Bruc

















Avui fa un mes que et vinc a buscar cada nit.

-Surto a fer un cigarret -li dic a la dona dels mars del sud, mig enganyant-la. I baixo les escales de pressa perquè sé que tens ganes de tornar a casa.

Pujo per Roger de Flor. M'aturo al restaurant Gamba de la Costa per mirar què recomanen aquella nit i penso si t'agradaria menjar uns llagostins de Sant Carles. Encenc un cigarret calculant que l'acabaré de fumar quan arribi on m'esperes.

De vegades em trobo aquell home prim que passeja un caniche vellet. Em pregunta coses de tu, encara que no vinguis amb mi. L'empatia és una qualitat que descobreixes en qui menys t'ho esperes.

A la cantonada del carreró, ja sento la teva presència. Deixo enrere aquells baixos on sempre miren pel·lícules amb el volum massa alt, la casa ocupada amb catifes caloroses que pengen dels balcons, el taller mecànic... I arribo a la porta amb una Laika dibuixada, a la porta amb un Hachiko pintat amb esprai...

M'esperes pacient a l'entrada de la clínica veterinària. Com cada nit. Faig la darrera calada al cigarret, esperant que em reconeguis per l'olor de tabac, abans d'apagar-lo. No remenes la cua ni saltes d'alegria quan t'adones que he arribat (ets un gos massa seriós). Però vas fidel al meu costat, tranquilet, a poc a poc i deslligat (no calen corretges per lligar els pensaments). És bonic que hi tornis a veure, que tornis a caminar amb aquella gràcia tan teva...

Desfem el camí d'aquell dimarts d'ara fa un mes, passeig de Sant Joan avall. Miro les fulles dels arbres que ballen amb la mica de corrent d'aire. Tenen la mateixa verdor d'aquella tarda, quan anaves a dalt del cotxet. Començava a fer calor el divuit de juny.

Avui ha refrescat una mica perquè ahir va ploure. Vigilo que no t'atropelli cap adolescent amb patinet, que no et trepitgin les parelles d'enamorats, que cap gos et vingui a molestar... No em cal patir per tu als passos de vianants. Et quedes quiet, al costat de les meves cames.

Arribem a l'estàtua de la caputxeta vermella i deixo anar aigua de la font. De vegades seiem una estona en un banc pensant que potser tornarà aquella nena russa de l'estiu passat a preguntar com et dius. Van ser boniques aquelles nits, quan baixàvem tots tres després de sopar.

Trenquem per Rosselló i busquem Roger de Flor. Ja ensumes casa teva. Quan obro la porta de l'edifici, hi entres com sempre. T'esperes a les escales perquè no les pots pujar amb les teves potes curtes. Et gires per buscar-me amb la mirada. Et pregunto si prefereixes pujar a peu o amb ascensor (nosaltres que no tenim ascensor). I treus una llengua de pam quan t'agafo i et pujo a coll.

-La corba -et dic en el primer revolt de la barana.

Quan arribem al replà, et deixo a terra. Primer vas a tafanejar la porta dels veïns. Després vols entrar al nostre pis.

-Ja sóc aquí -li dic a la dona dels mars del sud, mentre tanco el pany amb clau.

Vas a la cuina per si hi ha sort i et trobes la menjadora plena amb llet de la nevera. Però la menjadora no hi és. Vas al dormitori per buscar el teu matalasset. Però també ha desaparegut. Et conformes i t'adorms al parquet de sota la finestra mentre sonen les campanes de la Sagrada Família. Et quedes a prop d'ella, de la persona que més t'estima de tot el món.

Potser somies que demà també et vindré a buscar. Ho faré, no pateixis. Ho faré fins que se'm desgastin les sabates. I després me'n compraré unes altres, perquè no és fàcil trobar un amic com tu. Un amic incondicional.

Fins demà, bonic.

Neteja


Em llevo a mig matí i la imatge que em retorna el mirall és la d'un home amb el cabell massa llarg i greixós. Potser hauria de fer un pensament i dutxar-me, ni que no sigui dissabte. Però abans he de fer una altra neteja (d'avui no pot passar). Em poso uns pantalons vells i un jersei foradat. Agafo escombra, cubell, baieta, drap de la pols, neteja vidres (pst-pst), fulls d'una Vanguardia que ha caducat... Obro l'ordinador i entro en aquest Turoparc abandonat. Hi ha plats per rentar del Nadal de 2017 a l'aigüera imaginària, i papers amuntegats damunt la taula del despatx des de fa temps, i una aranya es gronxa al menjador mentre em demana en matrimoni.

Abans vivia aquí. Em pregunto per què deixem escapar les coses que ens feien feliços.

Poso música mentre començo a fer brillar, de nou, els vidres dels marcs amb fotografies de l'estanteria. La de l'MK disfressada de presentadora en uns premis Òscars tronats. La de la País Secret llegint el seu primer poemari a sota d'una pomera. La de la Katrin amb un exemplar de l'Aftonbladet sota la pluja. La de la canadenca que ja no condueix màquines lleva-neus. La de l'Emily amb el carnet de ball a la mà mentre se li acosta Robert Mitchum amb ulls de vedell...

Aquest any que s'acaba m'hauria agradat recordar històries en aquest blog que s'aniran perdent en la meva desmemòria d'ancià. Potser podria deixar la neteja de banda, ni que sigui una estona, i mirar de recuperar-ne unes quantes. A veure si me'n recordo de com ho feia per explicar-les amb quatre frases maldestres...

Començo amb una tarda de febrer, assegut en un racó del sofà, veient Primavera tardía de Yasujiro Ozu. Una hora i mitja d'imatges lentes en blanc i negre que em van trasbalsar com feia temps que no em trasbalsava cap obra d'art. Després, em vaig aixecar i vaig levitar pel menjador mentre el gos ventilador em mirava encuriosit.

Segueixo amb una excursió sense mapes, a l'abril, per una ciutat on sempre m'havien guiat. Vaig anar agafant punts de referència: l'oficina de Correus, l'edifici de la Lira, el pont ple de llaços grocs... fins que vaig arribar al riu. Després es va morir el gos ventilador i no va esperar a ressuscitar al tercer dia. Ho va fer al cap de quinze minuts, i la dona dels mars del sud i la Teresita van deixar de plorar i van començar a riure. S'estimen el gosset.

Més tard va venir aquell cigarret al jardí romàntic de l'Hospital Arnau de Vilanova, a les tres de la matinada. Un home alt i vell, vestit de malalt, va aparèixer entre la boira com un fantasma i em va demanar si el convidava a fumar. Era a començaments del mes d'abril i encara feia fred. Quan vaig tornar a l'habitació, em vaig estirar en aquella cadira articulada, que es desmuntava, i em vaig cobrir el cap amb la jaqueta per amagar-me dels mals esperits. El tenista roncava al seu llit de convalescent. Havia caigut dies enrere en un carrer humit de la terra de la boira. Segurament s'havia girat a mirar una noia maca i ara li tocava la penitència d'un postoperatori.

A l'estiu em vaig retrobar amb el meu arxienemic: el Veí de Dalt (l'home que em robava l'atenció dels lectors i, especialment, de les lectores de blogs). Allí estava, repenjat a la seva Harley, amb unes bermudes florejades i una samarreta juvenil. Tenia cara de pinxo i em va allargar la mà com si no hagués passat res dolent entre nosaltres. Vam baixar a la platja mentre el cel s'enfosquia i els avions baixaven lentament cap a l'aeroport. I ho va tornar a fer. Explicant els seus viatges islandesos, eslovens, letons... em va tornar a prendre els ulls de la Rateta, de Pocoyo, de la pintora, de la dona dels mars del sud, de l'home tranquil, del jardiner fidel... A mi només em va fer cas un noi que anava begut i feia pudor de fems. Es va asseure al meu costat per si podia omplir el seu got buit amb la nostra botella de vi. Un dia em compraré un cavall i una armadura i em batré a mort amb el meu arxienemic.

A la tardor vaig assistir a una desfilada de noies amb bates blanques i verdes. Eren una veterinària ampostina, una veterinària tortosina, una veterinària sorgida d'un conte dels germans Grimm, una veterinària mexicana, una veterinària italiana que es diu Melània i una veterinària de la Riera d'en Matamoros que s'assembla a l'Scarlett Johansson. El gos ventilador només accepta que el toquin mans femenines, ara que no s'aguanta dret i ha anat fent un casting de doctores guapes. De nit, el poso al meu costat tapat amb una manta i li dic “punyetero” a cau d'orella.

La darrera escena que vull explicar va succeir a començaments de desembre, quan vam haver de córrer cap a la terra de la boira perquè la senyora Sofia volia celebrar els seus primers vuitanta anys. Com sempre, no es va deixar convidar a cap restaurant i es va passar el matí entrant i sortint del pati, abrigada amb una jaqueta i una bufanda, on cuina quan no vol que la casa s'ompli d'olor de menjar. El petit Hayden (que ja fa metre vuitanta-tres) l'empaitava explicant-li les seves habilitats surfistes damunt d'onades de tres metres. El petit faraó Nil, en canvi, s'estimava més centrar la mirada en el forn on es gratinaven els seus quatre canelons, com si fos una tele. Li vaig regalar un mòbil de sostre a la senyora Sofia. I ella, tota pràctica, va dir que el faria servir per foragitar els coloms que li treuen la terra dels testos al terrat.

Així, més o menys, he passat l'any. No tinc viatges islandesos, eslovens o letons per explicar, però tampoc em puc queixar de com m'han anat les coses. A veure com serà la temporada vinent amb nous capítols per estrenar. Ara acabo d'endreçar una mica el blog i corro a la dutxa. Avui no me n'escapo. Demà toca rebre el 2019 amb bona cara i bons desitjos. En tindré uns quants per a vosaltres que em vau fer passar unes estones càlides no fa tant de temps.

Bon any a tothom.

Javito


La dona dels mars del sud em diu que vindrà el seu nebot per tallar-li els cabells, cap a les dotze.

-Et sembla bé si el convido a dinar?

Jo encara vaig amb pijama i espardenyes però li responc que em sembla bé, mentre badallo. M'afaito, em dutxo i surto corrent al Lidl perquè tenim la nevera preparada per a dues persones de cinquanta anys i un gos iaiet. El seu nebot té vint anys i menja com si s'hagués d'acabar el món. Seria una ruïna si agafés el costum de venir a tallar-se els cabells a casa nostra sovint i després s'assegués a taula amb el tovalló lligat al coll.

Però ve poquet i l'hem de cuidar.

A l'entrada del Lidl hi ha un nen abraçat a un gosset de protectora. Giro el coll per no perdre'm ni un instant d'aquell instant que mai no recordarà ningú, mentre baixo la rampa. Al passadís de la carn trio una cinta de llom farcida de pebrot, panses i prunes. Compro una malla de patates de guarniment, una bossa de pastanagues i tres cebes de Figueres. Trio una barra de pa calenta. Faig cua per pagar i el client que va darrere meu m'agraeix que li deixi lloc per a la seva compra. Jo li faig una mitja rialla. Quan pujo la rampa ja no hi són ni el nen ni el gos.

Al passeig de Sant Joan fa solet en aquest hivern cruel. Un colom es banya a la font de la caputxeta vermella, mentre una nena passeja la seva nina com si fos una mare. Llavors el veig baixar despistat mirant el telèfon mòbil per trobar el seu destí. Va vestit amb poca roba: una dessuadora, uns pantalons que li van curts, unes sabatilles esportives sense mitjons... Té els ulls clars de la seva mare i el cabell esverat del seu pare. Em poso a caminar al seu costat sense que em vegi perquè és un Cary Grant despistat.

Quan arribem al nostre mateix destí li faig un copet al braç i ell em reconeix de seguida. És més alt que jo i em dóna la mà al seu estil: de dalt a baix, com si anés a fer un clot a terra. Pugem les escales parlant i, quan poso la clau al pany, el gos ventilador ens espera al rebedor per ensumar-nos a tots dos i córrer al menjador per anunciar que hem arribat.

Li dic a la dona dels mars del sud que he trobat un cuiner al carrer i que ens farà una cinta de llom al forn, mentre ella s'aixeca de pressa del sofà i abraça el seu nebot. Se l'estima.

Després li talla el cabell, mentre es fa el dinar al forn i s'escalfa l'ambient. Després mengem a la tauleta taronja. Després fem un cigarret. Després el noi mira la biblioteca i ens demana si li podem deixar El guardián entre el centeno. M'agrada la gent que tria un llibre d'una casa aliena. M'agrada la gent que és senzilla i ben educada. M'agrada la gent que no té maldat. Potser per això me l'estimo, el Javito.

Mentre fulleja el llibre, recordo quan tenia la seva edat i era un despistat com ell. I tenia exàmens i em perdia a la gran ciutat mentre la tieta Maria em convidava a dinar al seu piset de Vilapicina i la meva vida era al davant. Ella no tenia una biblioteca (de fet, vivia més a la seva autocaravana de firaire que no pas a casa), ni em tallava els cabells. Però els seus gossets (no recordo si eren dos o tres) m'esperaven al rebedor quan jo hi arribava perdut amb els meus pantalons curts i les meves sabatilles esportives sense mitjons. Com si fos un Cary Grant despistat. Com si fos Javito.

Territori-presó



Porta la gorreta d'estiu, perquè té els ulls delicats, i l'abric d'hivern, perquè tremola de fred. Estava acostumat que el baixés a coll per les escales de l'edifici fins al carrer on hi ha un paradís d'olors. Però fa dies que només el pujo al terrat perquè l'esquena m'ha demanat un descans. I a ell també.

Ara, les nostres passejades es limiten a aquell territori que és prou gran perquè sembli un espai lliure, i el gos ventilador i jo caminem tranquils per les rajoles finites pels murs del nostre patí de presó. Al carreró hi ha estelades penjades en balcons i l'helicòpter ens despentina sovint.

Hi ha tres sectors, al terrat. El racó on la senyora Hayden planta tomàquets i on l'animalet acostuma a aixecar la pota per regar els testos (si ella ens enxampa, ens toca córrer davant de la seva espardenya). La cantonada on fumo i miro la gent que passeja per Roger de Flor, lliure de mals d'esquena. El lloc amb roba estesa dels Hayden que ens fa d'ombra d'aquell sol minvant de novembre. Avui hi ha una camisa de policia del sergent, una dessuadora d'scooter del petit Hayden, uns pantalons de futbol del petit faraó Nil i una samarreta d'estiu amb tirants efímers de la meva germana que és una optimista que pensa que l'hivern no arribarà mai.

El gos ventilador i jo deixem petjades invisibles a les rajoles. Mentre ell ensuma el seu rastre, jo trec el mòbil i miro fotos de l'exterior, repenjat en un mur del patí de la presó. En una, la princesa Rapunzel somriu a la càmera amb les seves ulleres de sol i un disc de vinil a la panxa que és més gran que ella (només té set anys). Fa poc que em va demanar per escrit si volia ser el seu padrí de bateig a la reserva perquè el titular havia desaparegut (ja he buscat receptes per fer-li mones per internet). En una altra hi ha la meva família en una manifestació al passeig de Gràcia pels Jordis (amb la senyora Sofia espantada sota tantes banderes i crits de llibertat). Veig la imatge de la meva platja preferida entre dos mars i del nou quarto de bany de la terra de la boira que encara no té porta i on el tenista no té espai per deixar-hi els seus Mortadelos (que són potombos si són gruixuts i tebeos si són primets). Miro la dona dels mars del sud en el seu taller de París ple d'escultures per a una porta inspirada en Dante... Menja figues mentre dibuixa esbossos d'un gos salsitxa amb la seva samarreta ratllada.

El gos ventilador ja vol baixar a casa. Tanco el mòbil, l'aixeco de les rajoles del terrat i el carrego a coll. "Anem". I ell em mira amb aquells ulls apagats i treu la llengua alegre perquè sap que el pis fa olor de macarrons Orsini. Perquè sap que aviat tornarem al carrer per ser lliures una altra vegada.

La jaqueta



Feia temps que no anava per la vida amb el petit Hayden; tots dos sols. Quan era petit de veritat sempre em deia que sí quan li proposava sortir a caminar per la terra de la boira. Anàvem a l’estany dels cocodrils inventats que es menjaven el batlle perquè havia sigut malvat. O a plegar caragols amb les caputxes posades perquè plovia. O a cercar nius d’ocells que ja havien emigrat en aquelles pomeres despullades de tardor.

Quan el petit Hayden era petit de veritat me’l sentia una miqueta meu. Fins que es va fer gran.

Feia quatre o cinc anys que no sortíem a passejar tots dos sols. Ahir hi havia una sobretaula complicada en un dinar prenadalenc a casa seva: el sergent Hayden havia tingut un còlic (d’aquells que veus les estrelles) feia poques hores i amb prou feines es va asseure a taula per acompanyar-nos, el petit faraó Nil estava esgotat d’haver salvat el seu pare d’una mort segura (això creia ell) al lavabo d’un poliesportiu, la senyora Hayden se sentia cansada després de preparar a corre-cuita un fricandó només tornar del servei d’urgències, i a la dona dels mars del sud li tornava a fer la guitza el genoll tossut. D’eixerits, només quedàvem el petit Hayden i jo.

Malgrat tot, vam allargar la xerrameca fins que es va fer fosc. La meva germana encara volia baixar al centre de la ciutat per comprar-li una jaqueta d’esquí al petit Hayden. Llavors vaig recuperar la meva ànima de tiet i em vaig oferir per anar-hi jo. El nebot va dir que sí com quan era petit de veritat.

Abans em seguia com un follet de bosc amb les passes curtes i els genolls pelats de caure pels sembrats. Ahir anava al meu costat i jo havia de caminar de puntetes per no semblar més baix que ell. S’ha fet un homenet.

Vam anar en metro al barri Gòtic i ens vam deixar engolir per aquells carrers estrets i humits carregats de llums de Nadal i de botiguetes obertes en diumenge mentre m’explicava les coses que interessen a un adolescent de catorze anys: els malabarismes que fa amb l’scooter i que penja a Youtube (“mira, tio, això és un triple salt amb mans”, “mira, tio, això és un doble salt sense mans”, “mira, tio, això...”), la noia de la classe que el convida a l’Starbucks i pot demanar el que vulgui perquè els seus pares són rics (“tu ets ric, tio?”, “no, sóc pobre”, “però quants diners tens al banc?”...), aquell amic que va fer a la terra de la boira l’estiu passat i que ja no li envia whatsapps (“i mira que érem col·legues...”), el dia que “uns canis” li van voler prendre el mòbil en un carrer fosc on no hi havia ningú (“no ho expliquis als pares, tio, perquè no em deixaran anar més a l’skate-parc a segons quines hores”)...

Ell no recordava que teníem l’objectiu de trobar una jaqueta perquè xerrava i xerrava mentre es recolzava contra el meu cos per emfatitzar tot allò que deia. De tant en tant l’empenyia a l’interior d’una botiga i començava el viacrucis de la vanitat adolescent. El petit Hayden triava una peça després d’haver-ne analitzat cinquanta. Després apujava i abaixava coll i cremallera, es posava de perfil movent les espatlles endavant i endarrere, estirava la roba amb les mans a les butxaques... I el seu bon gust mai no baixava dels dos-cents euros, quan tenia un pressupost de setanta-cinc.

Jo me’l mirava, carregat amb una pila de jaquetes que li aguantava perquè se les anés emprovant, i li recordava que no les podia pagar. Reflectits al mirall, teníem el cos d’una alçada i un pes similars. Però no semblàvem pare i fill, ni tan sols tiet i nebot, perquè les seves faccions estan fetes per un artesà i a mi em va tallar un manobre.

S’acostava l’hora en què els comerços tanquen i les carrosses es converteixen en carabasses. No podíem tornar a casa sense la jaqueta i el petit Hayden, que és un noi entenimentat, va dir:

-Haurem d’anar al Decathlon, com sempre...

-O pots trucar la teva amiga dels pares rics.

-Tio...

A la segona planta, hi havia tres models que s’ajustaven al pressupost. Em va carregar amb ells i ens vam dirigir a un mirall estret i llarg al final del passadís davant del qual va començar a apujar i abaixar colls i cremalleres... Malgrat el seu bon gust, es va conformar amb allò que podia pagar i va triar el que m’agradava menys (“però l’has de portar, tu”, li vaig dir quan va dubtar si agafar el que preferia jo).

Al carrer estàvem contents perquè havíem aconseguit fer l’encàrrec de la senyora Hayden, com si fóssim dues persones grans i responsables que ja podien anar soles per la vida.

Abans de buscar la boca de metro, va voler entrar un moment en una botiga del carrer Santa Anna. Era d’animals. Al fons de l’establiment hi havia un seguit de tancats amb cadells de gos. Em va donar la bossa de la compra i va anar cap a la gàbia d’un chihuahua per posar la mà al vidre. L’animal es va acostar i va aixecar la poteta fins on tenia els dits el xiquet. Va estar una estona allí, a la gatzoneta, com si s’hagués aturat el món. La seva mirada tornava a ser la d’aquell petit Hayden que m’acompanyava a l’estany dels cocodrils inventats que es menjaven el batlle perquè havia sigut malvat. O a plegar caragols amb les caputxes posades perquè plovia. O a cercar nius d’ocells que ja havien emigrat en aquelles pomeres despullades de tardor.

A fora, s’acostava Nadal. Un altre Nadal.