Vint-i-dos castorets




Per la finestra del tren de mitja tarda, que em retorna de la terra de la boira a la metròpoli, passa una vella pel.lícula de blats verds, de roselles vermelles, de conillets que fa poc que han nascut però que ja saben aixecar les orelles quan els trasbalsa aquell comboi estrany i sorollós per trencar el seu silenci pel que no calen uns pavellons auditius tan grans. En un estany menut, també s'atura una fila d'aneguets per un instant, darrere l'estel.la que la seva mare deixa a l'aigua, per mirar-nos encuriosits. Per ells tot és nou en aquesta primera primavera seva. Per nosaltres és una pel.lícula repetida a les finestres del tren de mitja tarda.

A Aguilar de Segarra pugen al tren vint-i-dos castorets de Sant Cugat, amb les galtes vermelles després d'un cap de setmana d'olimpíades en una casa rural (ho podria endevinar pel seu olor corporal, que a la seva edat encara no ofèn). Van cansats, però regalimen vida.

Com que em veig a venir que acabaré envoltat de canalla suada i sorollosa, escampo l'equipatge pels tres seients del meu compatiment. Però el vagó va ple de gent i un monitor amb rastes em demana amablement si puc deixar espai per a tres castorets del seu ramat.

La bossa blava de davant meu, amb el menjar de la senyora Sofia, va a parar entre els meus peus i s'asseu en el seu lloc un nen introspectiu. Més tard em dirà que es diu Joan mentre desviarà la mirada cap a la finestra (em recorda a mi quan tenia la seva edat i era vergonyós. Encara més que ara).

La motxilla negra del meu costat, amb els llibres i l'ordinador, va a parar al portaequipatges, mentre ocupa el seient una nena introspectiva d'ulls grans i clars, amb el nas pelat pel sol i les galtes enceses. Més tard em dirà que el seu nom és Alice, mentre desviarà el cap cap a la finestra, i em recordarà una Mònica de quan era petit.

Finalment, em poso a les cames la jaqueta que reposava al tercer seient. S'asseu allí una nena alta i grassoneta. Em mira fixament des d'un primer moment (no li interessa la finestra). Té els ulls bonics i el nas petit. Em diu que el seu nom és Elena quan li pregunto. Ella no és com els altres castorets, però se sent una més del grup i tots els seus companys li respecten les seves mancances quan li cau al terra el berenar que van repartint els monitors amb rastes pel vagó ple de petits innocents amb tot el futur per davant.

No en saben res de retallades, de desnonaments, de troikes comunitàries, de bancs, de cobdícies, de misèries humanes... Encara són ànimes blanques.

El tren va llaurant la via. El vagó és ple de nens que corren pel passadís, sorollosos i juganers, mentre treuen de polleguera els monitors i la resta de passatgers. Això no passa al meu compartiment. M'han tocat els castors seriosos (potser els més tímids) i els seus peus pengen tranquils als seients, sense tocar a terra. M'agrada que sigui així. Potser per això ens hem anat fent una miqueta amics el Joan, l'Alice, l'Elena i jo. Els explico que tinc un nebodet de la seva edat: el petit faraó Nil, de set anys (com ells), que juga a futbol a Barcelona. I ells em miren i no em miren, em parlen i no em parlen, mentre tenen ganes de tornar a casa. Veiem junts les muntanyes de Montserrat per la finestra del tren i les admirem amb els ulls molt oberts tots quatre, sense dir-nos res.

Dues estacions abans d'arribar a destí, els responsables del seu CAU avisen els nens que són a punt de baixar del tren i els demanen que agafin les seves motxilles pesades i que es preparin. Ajudo el Joan, l'Alice i l'Elena a passar els bracets minúsculs per les anses del seu equipatge, en aquell moment tan complicat, mentre em diuen gràcies i desfilen pel passadís del vagó, darrere els altres castorets, carregats amb tot allò a l'esquena, com si es disposessin a caure en paracaigudes d'un avió.

Però només baixen a l'andana. Penso que tenen tota una eternitat per davant, mentre els sento cantar: "Ja som aquí, ja hem arribat, els castorets de Sant Cugat. Ja som aquí, ja hem arribat, els castorets de Sant Cugat...". Ho repeteixen fins que el tren torna a arrancar i el seu so apaga les veus infantils definitivament. Els pobres castorets no saben que encara els queda un petit viatge en bus de Sabadell fins a Sant Cugat. Els veig desaparèixer en frames massa ràpids per la finestra i em sap greu que no els veuré mai més.

El vagó continua travessant el túnel sota Sabadell, sense olor d'olimpíades ni galtes vermelles. Segueix la seva marxa amb força, amb nervi, com si la vida fos al davant i no al darrere, on viuran per sempre els tres castorets tímids, de set anys, que van mirar amb mi per la finestra d'un comboi que creuava paisatges de primavera amb les montanyes de Montserrat de fons.

Passem Barberà del Vallès, Cerdanyola, les tres Montcades, Torre Baró... Ja queda poquet.

Arribo a l'estació de plaça Catalunya, trenta minuts després. Em poso les motxilles a l'esquena, sense que cap monitor del CAP m'avisi. Llavors recorro el passadís del vagó com si hagués de saltar d'un avió amb el meu paracaiguda. Em limito a prémer el botó perquè s'obri la porta del vagó, mentre canto: "Ja sóc aquí, ja he arribat, el castoret abandonat. Ja sóc aquí, ja he arribat, el castoret abandonat...". I baixo a l'andana. Vaig per un lloc envoltat de botigues, buscant la superfície. Encenc un cigarret quan les escales mecàniques em deixen anar als carrers de Barcelona. Potser els castorets tímids ja són a Sant Cugat.

12 comentarios:

    Veig que la nova pantalla et prova, has descrit imatges amb paraules boniques.
    Va, que d'aqui deu anys, i si deixes la timidesa a un costat, aniràs a buscar els dos castorets propis que tindràs, a alguna estació de tren. Un es dirà Joan i l'altra Alice. Espavila que si no, en lloc de semblar el seu pare la gent et preguntarà si ets els iaio :P
    Esclar que per això necessites una manta màgica per sentir-te protegit. Ja rumiaré si te la torno o no, castoret abandonat.

     

    Castoret abandonat?? Com et senti la senyora Sofia vas llest!!!
    Que en son de bonics els viatges en tren, i més ara que a la terrea de la boira no hi ha "idem" ;))) En aquesta época tot esclata i sembla que la vida és més bonica, oi casoret abandonat? Hauràs de fer-li cas a l'Emily i buscar-te els teus castorets... ;P

    Petonets Paseante

    P.V. multa (?)

     

    M'agrada la frase: "miren sense mirar, m'escolten sense escoltar", descriu tan bé la manera de comportar-se dels infants. És que són per tot arreu.
    La música, com gairebé sempre, un 10.
    Castoret abandonat, una besada!

    A la paraula de verificació m'ha sortit "conclusion", què estrany...

     

    Ooooh, oooh, ooooh, totalment Deliciós!!!!
    Perquè serà que sempre m'encanten les teves històries del tren amb la seva dolça melangia?
    B7, castoret!

     

    O sigui, veus que s’acosta canalla i et montes una trinxera?.... Sort que et van assignar als nens “tímids”, perquè si t’arriben a tocar “els repel•lents”, ja et veig treien l’artilleria!!

    No se jo si series un bon castoret tu?.... M’he estat informant a wikipedia i diu textualment: “Los castores son esencialmente acuáticos en sus actividades, y nunca viajan por tierra a menos que sea necesario. Son animales sociables, llegando a formar grupos o colonias de hasta doce individuos, compuestas por una pareja y sus crías.”
    El tema de la parella i deu fills, encara ets a temps de posar té-hi, però això de que “nunca viajan por tierra”….. em fa l’efecte que de passejades, te’n fas un fart!!

     

    Ostres, quan jo era monitora al cau de Santa Engràcia, allà per l'època del Pleistocè, no es deien castorets, sinó llobatons! I jo era una "Akela"...

    castoret abandonat, si vols venir a fer companyia al Xat i a la Taca, ja ho saps! (i a mi i al capità també, eh?) :)*

     

    Que el tren llauri la via m´ha arribat, ets un poeta camuflat de culé.
    Jo m´he vist en l´Alice, hipnotizada amb el que passa per la finestra i una mica vergonyosa esperant que aquest senyor seriós no em faci gaires preguntes i em posi vermella com una tomata.

    Al senyor aquest li senta bé la tendresa dels nens cansats i suats.

     

    quina sort que et van tocar els nens tranquils! :) jo també vaig ser castoreta. Tant de bo la vida els tracti bé. Tantes aventures encara...

     

    Emily, gràcies per les coses que dius. I això de tenir castorets... (ara poso cara de Charlie desconcertat).

    Lluna, repetixo la cara de Charlie desconcertat amb això dels castorets :-) Un petonet, falsa boienca.

    Fedora, és que els nens no entenen aquells sers grandots que parlen complicat i no riuen gaire :-) Gràcies per lo de la cançó. Una besada.

    Commuter, molte gràcies. Potser hauries d'agafar algun tren i sentir aquella melangia mentre mires per la finestra. Ho fas alguna vegada? B7.

    Kala, sempre pujo al tren amb el meu uniforme de camuflatge militar :-) I em sembla que no seria un bon castoret jo, després de llegir la teva informació, catxis.

    Montse, allà pel Pleistocé ja ens llegíem tu i jo :-) I seria un plaer que em treguessis a passejar amb la Taca (el Xat no crec que vulgui sortir de casa).

    País Secret, si em tornes a dir poeta (camuflat o no) acabarem els tractes tu i jo :-) I l'Alice potser sí que tenia un puntet de tu. Així com a rosseta, d'ulls blaus, somiadora, amb una família pagesa conreadora de pomes insípides...

    Júlia, és el que vaig pensar (envejar) d'ells. Tot per viure i rer per patir (encara). La innocència en un vagó de tren.

     

    Que bufons els castorets introspectius...
    "El tren segueix la seva marxa amb força, amb nervi, com si la vida fos al davant i no al darrere"...bonic!

     

    Que bufons els castorets introspectius...
    "El tren segueix la seva marxa amb força, amb nervi, com si la vida fos al davant i no al darrere"...bonic!

     

    Parèntesi, moltes gràcies. I tinc una sensibilitat especial per la canalla introspectiva. Jo ho vaig ser.