Norma



Ahora que ha entrado la noche, y el puñetero calor diurno se ha largado a la otra cara del planeta, arreglo el piso porque pronto tendré una visita transoceánica.

Vestido con un viejo bañador y con los pies descalzos, limpio los cristales de la puerta corrediza del balcón, desplazo muebles para pasar la escoba por los rincones secretos (intentando ser silencioso para no despertar a los fantasmas que viven en el piso vacío de abajo), arrincono una vieja torre de ordenador para llevarla el lunes al Punt Verd (tras comprobar que no queda nada de mí en su interior), le paso el salvauñas a la cortina con pececitos rojos de la ducha para eliminar de ella salpicaduras de jabón de muchos amaneceres. Y abro cajas de cartón con mil recuerdos, para ver si puedo desprenderme de alguno, porque se acumulan y ocupan demasiado espacio en los domicilios de los nostálgicos.

En una de ellas, encuentro un estuche forrado con tela de rombos verdes. Mide un palmo de largo por medio de ancho. En su interior hay cuatro campanas de cristal con cuatro geishas marchitas en ese espacio claustrofóbico sin aire. Las miro con una cierta sensación de pasado mientras decido si me deshago de ellas. Es algo muy kitch, pero recuerdo que me las trajo Norma, del Departamento de Lenguas Románicas de la Universidad de Chicago, en una escala en Barcelona tras su viaje asiático. Quería agradecerme algo que ya no recuerdo, mientras le mostraba la ciudad. Fuimos amigos un tiempo, hasta que los emails se convirtieron en cada vez más puntuales, más concretos, más distantes. No tenemos contacto desde hace años. La vida, en general, se compone de cortometrajes más que de largas películas de tres horas.

Recuerdo que arreglé para ella el piso en el que vivía entonces. Seguramente limpié los cristales de la puerta corrediza del balcón, desplacé muebles para pasar la escoba por los rincones secretos (intentando ser silencioso para no despertar a los fantasmas que, probablemente, vivían en el piso vacío de abajo), arrinconé una vieja torre de ordenador para llevarla el lunes al Punt Verd (tras comprobar que no quedaba nada de mí en su interior), le pasé el salvauñas a la cortina con pececitos rojos de la ducha para eliminar de ella salpicaduras de jabón de muchos amaneceres. Y abrí cajas de cartón con mil recuerdos para ver si podía desprenderme de algunos. No sé qué encontré en ellas, pero seguramente los salvé todos.

Así que vuelvo a poner las cuatro geishas en ese estuche forrado con tela de rombos verdes. Lo vuelvo a introducir en la caja de cartón con muchos más recuerdos y le paso el trapo del polvo antes de depositarla, con cuidado, en la estantería de la derecha. Es todo lo que me queda de ese cortometraje con Norma a finales del siglo veinte.

PD: Ahir vaig publicar un post per error. És d'aquells que escrius i no saps si penjar-los. Els programes per mesos després per si de cas t'ho repenses i els vols acabar. I un dia, a traició, queda publicat. Disculpeu-me la gent que el vau comentar. En qualsevol cas, gràcies per fer-ho.

20 comentarios:

    Este comentario ha sido eliminado por el autor.

     

    hola

    fa molt de temps que et llegeixo, però em penso que mai he comentat. ara ho faig perquè el 'núvol' del que pengen les nostres vides ens ha regalat un metaconte.

    al final d'aquest post dius que ahir vas publicar una entrada per error. tinc el 'turoparc' al google reader, així que he mirat les entrades antigues, l'he trobat i l'he pogut llegir. ja no està penjat al blog, però sí que està al feed.

    per molt que comprovis que no queda res de tu als llocs, sempre en queda alguna cosa. i gairebé sempre és bo! o molt bo, com en aquest cas!

    gràcies per escriure!

    carme

     

    El calor resulta un problema en nuestros tiempos, comprendo que en altas horas de la noche te pongas hacer la limpieza y orden.
    No guardes muchas cosas ya que uno no termina nunca con los recuerdos, te lo digo porque yo soy de conservar y luego tengo nostalgia con ellos.
    Buen sueño

     

    Les visites tenen moltes coses bones. Aquesta, la necessitat de fer neteja profunda n'és una :)
    Jo som com tu: no se tirar res. Però pens fer un curset aquest estiu, a veure si n'aprenc...
    No et vaig poder llegir ahir, quina llàstima. Crec que encara has de ser més bo pillat in-fraganti. Passa un diumenge feliç. Per aquí encara fa moltaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa calor

     

    Dono per suposat que la visita que esperes es d’una dona (si no, no caldria netejar tant). A veure si encara tindrà raó el veí “anónimo” (que no estic segura si es de dalt o de baix) amb els seus comentaris i resulta que sota aquesta tendre aparença s’amaga un “Casanova”… no en tens prou en portar de cap a 35 femelles adultes i dues menors d’edat… perquè també ho hagis de fer amb dones d’altres continents?
    PD: No t’has de disculpar per res, a casa seva un es lliure de despullar-se i penjar la roba allà on vulgui…. El que em sap greu es la sensació que tinc d’haver-me ficat on no em demanen amb el meu comentari.

     

    Jo també vaig llegir el post desaparegut i em vaig quedar una mica perplexa, hi havia alguna cosa que no em quadrava.No sé exactament què era.
    A mi m´ha passat el cas contrari, m´han desaparegut posts passat a esborrany especialment valuosos per mi, només per mi. Potser qualsevol dia d´aquests emergeixen de l´infern o ves a saber d´on...

    I ara al que ens ocupa avui....La vida és un anar i venir de caixes guardades amb records. Jo fa temps que no en remeno perquè vull viure el present i mirar endavant. I perquè guardar coses ha sigut un vici per mi durant anys i panys. Ara vaig aprenent de fer netejes selectives.Costa sí, però també ajuden a fer neteja interior.

     

    Estoy convencida de que te quedan muchas más recuerdos de ese cortometraje con Norma.
    A veces nos da la sensación de que si el recuerdo no se puede tocar, es que nada sucedió.
    Yo no soy de acumular, peco por todo lo contrario y suelo arrepentirme :(
    Resulta extraño cuando pierdes el contacto con algunas personas, con quienes siempre pensaste que estarían en tu vida hasta el final.

    Besos, Mr. Paseante

    *Este post tiene algo ¿? No sé

     

    A mi cada vegada em costa menys llançar coses. No perquè no tinga un bon record sinó perquè de vegades cal fer espai per coses noves. I al final els bons records estan més enllà dels objectes, no? :)

     

    Jo he aprofitat que ha refrescat després dels xàfecs d'aquest matí per planxar la roba de tota la setmana que qualsevol feia l'intent. No sé si sóc de guardar jo, tinc coses a casa els pares, però com que allà hi ha lloc... Una part important dels records són a casa del meu ex, no sé si els reclamaré, tampoc tinc massa lloc jo, així que per ara ja està bé.
    I controlim els post-independents, home, que una ahir es trencava el cap per entendre'l jijiji
    Petonets Paseante

     

    La pols d'aquests caixes on hi guardem els records és el pòsit que ens queda a dins, molt endins...al cor?
    Fer aquesta mena d'endreça quan ha de venir algú i amb aquesta calorassa serveix per perdre alguns grams
    Que tinguis una bona setmana Paseante :)

     

    Sr. paseante, yo no tengo ninguna rubia en casa que me espere... ya me gustaría...En cambio a usted lo vienen a ver desde las antiparras!
    De verdad, no se que las da.
    Mi sueño es algún día parecerme a usted, eso si, un poco menos moñas. Que eso de sacar el polvo en bañador, que quiere que le diga!
    Aunque a ellas creo que les gustan los hombres sensibles y tal...
    No se, estoy hecho un lío!

     

    Jeje En sé més d'un/a que ha quedat al descobert per culpa del reader. Però jo el vaig llegir al blog :o)
    Quan vulguis deixar un post en "remull" No el programis, home! Deixa'l com a esborrany.

    A mi també em costa fer neteja. I aprofito algun esdeveniment especial per posar-m'hi. Però no m'espero al vespre...

    Ahir també vaig aprofitar la baixada de temperatures per planxar :o)
    Una abraçada

     

    Emma, moltes gràcies per llegir-me. Em deixes preocupat amb això del Google Reader. Me n'havien parlat, però no sé massa com funciona. Tot plegat, que queden les empremtes del delicte, ni que vulguis esborrar-les :-) Un petonet, Carme.

    Mari-Pi-R, si supieras las luchas que tengo conmigo mismo para decidir si lanzo cosas que nunca volveré a mirar... Pero me entra la pena y las conservo. El día que tenga que ir a vivir debajo de un puente, haré limpieza de verdad :-) Un petonet, canadenca.

    Francesca, em van pillar in-fraganti una vegada que feia tanta calor, en un piset que tenia abans, que vaig posar-me al llit despullat, amb la finestra de bat a bat que donava al cel obert pensant que la tancaria abans d'adormir-me. Em vaig despertar quan les veïnes ja feien safareig parlant d'una finestra a l'altra. I jo allí, clapat, boca amunt. Ja m'explicaràs com t'ha anat el curset.

    Kala, sempre netejo a fons quan em visita algú a Barcelona. Però mai acaben pujant al meu pis per veure com el tinc de net. Potser perquè, en veure'm, no volen entrar al castell del Drácula :-) I tu no et poses mai on no et demanen. Ben al contrari, em sembles una persona molt educada.

    País Secret, potser un dia aprendré a fer aquestes neteges, però em sap tant de greu deixar tot allò que ha format part de la meva vida... I em dol que hagis perdut aquests posts. Creus que els podries tornar a escriure?

    Daltvila, claro que quedan más anécdotas con Norma. Pero si lo contara todo, los posts serían kilométricos y nadie los leería :-) Y te envidio con eso de que no acumules recuerdos. Significa que tienes una vida presente rica en emociones. Besos, señorita Daltvila.

    Nimue, tens raó que amb la memòria n'hi hauria prou i que els objectes no són tan valuosos. Però aquella carta escrita amb aquella lletra, aquell clauer fet a mà... Clar que tu vius en un arbre i tens poquet espai :-)

    Lluna, em sap greu allò d'ahir. Jo també tinc la majoria de coses a casa dels meus pares (és una vivenda molt gran). Però les personals les tinc al meu piset, que ma mare és tafanera :-) Un Petonet.

    Joana, al cor hi ha pols de records i netedat de futur... I jo estic molt prim, així que no sé si em convé perdre alguns grams :-) Que tinguis una bona setmana.

    Anónimo, usted perdone. Pensé que era otra persona. Si quiere parecerse a mi, apunte: feo, medio calvo, desnutrido, desmemoriado, tímido... Sabe como Woody Allen? Pues un poco así. Le vendo mi imagen. El bañador va de regalo :-)

    Fra Miquel, és que no sé encara massa com va això de programar o guardar com a esborrany. Mira que domino coses dels blogs, però aquesta se'm resisteix. En fin... Suposo que l'hàbit t'ha quedat immaculat amb tanta planxa :-) Una abraçada, guapo.

     

    Imaginar su bañador ha hecho tambalearse mi orden de las cosas.
    Yo que era tan macho...

     

    Ostres! quina relliscada!

     

    Parèntesi, doncs és un banyador blau cel antiguet i cenyit. La mar de mono :-)

     

    Tirant a vell...
    Dels que transparenten...mmmm!
    És de coll alt?
    :D

     

    Parèntesi, és un Meyba de quan tenia dotze o tretze anys. Em va una mica cenyidet, però no voldràs pas que el foti a les escombraries. Hi ha crisi, senyoreta rica.

     

    La foto del paseante estiuenc m'ha deixat sense paraules...

    Doncs ara que m'han tornat et diré que és bonic guardar objectes que et porten a pel·lícules de la teva vida que estaven en un calaixet al fons del cervell. M'agrada.... Tot i que de vegades, després d'anys guardant quelcom ho he tirat. Què rara, no?

     

    ¡Joder! ¡Qué envidia me han dado tus visitas! La antigua y la nueva. A mi no me han limpiado el piso para recibirme en la vida. Debe ser bonito que te ofrenden un detalle de esos. ¡Y menos mal que no das otros detalles sobre la cena que vas a preparar o el sitio a la que la vas a llevar! Si no, me pondría ya de un humor de perros y más verde que el aguacate, que ya es decir ....
    ¡Saluditos de verano! Y besos a tus sobrinos, que ya he visto que están muy bien. Blanca