Sorrenc



L’altra nit vaig baixar a la platja. M’agrada fer-ho quan tinc el cos i el pensament sorrencs. Trobo que el mar m’aclarirà.

Vaig agafar la motxilla, les claus i la capseta del tabac. Vaig deixar el telèfon mòbil, els diners i el dni. Vaig tancar la porta de casa mirant de no fer soroll.

Hi ha aventurers que obren noves rutes per escalar muntanyes de milers de metres d’alçada. Això surt car. Jo sóc més d’anar per casa amb espardenyes i em limito a buscar nous carrers per arribar vora l’aigua. Això és més econòmic.

Aquella nit vaig anar baixant per la dreta de l’Eixample sense capficar-me massa en aquella ziga-zaga. Només volia trobar els camps d’entrenament de futbol de Fort Pienc per fer un petit descans mentre mirava jugar nens amb petos de color verd o de color taronja.

Els veia de les graderies estant, en mig de familiars més pendents dels mòbils que dels seus fills. Em podia imaginar com seran de grans totes aquelles criatures. N’hi havia que discutien amb els companys o els contrincants. Altres s’ajudaven a aixecar-se quan queien a terra. Uns preferien xutar a gol, mentre que altres s’estimaven més fer la passada. Una vegada vaig ser com ells i potser també un home gran m’observava des de la llunyania.

M’agrada molt aquell indret ple de gespa artificial i de focus potents que són petits sols per als noctàmbuls. Si girava el cap a l’esquerra, hi havia la torre Agbar il·luminada de blaugrana.

Després vaig seguir el camí fins a la platja que ja era propera i m’esperava amb onades tranquil·les. Hi havia un grupet de noies que jugaven a voleibol, una parella que festejava en un turonet de sorra i un noi que passejava el gos. Ningú més.

Em vaig asseure a terra i vaig treure una llesca de pa de pagès de la motxilla. Mentre me la menjava, al cel, cada mig minut, baixava un avió que semblava buscar nous camins fins a l’aeroport del Prat. A la panxa portaven un munt de gent que venia per alguna cosa a la ciutat. Potser era la seva primera visita, potser tornaven a casa, potser estaven enamorats d'algú d'aquí...

Mai no sabrien que, allà a baix, hi havia un home noctàmbul que s’havia acabat la llesca de pa de pagès i ara devorava una pruna sota un focus de la platja que era el seu sol, mentre mirava caure del cel un avió rere l’altre, entre mos i mos.

Després vaig refer el camí cap a casa. Vaig posar la clau al pany mirant de no despertar-los. L’aigua del mar havia desfet la meva sorra i demà seria un altre dia.

3 comentarios:

    "Quien no tiene hogar se siente mal por ello. Es bueno vivir entre personas. De vez en cuando salimos, pero siempre regresamos a nuestros hogares" Karl Philip Moritz

     

    Uno siente la necesidad de salir, mis salidas son al centro comercial, no tengo la playa cerca con lo cual no puedo admirar lo mismo, tan solo ver las novedades en las vitrinas.
    Un abrazo hombre de grandes pasos.

     


    Moltes persones tenim la necessitat de baixar a mar, com si l' amplada de l'horitzó o la profunditat que li suposem ens esbandís una mica.
    Llavors tornem nets i airejats, amb els porticons esbatanats.

    Jo hi tinc menys tros que tu i no tants entreteniments abans no hi arribo, per això de vegades se'm fa curt i quan torno encara tinc sorra a les butxaques.

    Bona nit i bon estiuet de Sant Martí.