Xicotet Picasso


No sé quina edat deu tenir el xicotet Picasso. Tampoc no m’importa massa. El vaig conèixer a la sortida de la Renfe al carrer Aragó, un vespre del setembre passat. Anava carregat de bosses i buscava un lloc on caure mort. Tenia el cabell curt de xarol (despentinat), duia una samarreta a ratlles horitzontals i reia sovint davant les meves ocurrències, amb el cigarret de tabac negre que li penjava dels llavis vermells.

No sé perquè ens vam fer amics, però ens hem anat veient. Crec que ell tampoc sap l’edat que tinc, però no posa cara d’importar-li massa.

La setmana passada em va deixar una nota a la bústia (no té telèfon) per si el volia acompanyar a una exposició temporal del fotògraf David Douglas Duncan al Museu Picasso. Li vaig respondre amb una nota a l’escultura de la caputxeta vermella del passeig de Sant Joan (la seva bústia –tenim uns protocols de comunicació estranys perquè no sé on viu ara) dient-li que podíem quedar dijous, a les set de la tarda, quan l’entrada ja és gratuïta.

No n’estava segur de si acudiria. Però allí era ell, repenjat en una paret del carrer Montcada, amb el cigarret penjant dels llavis vermells i la samarreta de ratlles sota la caçadora de cuir.

Em va explicar cada imatge en blanc i negre de Duncan en què apareixien el pintor Picasso amb el seu gos Lump, a finals dels anys cinquanta en una casa del sud de França anomenada La Californie. Semblava entusiasmat amb l’exposició i no parava de parlar. Fins i tot es va treure unes ulleres de la motxilla i se les va posar per veure millor els textos explicatius al costat de cada obra. No sabia que el xicotet Picasso fos curt de vista (com no sé tantes coses d’ell -només que dibuixa), però semblava un intel·lectual.

Després m’hagués agradat fer una cervesa, tots dos, al bar del pati Marès. I xerrar. Em va proposar canviar de plans per anar de rebaixes. Era estrany barrejar museus i rebaixes en un mateix dia, però el vaig seguir Via Laietana amunt.

Vam entrar en una botiga. Pensava que es volia comprar una samarreta de ratlles per a ell, quan vaig veure que mirava sabates. Fins que va trobar unes botes marrons que s’hauria menjat Charlot.

-T’agraden?

-Sí, però em sembla que et van grans.

-Són per a tu. T’agraden?

-I això?

-No m’has contestat. T’agraden?

Me les vaig emprovar davant d’un espill i de les seves noves ulleres que desconeixia. Sí que m’agradaven. Molt. Va fer cua per pagar-les a canvi d’aquella nit en què anava carregat de bosses a la sortida de la Renfe i el vaig acollir a casa.

Després es va apujar la cremallera de la jaqueta de cuir, per amagar les ratlles de la seva samarreta (no sé com no passa fred) i va marxar passeig de Gràcia amunt, amb el seu cabell curt de xarol (despentinat). Encara reia de la meva darrera ocurrència. Vaig pensar que només riu la gent que té ganes de viure. Els altres som de pas. Vaig tornar a casa amb unes botes inesperades i l’esperança de trobar una nova nota del xicotet Picasso en la meva bústia, un dia d’aquests.

“Potser li hauria de regalar un telèfon o una samarreta de ratlles”, vaig pensar, mentre ballava amb les meves noves botes al menjador. La dona dels mars del sud i el gos ventilador em miraven estrany.

PD: Aquest post és per a unes llàgrimes vessades per al Tito, un gos caçador que mai no va saber caçar.

13 comentarios:

    No li regales mai un telèfon al xicotet Picasso (molt bo com has batejat el teu nou amic). Aquesta forma que teniu de comunicar-vos és molt xula!
    Si et poso una nota a la caputxeta vermella per anar al Picasso, vindràs?
    La gent que sempre riu sembla tonteta, però potser vol amagar la seva tristesa. Ves quedant amb el xicotet, que aquest post mola molt!

     

    https://www.youtube.com/watch?v=tC_F3H0ZKlw

     

    El món evolucionant cada dia més ràpid (ja tens whatssap pel ordinador?) i vosaltres deixant-vos notetes... Ais!!
    Què hi fa l'edat si us enteneu bé??
    Tan de bo trobis moltes notes més a la bustia!!

    Petonets paseante

     


    Un altre a qui li agraden les samarretes de ratlles? N'estàs voltat Paseante!

    Aquesta manera de comunicar-se té el seu encant, és aquella intriga de saber si algú haurà fet quatre passos per trobar-te, i això es bonic, sigui qui sigui.

    La cançó d'avui també m'ha agradat, diria que tinc un dia amb el mateix ritme i la mateixa bésoin.

    Bon cap de setmana.

     

    Me parece una historia muy bonita, se ve que los que te rodean les gusta vestirse de rayas, yo no lo hago por no parecer mas gorda de lo que estoy.
    Ya ves el hecho de decir que si y acompañar tuviste tu recompensa, que disfrutes de las botas, un abrazo.

     
    On viernes, 23 de enero de 2015, 19:15:00 CET la mujer de los mares del sur dijo...

    Quan te vaig vore ballar al menjador vaig pensat que t'havies trastocat... deu ser la nova companyia...

     

    Aquest xicotet Picasso em cau força bé i ara no et facis el dur que jo... T'HE VIST RIURE!!

     

    Emily, estava pensant en una samarreta de ratlles de l'H&M, però no sé si el xicotet Picasso gasta una S o una M. He anat cinc vegades al Picasso en un mes. Busca un altre museu :-) M'alegra que t'hagi molat el post.

    PD: M'ha agradat la cançó d'Isabell Antena.

    Lluna, no tinc whatsapp a l'ordinador, però sí que tinc correu electrònic!!! No estic tan endarrerit, tecnològicament parlant. L'edat no hi fa massa, però el xicotet aquest sembla que comenci a la vida. Un petonet.

    País Secret, hi ha massa ratlles al meu voltant. Jo sóc més de quadrets als pantalons, els jerseis i les espardenyes. Així ho compenso. Aquesta cançó també la trobo xula. Bon diumenge (espero que sense massa vent).

    Mari-Pi-R, si has ganado peso habrá sido por culpa de la Navidad. En septiembre estabas estupenda. Las botas son muy bonitas, pero están pendientes de estrenar (en la calle). Un abrazo.

    Mujer de los mares del sur, va ser com un impuls. No es repetirà :-)

    Lisara, és impossible que m'hagis vist riure. En tot cas, potser se'm va escapar algun somriure :-) Portaré el xicotet Picasso la propera vegada al bar del Teatreneu.

     

    Màgia a glopets...
    No només és especial el contingut,
    també ho és el contenidor
    :)

     

    Parèntesi, la màgia és en els ulls que veuen continguts i contenidors. Gràcies :-)

     

    Paseante,
    No sé si tindré temps per llegir tot el que no he llegit de fa temps però segur que de mica en mica aniré posant-me al dia.
    Barrejar exposicions i rebaixes té la sorpresa del regal. Ara a més de llegir pots ballar( algú m'havia dit temps enrere que eres un bon ballador).Ara que no ho sent ningú... Ens veiem!

     

    Joana, no he sigut mai cap bon ballador. Diria que em confons amb el Veí de dalt :-) No cal que et posis al dia amb textos antics. És millor que n'escriguis de teus perquè et puguem tornar a llegir. Ens veiem!

     

    M'agrada especialment aquest post. Em recorda el llibre de No i jo.
    Però sobretot, m'encanta que hagis posat un xicotet Picasso a la teva vida i que ell hagi posat un Paseante a la seva.

    (Pensava, si li poses un altre somriure es pensarà que és postís, que no ho és! i també pensava "dona! no li negaràs el somriure ara!" ja ja ja! apa....)