Lupanar



Dues nenes petites corren pel carreró sense sortida que hi ha sota la finestra de la cuina. Empaiten una pilota, amb el seu gat grassonet que també vol jugar.

Al final del passatge hi ha una porta gran, que hi posa frontera. És de fusta, amb la pintura verda que el pas del temps ha anat desprenent. En una placa metàl·lica s’endevina que, una vegada, allò va ser un taller mecànic. Amb una mica d’imaginació, darrere d’aquella porta podries pensar en tot de misteris per explicar a aquelles dues nenes petites (l’entrada a una altra dimensió, les restes d’un cementiri prehistòric, un jardí amb fades que només apareixen de nit...). Potser obririen uns ulls com a plats, però elles ara només miren de fer passar la pilota per aquella cistella de bàsquet que el seu paret ha clavat a la porta, sota la mirada d’una Verge deslluïda que dona pau en una capelleta penjada a dalt de tot d’un mur del carreró.

Em miro l’escena amb un cigarret que acabo d’encendre, en un descans de la verdura que preparo per sopar. M’agrada cuinar quan estic sol a casa. Les nenes i el gat em fan companyia aquest Divendres Sant que hi ha quietud i silenci a la ciutat. Les persianes dels veïns estan abaixades i els tendals enyoren la roba dels dies normals.

El carreró són tot de cases d’una sola planta amb terrat. N’hi ha un que té un Cupido que llença una fletxa de pedra immòbil en direcció a la Verge deslluïda. N’hi ha un altre que té una taula de ping-pong on juguen dos avis quan fa bon temps.

Un altre terrat era misteriós fins fa ben poc. Sovint, una dona rossa, opulenta i en mini shorts sortia a penjar tot de llençols a l’hora de dinar. Tenia un cos com per endinsar-se en les seves valls i escalar les seves muntanyes en un cap de setmana llarg, disposat a fer bivac per descansar en mig d’aquella natura exuberant. Quan havia clavat la darrera agulla d’estendre, es girava i corria unes cortines metàl·liques per entrar a casa.

Amb una mica d’imaginació, darrere d’aquelles cortines podia pensar en tot de misteris (l’entrada a una altra dimensió, les restes d’un cementiri prehistòric, un jardí amb fades que només apareixen de nit...), mentre pelava patates i tallava mongetes. La dona dels mars del sud em feia bromes de com m’agradava darrerament cuinar i mirar per la finestra aquella rossa excessiva.

Una tarda tempestuosa, van sortir tres dones morenes a penjar llençols, en lloc d’ella. També eren opulentes, amb els cabells esverats, i tenien un munt de valls i muntanyes on endinsar-se. Només que aquestes anaven amb bates llargues i no en mini shorts. Semblaven més discretes. Fins que un cop de vent va desfer el cinturó de la seva roba i va deixar a la vista tota una col·lecció de lligacames, calces i sostens brodats, com en un catàleg de roba interior per a talles grans. Van mirar de tapar-se, entre riallades, però el vent era insistent i a elles semblava que els fes gràcia mostrar-se als veïns que preparàvem verdura darrere les nostre finestres indiscretes.

Quan vaig cridar la dona dels mars del sud perquè ho veiés, només va dir:

-Esto va a ser un lupanar.

Ella parla en castellà quan s’ha de referir a aquests temes, des que és amiga de la Pocoyó.

Llavors, es va posar les botes de sortir al carrer, va baixar corrent al carreró (la mirava per la finestra), va apuntar el número de la caseta de les noies estenedores i va tornar a casa. Va buscar l’adreça per internet i va trobar el que buscava.

-Es un lupanar, ya te lo dije.

Al cap d’un moment, em recitava els preus, els horaris, els noms de les treballadores i els comentaris dels clients al web.

Han passat dies des d’aleshores. Però ella em continua fent broma quan pelo patates o tallo mongetes, mirant el carreró per la finestra de la cuina.

-Mira que te va a salir caro el deseo.

Aquesta Setmana Santa, el terrat del lupanar sembla sense vida. No hi ha llençols penjats i l’arbre de Nadal continua ressec en un racó. Les noies deuen estar de vacances.


Apago el cigarret al cendrer i tallo les pastanagues, mentre l’aigua comença a bullir. Les nenes fan cistelles i el gat s’enreda entre les seves cames. Em fan companyia, com la Verge i el Cupido. Em miro aquella porta gran, que posa frontera al final del passatge. Li hauré de demanar a la dona dels mars del sud que posi l’adreça a internet per resoldre l’enigma, quan torni de la processó de Divendres Sant i es tregui la peineta.

6 comentarios:

    En aquella búsqueda per la xarxa que vaig fer vaig trobar un foro sobre sexe, és alli on es parlava d'elles. Els homes que havíen fet ús dels seus "serveis", descrivíen amb detall les seves "habilitats". N'hi havia un que no entenia perquè les noies no besaven a la boca. Potser hagués hagut de deixar un comentari i explicar-li lo que diferencia els homes de les dones. Besar és un acte d'amor. I amb això està tot dit.

     


    Mira que ets curiosa, sardineta!

    Aquest que no entén lo dels petons és que no ha vist Pretty Woman. Ni coneix gaires dones...

    Paseante, m'ha agradat molt l'ambientació que has descrit avui i com ho has fet també. Amb aquesta peli davant teu t'ha de sortir una verdura boníssima.

    Fa vuit anys que vaig descobrir la paraula "lupanar", em venia de l'altra banda de l'Atlàntic i vaig haver d'anar al diccionari.De vegades la deixo anar, xapurrejant amb castellà i veig que a la gent li queda cara de no saber què dic.

    Bona pasqua, noi.

     

    Pues con tanto entretenimiento tu verdura estará cocida de más.
    Es cierto que vives en un lugar con mucha atracción de vecindarios es como yo cuando me pongo en la cocina mirando a la ventana y voy haciendo mis comentarios de ellos.
    Que tengas una buena Pascua.

     

    Jajaja...tu sí que has tingut una Setmana Santa de "passió".
    Salutacions, Paseante i companyia!!

     

    Buscando la palabra lupanar he dado contigo :)

     

    Rubia opulenta + sábanas siempre tendidas... creo que Pocoyó hablaría de casas de lenocinio.