Catarsis



Tengo el suelo del mini pisito de Gràcia repleto de cajas que bostezan con las tapas abiertas. Clasifico sus recuerdos con paciencia cada noche después de cenar. Paso el trapo del polvo por la superficie de los objetos que me acompañarán a mi nuevo destino y también limpio los que descartaré en los contenedores de reciclaje frente al supermercado Summa, porque nadie ni nada merece desaparecer de este mundo sin un mínimo de dignidad.

Me traslado a un piso luminoso, amplio y acogedor de l'Eixample con la mujer de los mares del sur y su perro ventilador, lo que complicará mi faceta de solitario empedernido. Además, compartiremos rellano con la familia Hayden y me temo que los niños se pasarán la vida con sus dedos pulsando insistentemente el timbre de la puerta de entrada para que la mujer de los mares del sur les haga clases de dibujo después del cole. También me preocupa que mi cuñado venga a ver partidos de fútbol siete días por semana a la espera de que le ofrezca una cerveza de la nevera a cambio de los años que llevo rebajando el nivel de su botella de whisky. O que mi hermana se presente cada dos por tres con un DVD bajo el brazo para verlo en nuestro comedor.

Por suerte tengo llaves de la terraza comunitaria y creo que me refugiaré allí para no perder mi condición de persona contemplativa y poco dada a las reuniones sociales. Para no dejar de ser un simple paseante.

De momento, desplazo a pie mis pequeños objetos del barrio de Gràcia a l'Eixample (aunque tengo varios coches disponibles de gente que me aprecia). Cada día hago un viaje de cuarenta minutos -ida y vuelta-, con cinco quilos en una mochila a la espalda. Es como una catarsis. Abandonar lo viejo e ilusionarme con lo nuevo a cada paso que doy por esas calles repletas de comercios en los que voy a comprar a partir de ahora.

Cuando llego al piso recién alquilado, dejo la carga en el suelo y voy a oscuras al ventanal del comedor donde hay mil balcones iluminados con La Sagrada Familia de fondo. Creo que voy a poner un sillón allí para acabar cada jornada imaginando esas vidas ajenas de las siluetas que caminan tras las cortinas. Esa vivienda es de un escritor que hace poco perdió sus maletas (una buena persona que sólo me ha dado facilidades para vivir en su casa). Entre esas paredes parió su primer libro de relatos y espero que no se llevara toda su inspiración cuando se trasladó a vivir a otra parte de la ciudad. En su catarsis.

De momento, tengo el suelo del mini pisito de Gràcia, que abandono después de catorce años, repleto de cajas que bostezan con las tapas abiertas a la espera de que decida qué transporto mañana a mi nueva vida.

PD: Estic una mica allunyat de Blogville, però encara hi sóc i us tornaré a llegir i a comentar. Tinc uns quants posts per escriure d'aquest estiu intens. Us fotré la tabarra. Fins ara mateix.

13 comentarios:

    No se, noi...t'ho has pensat be? Suposo q tens el cataleg d'ikea nou. Venen unes portes q separen ambients. A partir d'ara a la teva roba s'enganxaran pels de gos. Deixa clar des d'un primer moment si el gos puja al sofa. Et desapareixeran les gilletes i sera ella qui te les agafa per depilar-se les cames. La nevera estara buida q aquesta dona menja molt. A mes es malhumorada.
    Sort en tens del terrat on podras escapar per estar sol...
    Pero se't veu il.lusionat i aixo es el q compta :-)
    Qui fos ella per veure al sergent Hayden cada dia, Jeje.
    Escriu mes q se't troba a faltar i q vagi be la nova vida. Tinc una mica de celets d'aquesta dona, pero ja em passaran.
    Besitos, ex llop solitari

     


    En quin merder més deliciós t´has fotut , noi!
    Amb tantes portes que s' obren i es tanquen hi haurà material de sobres per escriure, els teus personatges tenen molta txitxa. Treu-los el suc, sobretot al sergent Hayden ( penja foto, que ens alegri la vista...).

    Pren paciència i que sigueu molt feliços, menjeu anissos i escriviu més que us trobem a faltar.

     

    Homeeeeeee!!! Ja sus val!!!
    Bé, anem per parts, has estat allunyat, se't perdona si dius que tens una colla d'històries sucoses per explicar-nos; canviar d'un minipiset a un pis gran i lluminós (i en bona companyia) no té preu, com molt bé dius es pot seguir sent un paseante si es té les claus del terrat i sempre et podràs escapar al Turoparc o a qualsevol altre parc que la city és gran i en teniu força.
    M'alegro molt pels dos.

    Petonets a duo

     

    Què bé!! Som una clara defensora de la companyia (no parlem de sentiments més profunds que llavors ens diuen cursis). Seràs molt feliç, ja ho veuràs!! Felicitats als 3!!

     

    Entonces tu silencio se debía a esta gran noticia: )
    Todo suena muy bien. Me alegro muchísimo y espero que seáis muy felices.

    Un abrazOso de enhorabuena

     

    Creo que has pasado demasiados años viviendo solo, así que pon las barreras que quieras desde el primer día y las condiciones a ese perro del que le temes.
    Es todo una ilusión poder tener un piso en tan buenas condiciones como lo describes, ya verás que vas a ser muy feliz estando acompañado de tanta gente querida.
    Buena suerte y feliz mudanza.

     

    "Abandonar lo viejo e ilusionarme con lo nuevo..."res a dir Paseante. Sovint amb petites il.lusions en tenim prou però això és un gran canvi i segur que estarà ple de sorpreses i vivències...petites il.lusions qüotidianes.Me n'alegro molt encara que continuis siguent un solitari( no m'ho crec :)
    Molts records...jo també m'he de posar al dia. Una abraçada i molta sort!!

     

    Como me gustaria ayudarte a trasladar tus cosas :) Um beijo.

     

    Enhorabona! En la nostra recent distància nohe deixat de pensar en tu i en els pisets dignes que et mereixies. I encara m'alegra més que el canvi el facis acompanyat. Tanta soletat a vegades no acompanya.

    Molts petons! I tal com hem parlat, tenim una cita llarga molt propera.

     

    Vigila amb l'esquena. Tant viatge amunt i avall carregant-la, encara et passarà factura.

    I no dissimulis... que el que estàs desitjant és que els nens truquin insistentment al timbre. Trobaràs a faltar al teu cunyat quan un dia no vingui a veure el partit de futbol, i cada cap de setmana desitjaràs que la teva germana vingui amb un DVD sota el braç per veure la pel·lícula en el vostre menjador.
    Sigueu feliços... que són quatre dies
    Una forta abraçada

    PS: a veure quan cauen aquestes històries que tens arraconades...

     

    Ai! m'alegro moltíssim pels 3!
    :D
    I espero amb candaletes la tabarra!!! :)

    Sigueu feliços!

     

    Endevant amb el repte Paseante!
    Espero que tinguis prou temps per anar escribint.

     

    Felicitats, Senyor passejador! Ja ho saps, aquí estarem, per continuar llgint-te, fins i tot si ens passes pèls de gos a les pantalles (la Taca i el Xat ja no seran els únics a omplir Blogville de pèls)

    Enhorabona a la dona dels mars del Sud (ha fet una bona elecció de company de pis, però no cal que li digui: segur que ja ho sap!)

    Abraçada!