Un conte de diumenge



Al carrer era diumenge. Feia sol i les terrasses eren plenes de gent prenent el vermut abans de dinar. No passava gairebé cap cotxe per l’antiga carretera nacional que travessa la ciutat.

Nosaltres érem dins del vell teatre de la terra de la boira, que hi ha en una vorera d’aquella via intransitada: el tenista, la dona dels mars del sud i jo. Estàvem asseguts en tres tamborets infantils de color verd poma, en mig d’un grapat de criatures inquietes, tot esperant que sortissin a l’escenari una narradora de contes i un il·lustrador per explicar-nos Alícia al país de les meravelles. Era estrany estar tots tres allí.


Potser feia quaranta anys que no trepitjava el teatre, des d’aquella vegada que em van lligar un globus al canell dret i em van empènyer a l’escenari per cantar una cançó ridícula que es deia “Bomba va, bomba ve”. Em recordo tremolant allà a dalt, davant dels pares de la resta dels alumnes de La Salle. Mai no he sigut amant dels focus ni de les mirades desconegudes.


Al tenista li agradava estar allí amb la dona dels mars del sud. Li complau la gent nova a qui pot fer riure amb les seves ocurrències (i la dona dels mars del sud riu amb facilitat). Ell és una persona sociable. Jo sóc més com la mare, que aquell diumenge s’havia quedat a casa amb el gos ventilador. Estava avisada de que mossega. Però a les matrones italianes no els fan por els gossos salsitxa que, amb prou penes, aixequen un pam de terra.


Abans que la narradora i l’il·lustrador pugessin a l’escenari, el tenista se’n va recordar de donar-me una mala notícia (ell és optimista de mena i mai se’n vol recordar de les males notícies):


-T’ho vaig dir que s’ha mort l’Antonio de Fondarella?


Em vaig quedar clavat a la cadireta verd poma. Sabia que estava malament, però no penso mai que les persones properes es puguin acabar. Especialment, les que m’he estimat.


Per a mi, ell era l’home del sac. El recordo feréstec, lliure, caminador i remugador. Un home de camp que només anava de casa a les finques i de les finques a casa. A peu, encara que fossin vint kilòmetres. Hauria viscut feliç a Etiòpia.


Quan vaig acabar l’ensenyament secundari, em vaig passar un any en blanc perquè no sabia què estudiar. I, com que no em podia estar sense fer res, em van posar a treballar amb ell. Aquell hivern, vam tallar a destral tota una hectàrea de pomeres.


Se’m van encetar les mans, mentre ell m’explicava els millors racons per plegar caragols o com regar els xops perquè hi sortissin bolets. Ho feia rient endins, davant d’aquell xiquet poruc. Però no tenia maldat i em va ensenyar que hi havia vida més enllà dels professors de l’institut que acabava de deixar enrere.


Després, el vaig anar trobant pels seus camins, que ja m’havia fet meus, i ens aturàvem a xerrar. O l’anava a veure a la seva granja de porcs, encara que aquella olor m’acompanyés incrustada al nas i a la roba la resta de la tarda.


No li agradaven els cotxes, ni menjar dolços, ni els actes on hi hagués més d’una persona. Només volia caminar pels camps sense pressa i sense camisa. Crec que si sóc El paseante, és per culpa seva.


Fa un parell de mesos va caure i es va trencar un fèmur. El van deixar en una residència d’ancians i allí es va acabar tot per aquell home acostumat a ser lliure.


Aquell diumenge, si encara fos viu, hauria passat de llarg per davant del teatre on el tenista, la dona dels mars del sud i jo escoltàvem com la narradora ens explicava el conte d’Alícia al país de les meravelles, mentre l'il·lustrador el dibuixava en quatre plafons blancs. No semblaven tenir la meva por escènica de quan hi vaig cantar la cançoneta.


Quan van acabar, van baixar de l’escenari i es van barrejar amb els escassos adults que érem allí i amb el grapat de criatures inquietes. La dona dels mars del sud ens va presentar el dibuixant perquè és amic seu. Semblava una persona senzilla, creativa i educada. Em va caure bé i al tenista també, perquè li complau la gent nova a qui pot fer riure amb les seves ocurrències.


En el vell teatre de la terra de la boira, aquell matí havia perdut una persona del passat i n’havia conegut una de nova amb qui potser m’aniré creuant en el futur. Segur que no me’l trobaré descamisat a la serra, sota el sol del mes d’agost, ni cridaré el seu nom per la porta metàl·lica de la granja. Crec que hauré de buscar l’il·lustrador en altres escenaris. La vida és això, un trànsit de gent diversa que t’afecta i t’enriqueix de maneres diferents, mentre van i venen.


Quan vam sortir del teatre, encara feia sol, però les terrasses ja eren buides i no passava cap cotxe per l’antiga carretera nacional que travessa la ciutat.


A casa, la senyora Sofia tenia el gos ventilador amb el musell damunt de les cames i se sentia l’olor dels calçots recent fets pel passadís que condueix a la cuina. Tots dos estaven mig endormiscats, com si també els haguessin explicat un conte.

2 comentarios:

    Estas personas que pasan por el mundo sin hacer mucho ruido marcan muchas veces la vida de un individuo como a ti.
    Me has hecho pasar un buen rato leyendo el relato.
    Como dices la vida es un paso de gente y así vamos dando saltos entre las ramas de la familia de los pájaros que se mueven en direcciones opuestas.
    Un abrazo.

     

    Són bonics els contes de diumenge al matí, sempre hauria de ser així.
    També és bonic tenir gent que et cuide si et trenques un fèmur a la vellesa, per molt ànima lliure que sigues.
    I caminar per la vora del canal camí de les maçaneres, abans del dinar.
    Un cap de setmana molt bonic.
    I ara, no me'n puc estar d'acabar amb un: si em cantes bomba va, bomba ve, descamisat, 70 dòlar americans. Al comptat.
    nanit, paseante!