El pañuelo mágico



A mediados de los setenta (siglo anterior), me publicaron un cuento en un periódico de la tierra de la niebla. Tenía trece años y no le di demasiada importancia, pero recuerdo que la señora Sofía lo guardaba en un cajón de su mesita de noche y lo sacaba de vez en cuando para pasar el trapo del polvo sobre aquella página de papel que iba cambiando de color con el tiempo (creo que la sigue conservando en aquel mueble de madera oscura, tantos años después).

Luego, en el instituto, gané un concurso literario. El premio era un lote de libros que elegí pacientemente en las estanterías de la librería Dalmases junto a la finalista, una chica muy guapa de un curso inferior al mío. Me tocaban más volúmenes que a ella, pero nos repartimos el botín al cincuenta por ciento, antes de que miss instituto me propusiera acompañarla a la sesión de tarde de la discoteca Musicland.

Me pareció que aquello de escribir daba popularidad y decidí abandonar el proyecto de matricularme en la Facultad de Veterinaria para pasarme a una carrera de letras (muy a pesar del tenista, que tenía proyectada una granja porcina en su finca).

Viajé a Barcelona con mi pose rural (que sigo arrastrando) y aprendí, poco a poco, a cruzarme por los pasillos de la universidad con jóvenes desenvueltos y desenfadados sin sentirme desplazado. Creía que allí me enseñarían a ser escritor, hasta que a finales de los años ochenta, un viejo profesor de la Facultad de Periodismo de la UAB, uruguayo y cercano a la jubilación, nos explicó que nuestro trabajo sólo serviría para envolver bocadillos al cabo de un par de días. Era su manera de hacernos entender el carácter efímero de los textos periodísticos.

Permanecí durante cuatro años en el mundo de la comunicación, hasta que me cansé de formar parte de la industria de envoltorios para el pan con jamón.

Luego vino lo que llamo "la pausa".

Ahora, con casi cincuenta años de edad, me ha llegado la primera oportunidad de sentirme escritor de verdad de historias inventadas que no sirvan para proteger el desayuno de un par de días después con sus páginas. Con Emily, hemos creado un cuento infantil. Es un texto pequeño, pero está repleto de personajes que hemos parido entre los dos. Si los sumamos, son 1.007 protagonistas que quieren reposar en un rincón de cualquier biblioteca de niños para siempre, pendientes de volver a aflorar ante una cama con un pequeño que requiera una historia y oiga hablar de Bego, de Luigi, del padre, de la vieja modista, de las mil costureras de París y de los Reyes Magos.

Con Emily, hemos dado vida a 1.007 protagonistas de papel que nos van a sobrevivir y que nos han permitido la posibilidad de sentirnos un poco creadores.

PD: Moltes gràcies a l'Agnès, la Cari, la Sumpta, la Gemma i, especialment, al Joan per la seva col.laboració i per haver fet possible aquest conte.

PD2: Podeu trobar el llibre a la web de l'Editorial Salvatella. També el podeu demanar a la vostra llbreria més propera o anar a la botiga de l'editorial (Sant Agustí, 8. 08012 Barcelona).

16 comentarios:

    Pues uno diría que económicamente la carrera de veterinario está mejor remunerada que la del escritor y aunque sea fundamental el dinero para todo en la vida ya que te da libertad, te resuelve muchos problemas pero no te da la felicidad, te felicito por haber elegido algo que te haga sentir feliz, que te sientas a gusto como escritor y que puedas seguir publicando muchos más cuentos con Emily que a ninguno de los dos os falta imaginación.
    Un abrazo

     

    Quina bona notícia! M'alegro moltíssim. Però no oblidis el blog: tot el que aquí has escrit si no se t'acut esborrar-ho també restarà per sempre. Enhorabona als dos, Paseante!

     

    Moltes felicitats i molta sort! Tal i com està el món de la cultura i la temptació dels jocs electrònics entre els infants, aquest llibre és una benedicció.

     

    Potser si haguessis estudiat per veterinari t'hagures quedat a la terra de la boira i no tindries un bloc. Potser...
    Però ara tens un bloc i teniu un llibre, potser d'aquí un temps en tindràs/tindreu molts més i nosaltres us haurem gaudit.
    Petons Paseante

     

    Necessitem històries com aquesta, que ens emocionin i ens facin creure més enllà de la realitat que ens aclapara.El vostre granet de sorra forma part dels fonaments d´un món millor.
    Crec que tots hem de felicitar-nos, per poder tenir a les mans aquest conte i per tenir-vos a vosaltres dos ben a la vora.

    Gràcies.

     

    Sort que el part va ser ràpidet, que sinó...parir 1.007 fills...grrr. Perquè com a dona em tocava a mi entrar al paritori, no?
    Sort que m'agafaves la mà :P
    Enhorabona, Paseante, per la part que et toca. Ara, que alimentar 1.007 fills, potser millor que haguesses estudiat per veterinari..
    Gràcies a les comentaristes pels vostres comentaris i desitjos :)

     

    Enhorabuena Paseante! y también a Emily :)

    Me alegro muchísimo de la publicación de este cuento que sún sin haberlo leído todavía, estoy más que convenciada que estará lleno de ternura e imaginación. Tengo curisosidad por comprobar si algún protagonista es un perrito.

    Pienso que no te equivocaste al elegir la escritura (¡a la vista está!). Hoy en día es un verdadero lujo poder dedicarte a lo que te llena y no tener la sensación de que eres un mero esclavo de tu trabajo, prostituyendo tu vida para pagar recibos, diesel,...
    No hacer lo que te gusta genera bastante frustración y uno tiene que estar haciendo siempre el ejercicio de convencerse a si mismo de que, así y todo, eres afortunado de tener un trabajo.

    De todo, me quedo con la ternura de la Sra. Sofía al cuidar de que tu cuento no se llenara de polvo.

    Un abrazo muy fuerte

     

    Olé Olé Olé!!!!!!
    Nens!!! moltes felicitats! em moro de ganes de tenir el llibre a les mans!!!!
    I penso, Paseante, que encara que haguessis tirat per la veterinària, segur que al final, també haguessis acabat escrivint. :)
    Avui estem de celebració!!!! :)

     

    Doncs almenys tu ja fa uns anys que saps que volies o que no volies ser … Jo també m’apropo mes als 50 que als 40 i encara no tinc clar que vull ser de gran.
    Ja he intentat comprar el llibre, però ”em sortia mes cara l’embolicamenta que el farcit” (7,00€ de portes)… esperaré uns dies a veure si el puc trobar en algun altre punt de venda autoritzat (com ara l’Abacus o El Corte Inglés).
    Enhorabona a tots dos i perdoneu si em fico on no em demanen o pixo fora de test, però no heu pensat alguna manera de poder donar a conèixer el conte a la Marató de TV3?

    PD: Quina gracia conèixer (encara que sigui de refiló) a uns escriptors!!

     

    Mari-Pi-R, yo hubiera sido un pésimo veterinario. Tampoco es que sirva para muchos oficios más, pero intentaremos escribir otros cuentos con Emily. Gracias por todo, canadiense.

    Francesca, moltes gràcies. No esborraré res i intentaré tornar a la normalitat amb els blogs (els vostres i el meu) ben aviat.

    Anna, també moltes gràcies. Els meus nebots són molt de wii (no sé si s'escriu així), de videojocs, etc. Però fa cinc dies que tenen el llibre i la meva germana m'ha dit que el gran (10 anys) l'ha llegit cada nit i que el petit (6 anys) ha demanat que li llegeixin cada nit. Clar que potser la senyora Hayden ha exagerat aquestes escenes :-)

    Lluna, de vegades em pregunto com m'hauria anat si m'hagués quedat a la terra de la boira. Però ara visc aquí i sóc així. Segurament, no t'hauria conegut a tu (ni a d'altres persones) si hagués triat un camí diferent. Crec que ha valgut la pena tot plegat perquè he coincidit amb gent molt xula. Un petonet.

    País, estem a la vora tots plegats. Ens ajudem i ens animem sense necessitat de fer-ho. D'això se'n diu amistat, no creus? Gràcies a tu, bonica. Un petó.

    Emily, posa't les piles que et toca parir un munt de puces, de firaires, un gos, una nena, un sudamericà... :-)

    Daltvila, gracias por todo. Vivo con poquito. Nada de lujos, ni de salir a cenar cada semana, ni comprarme la ropa que me gusta... Y yo también me prostituyo para pagar recibos (no me llena todo lo que hago para ganarme la vida). Gracias por haberte quedado con esa imagen de la señora Sofía. Un abrazo muy fuerte también para ti.

    Gerònima, ara m'ha sortit la vena flamenca (tacatá, tacatá, tacatá -és pels teus oles). Moltes gràcies per tot el que dius i nosaltres sí que estem de celebració de tenir-te per aquí.

    Kala, jo no sabia què volia ser de gran fins que vaig obrir aquest blog. A veure si t'animes :-) No coneixia això dels 7 euros per despeses d'enviament. Ho comentaré a l'editorial (trobo que és molt car). En qualsevol cas, el pots demanar a qualsevol llibreria de la teva ciutat (si no el tenen, l'encarreguen al distribuidor). I, si no el pots aconseguir de cap manera, l'Emily i jo farem un viatge al Vallès per portar-te'l. A canvi, ens ensenyes la teva ciutat. Gràcies per això de la Marató. També ho comentarem amb l'editor. I nosaltres no som escriptors. Només hem escrit un conte petitet (de moment). Un petó.

     

    Enhorabona als dos pel conte, n'heu de fer més, els feu bonics.
    Ah, i els que et llegim ens alegrem que no siguis veterinari, el animals de granja segurament també. res de bromes confonent-nos, eh, massa facilón.
    ptons

     

    Xènia, el conte l'hem fet entre quatre i també n'ets autora, que després venen els d'Hisenda i tu despistes :-) Gràcies per tot. Un petonet.

     

    ENHORABONA, Sr. Paseante! Et felicito.

    Ja tinc ganes de llegir aquest bonic llibre, que promet i molt. Quan vagi per Barcelona el compraré.

    Rep una molt forta abraçada et beaucoup des sourires très charmantes, aussi que parisiens.

     

    Ámber, quant de temps... Em portes olors dels jardins de París, sempre frescos. Gràcies per tot. Je t'embrasse (ho he dit bé?)

     

    Em va fer molta il·lusió la notícia. M'hagués agradat acompanyar-vos en la presentació. Felicitats de nou escritors!

     

    Khalina, moltes gràcies. D'alguna manera vas estar amb nosaltres.