Hàmster gegant



Si portes una hàmster gegant a la granja dels cavalls, pot passar que despleguin una fulla de la taula per encabir-la a l'hora de dinar o que te la facin tornar al lloc d'on va sortir. Ella no només menja pinso per a hàmster gegants. No li fa un lleig a un llenguado amb gambes mentre es mira amb els seus ulls grans, foscos i sincers els plats amb canelons del petit Hayden y del petit faraó Nil que els remenen amunt i avall, avall i amunt, a banda i banda de la seva cadira de convidada. Ells se l'estimen la hàmster gegant i també succeix en direcció contrària.

Si supera la primera prova del dinar, pot ser que a la hàmster gegant li facin un niu en aquella habitació on feia segles que no dormia ningú, sota aquell iglú de plàstic acabat de comprar a la botiga del Manolito i que li clavin una roda a la paret perquè pugui rodar tota la nit, malgrat que aquesta rosegadora sigui de costums diürns.

Si supera aquesta segona prova del dormir, pot ser que la deixin veure la tele, entre la senyora Sofia i el tenista, encara que la hàmster gegant no vagi amb roba de casa (en aquesta vida hi ha roba de carrer, de casa i de dormir -això no ha de faltar mai en cap maleta d'una rosegadora de visita a la granja dels cavalls).

Si supera aquesta tercera prova del mirar la pantalla del menjador amb els meus pares, pot ser que deixin que la convidada trenqui dues violetes del jardí de la meva mare i en faci una proposta de quadern de viatge, una hora abans d'agafar un autocar i fer vint kilòmetres per veure les nostres ombres retallades en aquelles escales de la Llotja de la capital de la terra de la boira, amb aquella ventada que ens despentinava, a la hàmster i a mi, tots dos sols (però junts) en aquell paratge desolat.

PD: Ahir, un temps després, el tenista em va trucar per preguntar-me si ja li donava menjar a la hàmster gegant. Li vaig dir que li havíem passat una miqueta de truita de carxofa pels barrots de la seva gàbia a Barcelona, i que ella se l'havia posat en una galta per deixar-la al seu rebost on queden tantes velles restes de la nostra amistat, a tocar del seu iglú que mirarem de conservar entre tots plegats.

9 comentarios:

    No ho hagués dit mai que exisien les hàmsters gegants! De petita en teníem un de petit al cel obert (crec que a Barcelona en dieu galeria), un dia que no érem a casa va ploure amb tanta mala bava que es va ofegar dins de la gàbia. Hi va haver un drama familiar que no vegis, tot eren plors i lamentacions i un trauma que ens va durar anys, fins que ens van deixar tenir un gat, que mira per on, vam haver d´alliberar perquè al pis estava estressat. La mare va dir que ja n´hi havia prou de fer patir animalons i el vam portar a la nostra granja de cavalls particular.Allà els animals eren feliços i feien molts anys.

    És ben estranya aquesta hàmster teva, no hagués dit mai que mengessin llenguado amb gambes ni que poguessin viure en un iglú, conserva-la que deu ser d' una espècie rara, incatalogable.

    Bon i lluminós dia per aquí dalt, ja era hora!

     

    Uis!!! Estic amb la Pais, no sabia de l'existència de les hamsters gegants que mengen llenguados i s'acomoden a veure la tele entre la sra. Sofia i el tenista...
    A casa tb vam tenir una época de tenir bestioletes engabiades (els germans petits sempre aconsegueixen el que volen) el meu fill pobre només va tenir bestioletes en remull (peixos i tortugues) i ara tot i que de vegades diu que podriem tenir un gat o un gos jo em faig la sorda que el pis es petit i la feina i el gasto ja sabem qui l'hauria d'asumir...
    Bon dimecres Sr. Paseante!!

     

    M'encanten els hàmsters, però no crec que Bruc en vulgui cap per compartir sofà. Només hi ha lloc per als dos. També sé que a vegades mosseguen, però crec que és quan tenen por o es perden en un laberint de canonades.
    Són graciosos, amb aquelles manetes i fent riure als que l'envolten...La pena és que només viuen dos anys, pobrets. Esclar que sempre se'l pot reemplaçar per un altre, però diria que aquesta hàmster teua, és inclassificable.
    Igual és tant gran per viure al costat d'una nuclear :P Una mutació rara dels gens, que sé jo.
    El temps que li quede de ser per aqui, treu-la, passeja-la, dóna-li de menjar i juga amb ella. Pot mes es pot fer...
    Per cert, es va menjar les violetes?

     

    El hámster gigante tiene unos ojos bonitos y observadores de los que acompañan una sonrisa.
    Bonito post,

     

    Segur que es una hàmster gegant?.... Potser es la rateta que escombrava l’escaleta i encara t’hi acabaràs casant!.... A veure quina veu fas?

     

    Hahaha Molt bona aquesta Kala!!!

    Sr. Paseante ja ens ho farà saber...

     

    País Secret, de petit també vam tenir dos hàmsters que es van quedar sota el sol d'agost al pati massa estona. Va ser un altre drama. Però la meva mare, que sempre diu que "no se'n pot tenir d'animals", va tolerar després gats, gossos, ànecs, conills... I aquesta hàmster gegant de la que parlo, es va fotre un llenguado amb gambes, aguantant-lo amb les seves potetes davanteres.

    Lluna, aquest fill teu es mereix, com a compensació de les bestioletes en remull, un San Bernardo, com a mínim. I repeteixo que hi ha hàmsters gegants. Les hem patit a la meva família :-)

    Emily, el senyor Gris va conviure un temps amb un hàmster i no li va passar res, tret d'una mossegada al nas. Encara plora ara, pobret. El teu Bruc és molt senyoret. No crec que la hàmster gegant es mengés les violetes. Segurament les conserva premsades en un llibre seu.

    Mari-Pi-R, gracias. Conoces a la hámster gigante?

    Kala, és una hàmster gegant. No té cua i, per tant, no és una rateta :-)

    Lluna, ja ho he dit :-)

     

    Arf! una hàmster gegant! m'acabo d'enamorar! :)

     

    Nimue, ara t'he imaginat vestida de blanc al costat d'un hàmster gegant :-)