Nocturn



Encara no és massa tard, a la nit, però la dona dels mars del sud ja dorm i he d'anar amb compte per buscar una mica de ressopó a la nevera sense despertar el gos ventilador que dorm amb ella i començarà a centrifugar les seves orelles si em sent. M'ajuda el fet que avui he estrenat espardenyes silencioses i que ja em conec les parts del parquet que grinyolen quan les trepitges.

Per la finestra de la cuina puc espiar uns quants balcons il.luminats (no he encès cap làmpada) mentre mastego a les fosques un entrepanet de pernil amb l'esperança que el Bruc no senti l'aroma i s'engresqui a fer escàndol.

Darrere meu, intueixo a la penombra del menjador uns quants quadres repenjats a les parets que demanen que els trobem un espai definitiu. També l'aparell de música per endollar, les tres cadires que no lliguen amb el butacó i l'únic racó que hem decidit que ja serà definitiu: una estanteria negra on hem barrejat els nostres llibres i les nostres plantes. Ella defineix aquell espai com el racó japonès.

Segueix sent tot provisional, però en aquella foscor intueixo casa nostra. M'entretenc encara un moment mirant els patis i les terrasses silenciosos que confio espiar durant molt de temps. I quan decideixo tornar cap al meu dormitori, sento que el gos ventilador empeny amb el morro la porta corredissa de l'habitació on ella dorm. Vol sortir.

"Shhhttt" -li dic.

Ell em mira i no fa cap soroll amb les orelles. Va cap al seu bol amb aigua de la cuina, mirant de no trepitjar les parts sorolloses del parquet, i beu. Quan torna cap al seu dormitori, frega les meves cames amb el seu llom (com ho feia el senyor Gris) i l'ajudo a entrar abans de fer córrer la porta, de la manera més silenciosa que puc, per tancar-la.

Llavors recordo que al lavabo hi ha un cubell amb roba per estendre. Si no la penjo abans d'anar a dormir, demà ella es queixarà. Com es queixa quan deixo la tapa del vàter aixecada, quan col.loco el ganivet del pa amb la fulla dentada de cap per amunt a l'escorredor ("ens podríem tallar", assegura la dona dels mars del sud), quan no faig anar la catifa per sortir de la banyera, quan canvio la freqüència de l'aparell de ràdio per escoltar els esports, quan la convido a menjar un frankfurt saborós a Ikea... Es queixa per tot i jo no em queixo mai per res.

Vaig amb la bugada a l'estenedor del quartet de la rentadora i començo a penjar mitjons i calçotets negres als cordills que donen al pati d'un club de jazz. El cel és seré, però ara plou damunt les caixes apilades de begudes allà a baix. El local està insonoritzat, la qual cosa no m'impedeix sentir les notes fluixes d'un contrabaix en directe. Trec un cigarret i fumo per la finestra per no embrutar d'olor de tabac el nostre pis. Al cap d'un moment, s'obre la porta del traster del local musical, tres pisos sota els meus peus. L'encarregat agafa una caixa de cervesa i l'arrossega cap a dins. La música m'arriba amb més potència ara que ell ha obert la porta, mentre mira cap amunt per veure si plou i m'amago darrere els meus calçotets humits. Després el sento tancar el traster darrere la seva esquena i la música s'esmorteeix una altra vegada.

Si ara no dormís amb el seu gos ventilador, convidaria la dona dels mars del sud al quartet de la rentadora, per escoltar amb mi aquell concert de jazz diluït. Potser podríem arrossegar del menjador un parell de cadires que no lliguen amb el butacó i fer una cervesa allí, per celebrar que tenim un pis bonic, mentre els mitjons plouen.

Però ella ja dorm. I demà em demanarà que despengi la roba eixuta, que abaixi la tapa del vàter, que vigili amb el ganivet del pa, que posi els peus a la catifa quan surti de dutxar-me, que no la convidi mai més a menjar a Ikea... Llavors, el gos em mirarà amb llàstima i deixarà quietes les seves orelles al menjador del segon primera.

8 comentarios:

    Desperta-la...

     


    La surenya es feia l' adormida, que lo sepas.

    Recoi que ha durat aquesta mudança, ja era hora que et us poséssiu a la feina. Bé, ella eaig que encara no està per la labor...però té raó, el mulleder sense alfombra a la banyera, els ganivets amenaçants i la insalubritat dels frankfurts d´Ikea són coses a tenir en compte. En això ens assemblem ;-)

    molts records!

     

    Estic amb l'Emily, desperta-la, totes aquestes menudeses de les que es queixa aniran variant potser, però els momentets bonics s'han d'aprofitar, i un concert privat no es pot desperdiciar ;P
    I tal com diu na Pais a veure si acabeu la mudança i us poseu a la feina que "ya sus vale"!!!!

    Petonets

     

    a més d'escoltar el concert, heu de ballar! i el gos mourà la cua tendrament i us envejarà!

    d'això: m'ha encantat que els teus mitjons ploguin ;)

     

    Com diu l'amic d'una amiga: si un es queixa i l'altre calla...matrimoni!!! :)
    M'alegra llegir-te. Segur que estàs bé? moltes emocions em sembla...

     

    El que més m'agrada és l'estanteria negre on heu barrejat els vostres llibres i les vostres plantes ;o)

    Hauré de venir a aquest club que tens a sota de casa a escoltar jazz...
    Una abraçada

     

    Em preguntava si el canvi de pis també suposaria un canvi de registre... però m'alegro de veure que conserves aquesta calidesa que tant m'agrada. Una delicia aquesta foscor, aquest silenci i aquestes notes esmorteïdes.
    A mi m'hauria agradat que em despertessin,són aquests moments els que valen la pena!
    B7!

     

    Emily, les marmotes només es desperten quan elles volen :-)

    País, sí que ha durat la mudança. Però és que jo sóc de canviar poc d'hàbitat i, quan ho faig, vull que surti el millor possible. Perquè t'adonis de com és ella, avui m'ha dit que doblego malament els pantalons quan els trec de l'estenedor. Catxis...

    Lluna, sí que s'han de compartir aquests petits moments, tret que visquis amb una marmota :-) Un petonet.

    Montse, a tu se te n'anirien els peus darrere la música. T'intueixo balladora. I els mitjons sempre plouen quan tens un club de jazz al cel obert.

    Fedora, si un es queixa i l'altre calla és que hi ha un partit de futbol a la tele :-) No sé si això té alguna cosa a veure amb els matrimonis (podria ser). I sí que estic bé. Amb bona companyia, amb ganes de fer coses, amb un canvi de vida... M'hi has fet pensar. Gràcies.

    Fra Miquel, aquesta estanteria sí que no la vas arrossegar tu (i mira que en vas arrossegar de mobles nostres...). Farem una nit de jazz tu i jo (la dona dels mars del sud segurament ja dormirà, però li fotrem la cartera silenciosament perquè pagui els gintonics). Una abraçada.

    Commuter, canviar de pis no vol dir canviar de personalitat (espero). M'ha agradat molt tornar-te a veure per aquí i recordar aquella calidesa que sempre transmets amb els teus comentaris. Un petonet.