Parchís para los días de lluvia



Un tablero de parchís nos separa a ambos lados de una mesa. Los dos apoyamos las mandíbulas cerradas sobre el dorso de nuestras manos. Estamos concentrados buscando la victoria final en ese duelo de titanes. Me mira muy serio y luego se le escapa la risa. "Després mirarem Gormitis?" Ha elegido las fichas amarillas y encima ha anclado los cromos de Messi, Iniesta, Xavi y Piqué en ese juego del parchís del Barça. A mí me ha dejado a Busquets, Valdés, Puyol y Alves, que he puesto sobre mis fichas rojas.

En la ventana llueve y él acaricia su mentón etíope pensando si deshacer esa barrera o perseguir mi pobre ficha acorralada con ese seis que ha sacado. Opta por perseguirme (aunque yo diría que está obligado a destruir la barrera, pero le dejo hacer trampas -apenas ha cumplido seis años). Le queda sacar un dos para mandarme a casa.

Me toca mover pieza. Y acaricio mi mandíbula por afeitar mientras decido qué hacer con ese pobre uno que ha salido en el dado.

El pequeño faraón Nil me ganó al parchís el lunes, el martes y el miércoles. Sin contemplaciones. Luego guardaba el tablero y me obligaba a mirar dos capítulos de Doraemon, uno de Tom y Jerry y otro de Gormitis en la tele. Lo hacía con esos ojos enormes. La segunda mañana le dije: "T'assembles molt a un jugador de futbol que es diu Patrick Kluivert". "De veritat, tio?". "Sí, de veritat". "I juga al Barça?". "Hi havia jugat".

En la ventana llovía y en el mundo sólo estábamos nosotros dos, mirando dibujos animados en la pantalla de la tele, mientras yo lo guardaba y él enterraba sus pies bajo mi culo en el sofá.

18 comentarios:

    Em sona això del parxis i les pel·lis!!! Després de 4 díes de marató infantil i de pluges, descanso. Això sí, amb el parxís de l'ipad no li deixo fer trampes, així s'enfada ji, ji, ji!
    Bona Pasqua!

     

    Fa segles que no jugo al parxís. T'ha tocat fer de cangur? Els teus nebots tenen sort de tenir-te, ets un tiet força "apanyat", jugues amb ells, els deixes fer trampes, coneixes el dibus...
    Que vagi molt bé el que resta de setmana.
    Petonets

     

    Jo no sé si això de deixar-lo fer trampes és bona cosa. Després s'acostumen i de grans defrauden a hisenda...que, com ja saps, som tots ;P

    També fa temps que no hi jugo... A veure si quedem un dia i fem unes partidetes. Segur que em guanyes, que tu ja vens entrenat... :)
    una abraçada

     

    No! Al joc no es poden fer trampes jajaja.

    Qué bonic com sempre el que ens expliques i com ens ho expliques :)

     

    està bé deixar-lo fer trampes perquè guanyi, però després -ni que sigui al cap de dues hores- explicar-li o recordar-li que el sis "obliga" a obrir la barrera...

    les normes convingudes, com és en el cas del joc, ajuden a saber qui som, on anem i com relacionar-nos.

    Si un dia passejant amb ell li dius que es pot passar el semàfor dels vianants en vermell, abans li has d'explicar com mesurar el perill dels que tenen via "verda".

    Conèixer les normes per poder saltar-se-les... i si és amb complicitat, molt millor.

    Bon divendres!

     

    Veo que eres un buen perdedor, con mi marido siempre jugamos a las cartas y le sienta muy mal perder.
    Ya ni me acuerdo como se jugaba al parchís, bueno si, contando y avanzando las fichas. Tendremos que cambiar de juego.
    Unas felices Pascuas

     

    M'has recordat una dona que l'altre dia m'explicava que quan li deixa els fills als avis després els hi tornen els nens insoportables perquè els hi consenteixen tot! ja ja ja! em deia: "primer te n'alegres que te'ls treguin de sobre però després..."
    En fi...
    M'ha vingut el cap la conversa amb aquesta senyora, no és que cregui que tu els malcries, tot el contrari.
    Abraçadeta!


    p.d. A més a més, per això estan els avis i els tiets, no? per malcriar-los una mica? :)

     

    Els avis i els tiets, efectivament, Gerònima, estan per malcriar els néts/nebots tot el que puguin i més! per això s'han inventat!!!

    Jo quan jugo al parxís amb el Martí no tinc problemes: li fa una gràcia tremenda que li surtin tres sisos seguits i haver de tornar cap a casa! el que no acaba d'entendre és això de les barreres, em sembla que ens ho haurem de prendre amb calma.

    Va bé perquè, a part de tot, el fet d'haver de comptar les fitxes els dóna un plus de càlcul mental sense que se n'adonin, hehehe!

     

    Jo sempre perdia al Parxís. Això de perseguir i menjar-me als altres no em va massa bé...:)

     

    "En la ventana llovía y en el mundo sólo estábamos nosotros dos, mirando dibujos animados en la pantalla de la tele, mientras yo lo guardaba y él enterraba sus pies bajo mi culo en el sofá"

    Me encanta! Está lleno de poesía y ternura...

    (Per cert, paseante, hi ha comentaris que no apareixen) :(

     

    Un tablero de parchís no os separa, os acerca, os acerca mucho, tanto como cuando él esconde sus pies bajo tu "enorme trasero" (es broma, pues ignoro cuál es su tamaño ;)

    Es tremenda la calma, la serenidad que transmiten tus relatos y, cuando hablas de tus sobrinos, es tremenda la ternura.

    Un abrazOso

     

    Un altre vegada de cangur?...Vols dir que els Hayden no t’exploten??...Clar que diuen que “sarna con gusto no pica”!!
    Al parxís no hi he jugat gaire… això de comer una y contar veinte, ja ho he patit bastant amb el tema de les dietes!!
    Però d’aventures del Doraemon i el Nobita, n’he vist unes quantes….M’agradaria tenir una butxaca màgica... si la trobo et deixaré a tu el casquet volador per si un dia et canses de caminar!!

     

    Sempre m'ha agradat el parxís!! però em feia molta ràbia perdre...Quina tarda tan meravellosa descrius! és fantàstica, la pluja, quan ets sota sostre!

     

    Els jocs de taula no m´apassionen gaire ara, de petita sí que hi havia jugat molt. El que de veritat és bonic és aquest clima de complicitat que es crea, el de les trampes encobertes , la permisivitat dels grans...i les baralles "inofensives" que s´originen si hi ha gaire gent al voltant de la taula.Sempre quan darrera els vidres cau la pluja o fa fresqueta per anar a passejar.

    I el que m´ha agradat molt són aquests peuets buscant un cul que els protegeixi. Això sí que ho faig encara ;-)

     

    Una de les coses primordials de fer de cangur és que no es deixa fer trampes!!!!!!!!! ni se'ls compra palotes d'amagat dels pares ni xocolate després de dinar. Encara em tocarà fer-te unes classes de nanny...

     

    Anna Eme, haurem de fer una agrupació d'afectats. El nom podria ser: "Els pares només porten fills al món per tenir les tietes/tiets ocupats". T'hi apuntaries? :-)

    Lluna, sí que em va tocar fer de cangur. No sé si sóc gaire apanyat, faig el que puc. Un petonet.

    Fra Miquel, vols dir que Hisenda som tots? Però si t'ho vols creure, faré com amb el meu nebot petit: ho deixaré passar :-) I estaria bé això de fer una partideta d'alguna cosa. Strep-poker no, eh? Que tu i jo nuets i amb mitjons estaríem monos.

    Bajoqueta, no es poden fer trampes ni a la vida. Gràcies pel teu comentari.

    Gatot, quan va arribar la seva mare de treballar ja li va explicar això del sis i la barrera. Trobo que és feina dels pares recordar les normes. Els tiets només hi som per consentir-los :-)

    Mari-Pi-R, no creas, yo soy muy competitivo. No me gusta perder a nada. Pero con un niño de seis años se pueden hacer excepciones.

    Gerònima, procuro no malcriar-los massa. Només intento que siguin feliços, ensenyar-los coses noves, fer-los participar de la meva manera d'entendre la vida... Quan estic millor amb ells és quan anem al camp. Allí tot és una aventura a la seva edat.

    Montse, això del càlcul m'ha agradat. No saps la paciència que havia de tenir cada vegada que el Nil se'm menjava una fitxa i comptava fins a vint amb tota la parsimònia del món. Però ho feia bé, malgrat la seva lentitud, mentre em mirava de reüll per si jo aprovava els seus números. I això que dius de la barrera... Vaig tenir una discussió amb ell perquè em volia posar una tanca de tres fitxes!!!

    Francesca, si no menges caragols ni fitxes del parxís, ja em diràs de què t'alimentes :-)

    Commuter i això que no he dit que compartíem manteta. És que van ser uns dies plujosos i feia fresca mentre miràvem dibus a la tele. Quins comentaris no apareixen? Jo no he tret res (a banda dels de l'Onze de setembre de fa un parell o tres de posts).

    Daltvila, nos acercan más cosas que el parchís. Tengo un sobrino "biológico" con el que no me parezco en nada. Y, sin embargo, con Nil (que es adoptado) tenemos muchos puntos en común. Y eso de que mi trasero es enorme tendrás que demostralo ante un juez porque te acabo de poner una demanda por menoscabo a mi honor. Que lo sepas.

    Kala, els Hayden no m'exploten, pobrets. Sempre els sap greu demanar-me cangurs. Però són els meus nebots i m'ho passo bé amb ells. Això sí, quan tinguin trenta anys, els guardarà sa tia nana :-) I no em posis casquets voladors, que m'agrada molt caminar. Un petó i ja falta menys perquè tinguis blog.

    Edelia, eren matins. Però és la mateixa sensació sigui l'hora que sigui quan cau la pluja i tu ets en un refugi i fas de refugi d'una personeta.

    País, jo era molt de jocs de taula quan era petit. També de gran (fins i tot vaig guanyar uns quants campionats de botifarra amb un amic de Tarragona fent de parella). Però ara feia anys que els havia tret de la meva vida. Amb els nens començo a recuperar les normes del Monopoli, del parxís, del tres en ratlla... I espero que aquest cul que busquen els teus peus sigui confortable :-)

    Emily, quan tinguis el meu bagatge com a cangur professional (et puc ensenyar el carnet), en parlem. Que hagis guardat canalla un parell de vegades a la teva vida no et condiciona per donar-me lliçons.

     

    No vale que te pongas ahora a dieta, que te conozco, qué con lo lenta que va la Justicia!!!

     

    Daltvila, llevo cuatro días a base de acelgas. Tienes todas las de perder :-)