres segundos
martes, 9 de septiembre de 2008 by el paseante
Este viernes salí a caminar al anochecer, cuando los novios de las dependientas del paseo de Gràcia esperan fumando en la acera a que sus prometidas se cambien de ropa y sean sólo para ellos. Me gusta escuchar el sonido metálico de las persianas estrellándose contra el precipicio de la acera, el de los omnibuses roncos que devuelven a los paseantes a los barrios del norte, el de los artefactos fotográficos japoneses que retratan eternamente la casa Milà con sus clics nerviosos, el de las bicicletas del bicing que suenan a cacharro cuando la cadena roza contra el guardabarros.
Un hombre joven se acercaba a mí, de frente, en una de ellas, iluminado en rojo por los neones de Vinçon. Circulaba a escasa velocidad, con su mirada distraída en el infinito. Me fijé levemente en él porque no mostraba piercings, ni tatuajes piratas, ni vestía extravagantemente. Incluso su peinado habría recibido la aprobación de mi madre. Quizá los dos estábamos abstraídos pensando en qué nos prepararíamos para cenar, en que la cisterna del inodoro gotea, en que el lunes iríamos al banco para protestar por una comisión injusta, en que los padres ya no son jóvenes, en que -aunque la gente nos reclame de vez en cuando- no tenemos prisa por regresar a casa porque nadie nos espera, en que tenemos un email por escribir, en que debemos aprender a ser más alegres. Entonces se le cayó la mochila al suelo, en ese lugar deshabitado, y siguió dando pedales en la bicing blanca y roja de manera despistada, sin darse cuenta de su pérdida.
Era una bandolera de color gris claro, de tamaño considerable. La miré abandonada sobre las baldosas diseñadas hace tiempo por Gaudí. Parecía nueva. Pero lo que más me apasionaba era lo que no podía ver: su interior. Pasó un segundo.
Quizás estaba repleta de chicles Trident Tornado, que podría colocar sin problemas a la salida de los colegios de mi zona. O contenía las fotografías de este verano, que ya se quiere acabar para siempre, de una gente desconocida para mí, pero que podrían irme de perlas para completar mi álbum personal (tan desprovisto de imágenes) con unos cromos ajenos. O guardaba emails de amor recibidos de una novia exótica. O una obra de teatro inédita en busca de productor. Pasaron dos segundos.
El chico estaba a punto de cruzarse con mi sombra, y la mochila sólo era un bulto alejado y huérfano. En cuatro pasos podría ser mía. Me sentaría en un banco solitario para violar sus secretos. Me asombraría con sus mapas del tesoro, con esos CD's de música que no había escuchado en mi vida, con esas llaves que abrían un domicilio del que no tendría jamás la dirección. Entonces el ciclista me miró sin querer. Sólo fue un cruce de miradas como los millones que se producen en la metrópolis a lo largo de la jornada. Tenía unos ojos grandes, bovinos, serenos. Acaso como los míos. Quizá los dos estábamos abstraídos pensando en qué nos prepararíamos para cenar, en que la cisterna del inodoro gotea, en que el lunes iríamos al banco para protestar por una comisión injusta, en que los padres ya no son jóvenes, en que -aunque la gente nos reclame de vez en cuando- no tenemos prisa por regresar a casa porque nadie nos espera, en que tenemos un email por escribir, en que debemos aprender a ser más alegres. Y entonces mi mano izquierda se levantó por su cuenta, como si perteneciera a un guardia urbano de paisano que no era yo, para darle el alto. Él frenó ese cachivache ruidoso (y la cadena dejó de armar escándalo contra el guardabarros) para girarse a mirar lo que le señalaba con el dedo. Hacía tiempo que no me regalaban una sonrisa tan sincera. Habían pasado tres segundos.
Me ofreció repetidamente las gracias, y se alejó con mi mochila cargada para siempre de secretos. En su espalda.
PD: Para ella, que toma un té mientras lee distintos textos de buena mañana en la pantalla y desvía, a veces, su mirada a ese cochino jabalí que confunde con un perro.
He pensat que tots, aquest estiu, hem guardat coses a la bossa. I ara vaig a utilitzar el teu bloc per fer una proposta ( què lleig fer això): faré un post per dir què tinc a la motxilla o a la bossa, i quines fotos guardo d'aquest estiu i quins objectes ens acompanyaran per sempre. A veure si algú s'apunta. Rita, ok?
Jo també ho faig això de prendre un té pel matí.
És maco això de creuar mirades amb desconeguts que no veuràs mai més i ajudar-los amb alguna cosa sense demanar res a canvi.
M'agrada la idea de la Emily i si em deixeu, jo també m'apunto.
Són màgics aquests moments de creuar-se mirades amb desconeguts, sembla que el temps es pari i quan torna a engegar, com tu dius, paseante, només han passat 3 segons.
Ei, emily... llegint-te a tu, a casa teva eh!, se m'ha acudit que podia ser un bon meme, què portem a la bossa?
Paseante, avui t'he llegit, superd'hora, així que m'he aixecat, i m'ha encantat aquest post. Ets tant i tant detallista... Sap explicar tan i tan bé algunes coses... No t'he comentat de seguida per vergonya, (que no es pensi que és el primer que miró! hahahaha, encara que ho faig) Però aquest migdia he begut cava, i segueixo sota els seus efectes i ara no en tinc cap de vergonya. M'ha encantat, especialment, aquesta frase... "Me gusta escuchar el sonido metálico de las persianas estrellándose contra el precipicio de la acera,..."
Com sempre, un post especial el teu... :-)
Jo!! Com m'agradat el post!! De vegades jo també vaig abstret pensant en què prepararé per sopar, en que la cisterna del inodor degota,que els pares ja no són tan joves...
Si em dones permis me'l guardaré.
Ai el Passeig de Gràcia... quants de records...
Paseante, estic pensant que (amb el permís de l'atikus) a l'equiphi podries afegir en fra miquel, així l'atikus podria anar una mica més descansat.
Què us sembla noies??
Molt bé Paseante. Veig que has corregit les males influències de la Marnie i has actuat honradament ;)
Té raó la Rita, expliques tot tan bé. Ets capaç transformar pocs segons d'aconteixements en un relat preciós
Gemma, em sembla bé la teva proposta de fitxar Fra Miquel. El Paseante i l'Atikus semblen paradets de debò...A veure per on surt el frare!
A mi també em sembla bé, però... ja són de fiar els frares? ;-)
Emly, fet!
Amb el teu permís, paseante, he fet un meme d'això de la bossa. Ara que corri! :-)
El que dónen de si 3 segons.Un joc de mirades i mitja vida a la motxilla!
Que bé s'hi està passejant mentre llustreja. JO mio com es retallen a l'horitzó les carenes i a poc a poc el cel desprèn aquella lluminositat que de dia no ens deixa veure! Els contrastos m'enceguen i em desperten...
Bona nit que em sembla que tinc massa son per raonar correctament.
Continuo entrenant ...tot i que el Veí intenta subornar-me :)
Ep! Jo crec que la Marnie espavila una mica al Paseante, eh!!!! No tot ha de ser observacio... de tant en tant una mica d'acció...
Emily, he vist que tens èxit amb la teva proposta del contingut de la bossa. Ja saps que a tu i a l'MK us faig broma perquè poseu comentaris com si fóssiu les ames del blog. Però ho sou d'alguna manera. Endavant i no us talleu, tot i que em seguiré fent l'ofès :-)
M, han passat només tres segons, però sembla que ha estat una seqüència més llarga. Al final, penses que tot va anar com havia d'anar.
Moltes gràcies Rita. Sempre voldria ser el primer en comentar un post, i sempre sóc dels darrers. Sóc un desastre. M'agrada que el cava et faci sentir més atrevida. A partir d'ara has de prendre una copeta de bon matí, i així em comentaràs abans que a ningú. :-)
Fra Miquel, si em dones permís guardaré tots els teus comentaris, que sempre són molt amables.
Menta, tens un passat de dependenta allí? A veure si l'expliques un dia al teu blog. M'agradaria llegir-lo.
Gemma, si Fra Miquel vol entrar a l'equip li buscarem una feina (se m'acudeix el de cap de premsa - sembla que té discurs aquest home). Has tingut una bona idea. De fet la nova gent que ha anat entrant al blog i ho ha demanat, li hem fet un espai a l'equip. Falta gent, no en sobra pas.
Moltes gràcies Khalina. Tu em vas ensenyar a escriure posts. Només intento imitar-te. D'altra banda, l'esperit de la Marnie em va visitar quan vaig veure la motxilla al terra :-)
Emily, allò que us he dit abans a l'MK i a tu de que "endavant i no us talleu" (a l'hora de fer de webmasters del meu blog) era broma!!!
I Rita, també ho dic per tu. Coi. Al final em treuré l'espardenya. Feu safareig a casa meva :-) Ja m'agrada dona, era conya. (M'encanta llegir que us dieu les unes a les altres.)
M'agraden aquests capvespres teus Joana. I vigila amb el Veí, que és la serp de la Gènesi.
Gemma, no li vull cap mal a la Marnie, però no m'agradaria estar a la seva pell quan el sergent Hayden truqui a la seva porta. De matinada. Ho sento, però la meva mala conciència m'ha fet delatar-la :-)
Un, dos, tres! que bien en tres segundos yo tamién sonrio, es que es tan necesario esto de sonreir, deberia hacer ejerccios prácticos, aunque nos deje marcas jeje
Me gusta el video de Facto delafe, engancha un montón esa canción no se que tiene, pero se me queda en la cabeza un montón de tiempo!
Gemma, a mi no me pidais permiso jeje, el que ficha es el jefe, jeje!!, ademas yo encantado de currar menos, mientras no me dejeis en el paro, siempre me gusto eso de la media jornada!
Quantes coses en poden passar pel cap en tres segons! M'ha agradat molt el teu post, aquesta xafarderia sana que portem a dintre... je,je,je.. Però al final encara que hagi estat el braç actuant pel seu compte, has fet el que havies de fer. No?
Una abraçada!
Per cert, paseante, la motxilla pesava gaire??
Pobreta marnie... mira que xivar-te!
Atikus, la verdad es que engancha esa canción de Facto Delafé. Preguntaré si la cláusula de rescisión de Fra Miquel es muy alta. Pero que conste que el puesto de segundo entrenador no te lo quita nadie.
Gràcies Anna. Crec que sí, que vaig actuar correctament. És clar que no estava sota la influència de la Marnie.
Gemma, no vaig arribar a aixecar la motxilla. Però dis-li a la Marnie que semblava bastant plena.
Sols tres segons per entrar en la vida d'algú. De vegades és així...
Que duria aquell noi en la motxilla? Ara pense en el que duc jo sempre... i quasi es pot reconstruir la història de la meva vida.
Sí que engantxa la cançó. Quan vaig estar a Figueres també actuaven Facto de la Fe y las Flores Azules, però entre que vaig arribar tard i que tot hom xerrava (deu ser cosa dels de Figueres)No els vaig acabar de veure.
Pots guardar-te els comentaris Paseante. D'entrenador no cal que m'hi posis, no hi entenc gaire de futbol. De cap de premsa ja m'agrada més, sobre tot lo de "cap". Però, també, alguna de les noies, ara no recordo quina (comento tants blogs que no acabo de controlar-ho), va suggerir que me'n cuidés de la gespa. Així que si voleu busco gespes que aguantin els durs entrenaments de les jugadores.
Està bé que et quedis amb l'intriga. Igual obres la bossa i només hi hagùessis trobat mocadors usats, bitllets de metro vells, un entrepà de formatge a mitges (amb el paper de plata ben rebregat) i un diari d'abans d'ahir.
És com (de vegades) les persones, que és millor imaginar que obrir i veure.
Em sembla fatal que a l'harem hi hagi tres homes i hagin de ser els tres que tallen el bacallà anant de guaions. Que no veieu els anuncis de la tele demanant entrenadores i directives a l'esport? Ja us esteu buscant faldilles, i a suar la samarreta com la resta!
Que lujazo de entrada! Una pasada, paseante. Ah ¡mucho mejor que no la abrieras…estas bolsas perdidomangadas suelen llevar tiaras, capas de armiño y bobadas de ese tipo que no dan lugar a la imaginación.
a la meva bossa hi trobaries rams de ginesta, que sempre n'agafo quan torno de la universitat (perquè n'està tot ple) i pel camí vaig recordant de tant en tant la seva olor, fins que es mareceixen... petons!
Albanta, fas venir ganes de trobar la teva bossa i descobrir tot allò que no dius al teu blog.
Fra Miquel, deuen xerrar d'allò més a Figueres. Per la gespa tenim al pobre Atikus, a la Gemma (que es va oferir voluntària) i ara a tu. Doncs l'Atikus que es dediqui a la resta de feines, i la Gemma i tu a la gespa. Ja us posareu d'acord amb qui es queda amb la gespa nord i qui amb la del sud. Teniu emails, parleu-ho.
Xurri, amb la qüestió de la bossa trobada, tu ets més pragmàtica i jo més romàntic. Però segurament no duia res més que un entrepà mossegat. Tens raó, de vegades és millor imaginar, que obrir i veure. I això de l'HFC... És un equip femení. I si hi ha homes que volen participar en aquesta iniciativa, no voldràs que els posi al camp, coi. Amb les cames peludes? I les futbolistes no juguen amb faldilles. Van amb pantalons amples. En qualsevol cas, a partir d'ara (ningú m'ho havia demanat) acceptaré dones a l'staff tècnic, que no seràs tu: em quedaria sense una de les millors jugadores.
Gracias Matilde. Nunca se sabe qué llevan esas mochilas perdidomangadas abandonadas :-)
Mirielle, reculls la ginesta a la UAB? No recordo que n'hi hagués. I la resta de universitats són massa metropolitanes com per tenir-ne. M'agrada la flor forta de la ginesta. Tan grogueta i despullada.
ah, no! qui t'ha dit que anava a la UAB? vaig a la Pompeu, a la ciutadella, que estem a tocar del mar... doncs hi ha un munt de ginesta, i sempre m'aturo.
Paseante, los publicistas de MISAKO caminan por turoparc o tu eres el dueño de la empresa: El slogan de la publicidad de otoño dice:AVENTURAS EN LAS PROFUNDIDADES DE TU BOLSO. En el cartel, tipo comic, se ve a una exploradora dentro de un bolso, con una cerilla gigante, tipo antorcha Beijing, alumbrando y descubriendo todo tipo de secretillos. Seguiremos inform... inspirando.
..tres fff-mil dues-gggentes cinquanta- vuit...tresss mil dues-centes cinfffuanta-nou...tres ..mil ..grraff..dues--fff-centes seixannfffta...
Paseante ...que el llegir em fff fara perdre l´escriure...!!
Que no entrena ni deu aqui o que???
Perdona Mirielle, no sabia que hi ha ginesta a BCN :-) T'imaginava més rural, en plan UAB.
Matilde (te llamas como mi madre) no conozco a ningún publicista de MISAKO, ni soy dueño de nada :-( Espero que la campaña publicitaria funcione.
Jaja MK, crec que ja no entrena ningú. Descansa, pibote defensiva. Ets la més fidel al projecte.
Desde que no hablamos, has perdido el gusto musical, y has caído en la trampa de los Facto delafé estos que son una peste. Les ví de teloneros de Rufus en Barcelona, y al día siguiente me fui directamente a la hora de Rufus, que son unos cansinos.