Caramels



He sortit de casa cap al tard. M'he mirat en el mirall de l'ascensor mentre baixava al carrer. Hi he vist un home gran amb el cap rapat i la jaqueta fosca amb el coll aixecat. Tenia les mans amagades a les butxaques on hi havia caramels de regalèssia. N'he tret un parell i l'he convidat. Però els àngels no mengen dolços i m'ha dit que no amb un gest de la barbeta. Melahel m'ha posat la mà a l'espatlla i m'ha fet sortir a l'exterior de l'edifici. Portàvem pressa i ja era fosc. Semblàvem uns mens in black.

Per davant de la nova botiga Kangura ha passat una furgoneta de romanesos que buscaven deixalles, després un cotxe de la Guàrdia Urbana d'on sortia fum d'un cigarret, seguit per un Mini que conduïa una noia maca. S'ha aturat per deixar-me creuar pel pas de vianants mentre ella escoltava una cançó dels Beach Boys a poc volum.

Melahel i jo hem caminat vint minuts per carrers tranquils, sense massa trànsit, tots dos amb els colls de les jaquetes aixecats, fins trobar el col.legi dels meus nebots. Hi hem arribat quan el partit de futbol ja s'havia acabat. Malgrat tot, el petit Hayden se m'ha tirat al coll preguntant-me si havia vist els cinc gols que havia marcat (un en pròpia porta -però aquests també compten quan ets petit i no jugues per guanyar). Li he dit que no, però que estava content. Li he demanat si volia un caramel de regalèssia i m'ha convidat a sopar crêpes a casa seva a canvi, després de posar-se'l a la boca. Duia les cametes primes només protegides del fred per uns pantalons curts i vermells de futbolista mentre baixàvem per Roger de Flor. ("Oi que es pot quedar a sopar el tio, mama?")

El faraó Nil anava a collibè del seu pare, el petit Hayden caminava agafat a la meva ma, ma germana duia la bossa de l'equipament de futbol i l'àngel Melahel ens seguia a la nostra esquena. Tots baixàvem plegats com si el món fos un lloc bonic.

-Li diràs a la Jose que he fet cinc gols? -m'ha preguntat el meu nebot gran de deu anys.
-N'has fet quatre, trampós. El cinquè no compta que era en la pròpia porteria.
-Sí que compta. Un gol és un gol i costen molt de fer. Li diràs a la Jose?
-I si em demana la teva samarreta signada de record?.
-És que només en tinc una, tio -m'ha contestat ajupint el cap.

Hem sopat amb l'àngel Melahel repenjat en una paret, perquè ell no menja crêpes. Només ens guardava.

Quan ell i jo hem tornat a casa de matinada (com mens in black) no hi havia furgonetes de romanesos buscant deixalles, ni cotxes de la Urbana amb fum sortint per la finestreta, ni noies maques conduint vehicles com capces de llumins i els Beach Boys de fil musical.

He esperat que l'ascensor baixés de l'àtic. Hi he entrat, posant-me un caramel a la boca. El mirall m'ha retornat la meva imatge amb el cap rapat i la jaqueta fosca amb el coll aixecat. L'àngel Melahel no hi sortia, tot i que anava al meu costat. Ell és invisible, però fa companyia. Com el petit futbolista i la seva enamorada.

14 comentarios:

    M'encanta que puguis anar caminant veient el teu àngel de la guarda (o de la guàrdia, com diuen a vegades). M'encanta el detall del gol a pròpia porta, que, efectivament, no deixa de ser un gol.
    La regalàssia, en canvi, no m'agrada gens...
    Un plaer llegir-te, com sempre.

     

    Buenos días de domingo con hora menos!

    Acudir al Mundo de Blogger con los ojos pegados, antes de mi café, se ha convertido en tradición.

    ... y hoy me encuentro con tu cachito de sábado. Me encanta descubrirte! Eres como un duendecillo que mientras dormimos, te asomas a esta ventana :)

    Caminar de una mano de 10 años, la de tu sobri, es felicidad.
    Me he reído mucho con el humo saliendo por la ventanilla del coche de la Urbana. Está claro que las normas están para cumplirlas;)

    * No me creo que seas tan mayor... Te veo un poco con LA CRISIS DE LOS ...ENTA y eso...NO PUEDE SER!!!

    ** Un beso para Melahel y compra una nube para él de esas blancas y rosas

     

    Li hauràs d'explicar al petit Hayden que lo de fer gols està bé però millor evitar-los en pròpia porta (s'ha de fer gran. Això ja ho intentaran prou els de l'equip contrari ;o)
    Ahir, per casualitat vaig tornar a topar amb la llista d'àngels que vas penjar en un post. Me la vaig guardar, perquè mai recordo com es diu el meu àngel (Haaiah) Com que és un àngel ocult, no sé mai on és! ;o)
    De tota manera deu fer la seva feina, perquè de moment no tinc problemes seriosos (toco fusta!)
    una abraçada doble

     

    ara que llegeixo el frare, jo tampoc no recordo el nom del meu àngel... on és, la llista?

    el petit Hayden té fusta messiànica (per això dels gols, dic), felicita'l de part meva!

    i - dic jo- per què no li vau donar cap crêpe,a Melahel? això de fer passar gana a l'àngel no és bonic, ehhh? per molt que me'l tinguis arrepenjat a la paret, tchts,tchts... homeeeeeee, una cadira i una crêpe! què menys!

     

    fa moooolt que no m'aixeco el coll de la jaqueta ni de l'abric que aquest any no m'he posat.

    Tu diràs dels pijos gironins, però em sembla que no conec ningú que es miri tant al mirall com tu. I total... per tenir un posat de peli!

    serà... que torno a viure al paradís.

     

    Unos caramelos de regaliz? y no los ha aceptado, mira lo que se ha perdido el ángel.

     

    Definitivament no sóc un àngel... Mira que no menjar ni crepes ni caramels! ains... Petons!

     

    Els àngels i les ombres mengen quan tu menges, i fumen que tu fumes, això ho sap tothom.
    Ton nebot ja té enamorada? comença massa aviat, dis-li. Res de dones fins al divuit!
    Ets presumit, tu, l'àngel i l'ombra, els tres us mireu a l'espill, això no s'aguanta...

     

    "Tots baixàvem plegats com si el món fos un lloc bonic." Ara em fas dubtar...què no ho és de bonic??
    Sr. Paseante, no crec que a Bcn faci tan fred com per anar amb el coll de la jaqueta pujat, el meu fill s'ha passejat tot el dia amb pantalons curts i samarreta de maniga curta. I després dubta de si jo sóc o no habitant de la terra de la boira.
    M'agrada la regalèssia, en totes les seves versions.
    I estic amb l'Emily, trobo que ets prou presumit.
    Bona nit!!

     

    Saps que la majoria de sabadellencs en diem nomes regalèssia a l’arrel …
    Als caramels en diem que son d’estrep, clar que també diem xurruques al blat de moro torrat i petador al fuet!!
    Mira que arribem a ser rarets eh??

    Cap rapat, jaqueta fosca amb el coll aixecat….. això es estil i tot lo demés son tonteries!
    (Val mes aixecar-nos el coll de la jaqueta a que ens aixequin el de la camisa)

    De vegades que el mon ens sembli un lloc bonic, depèn de la companyia!!

     

    Quin post més amotiu!!!!!! Trobava a faltar aquest tipus de posts tendres i meravellosos!

    M'agraden molt els caramels de pega dolça! Estàn boníssims! Sobre tot els casolans, com els que feia la meva iaia Carme.

    Petons!

     

    Francesca, gràcies. La veritat és que aquell gol també el van apuntar en el resultat final. I la regalèssia té un gust fort, però et deixa una sensació fresca a la boca.

    Daltvila, también gracias, aunque me llames duendecillo (me he visto con un gorro verde con borla y un cinturón de un palmo de ancho sobre la barriga). Y la crisis efectivamente es de los ...enta :-)

    Fra Miquel, haurem de fer un intercanvi d'àngels :-) T'envio el meu d'Erasmus a casa teva i tu em portes el teu de colònies a la meva :-)

    Montse, els àngels no mengen (com sap tothom). Després ho haurien de treure i no quedaria una imatge seriosa veure un àngel assegut en un WC. Trobaràs el llistat d'àngels a: http://turoparc.blogspot.com.es/2008/12/melahel.html

    Gatot, em miro sovint al mirall des que un dia vaig sortir al carrer amb un fideu a la barba. Ja m'estranyava a mi que aquella tarda tantes noies (i nois) em miressin a la cara.

    Mari-Pi-R, los ángeles son seres ascéticos. No necesitan gran cosa.

    Júlia, diria que tens tirada per les coses dolces. Si mai vols fer opos per entrar en el cos d'àngels de la Generalitat te n'hauràs d'estar.

    Emily, amb el preu del tabac, t'asseguro que si el meu àngel vol fumar s'ho ha de pagar de la seva butxaca. I als deu anys tots els amors són platònics. Pobre d'ell que em converteixi en oncle-avi abans d'hora.

    Lluna, Barcelona és una ciutat amb microclimes. A Sarrià pot estar nevant mentre a la Barceloneta la gent pren el sol a la platja. I no sóc presumit. Sóc atractiu, que és diferent.

    Kala, jo també en dic regalèssia a l'arrel. Però això de les xurruques i el petador no ho havia sentit a dir mai. Parles de l'estil i això que no t'he dit que la jaqueta aquesta de la que parlo imita la pell del lleopard. És una cosa bonica de veure.

    Ámber, moltes gràcies. Jo et trobava a faltar en aquest món dels blogs. Espero que la feina i la vida et permetin continuar per aquí. Un petonet.

     

    N'alegra que sempre tinguis la companyia de Melahel.
    Un post entranyable

     

    Khalina, si no fós pel Melahel... Gràcies.