Óscars 2010 a los mejores blogs (y 9). Mejor blog.















Los focos iluminan el escenario por última vez este año. MK aparece con un vestido gris de Prada (estilo años 50), ceñido a la cintura y con detalles desgastados (tye-dye) en el cuello y en la falda. El Veí de Dalt sale elegante por primera ocasión, con un traje de Antonio Miró en tono beige, camisa marfil y cinturón delgado naranja (parece que venga de safari). Tienen aspecto cansado.

MK se dirige al micrófono.

-Cuando el Paseante nos enredó para esta gala de los Óscars, nos contó que serían un par de noches, que nos podríamos quedar en propiedad con los vestidos y que saldríamos en la tele. El resultado es que la cosa se ha alargado, que los trajes eran de alquiler y había que devolverlos y que no hemos aparecido ni en la radio. Encima, nos hemos pasado más de dos meses durmiendo en el camerino.
-Cada uno en el suyo, ahora no me metas en líos, que estoy felizmente casado -la interrumpe el Veí de Dalt.
-Cada uno en el suyo, por supuesto. Pero le conté a Matthew que regresaría a casa a mediados de febrero. Y sigo en este teatro.
-¿Matthew McConaughey?
-¿Y a ti qué te importa?
-¿A mí? Nada. En cualquier caso, estamos aquí para entregar el Óscar al mejor blog de 2010. Y lo quiero otorgar yo. Llevo tiempo escribiendo el mío, y sé de qué va esto. Al principio escribes un texto y no sabes por qué lo has hecho. Nadie te lee, pero sigues tecleando. Hasta que un día aparece una cabecita que asoma en los comentarios y te dice algo. Más tarde son dos cabecitas que te animan a seguir adelante. Y, al final, tienes a un montón de gente que te cuida, que ya forman parte de tu panorama vital. Por eso quiero presentar las candidatas al mejor blog. Una vez escribieron su primer texto, aisladas, sin saber por qué lo hacían. Ese día que ni siquiera se imaginaban que hoy estarían aquí esperando un premio. ¿Las anuncias, por favor?
-Por supuesto. A ver qué me ha puesto el Paseante en esta notita... Me coloco las gafas de leer. Ya lo veo y digo lo que hay escrito: la Rateta Miquey que es un petit four, un blog que apetece cuando necesitas alegrarte el día. Como si te dieras un capricho. Emily que es una paella de pescado recién sacado del mar, que se toma con el sol en la cara mientras ladra un perro en el jardín y los niños chillan corriendo alrededor de la mesa. Joana que es una verdura natural poco hecha al vapor, poco complicada, sana, cultivada en el huerto de su padre. Vida, que es una caldereta de marisco, siempre en su punto de cocción, siempre en su punto de sal. Y País Secret que es una fruta fresca, para los que no comemos dulces. Una manzana para tomar a media tarde en lo alto de un faro.

Aparecen en pantalla los primeros posts que escribieron las candidatas al Óscar al mejor blog, mientras la voz en off las narra.

TRAVELANT AMB ROSES

Vida por Travelant amb roses.

4 de mayo de 2010

Travelant amb roses

Caminava per un penya-segat esquerp, sense quasi vegetació, sols roques selèniques i breus extensions de càrritx, cremat per les ventades i la sequera. Anava amb compte, amb por de travelar, equilibrista sense corda ni públic. Si es precipitava al buit onat, sols les gavines sentirien el sotrac. Ningú miraria per doldre's o emocionar-se. Un cop. Un crit. I un silenci. No necessariament en aquest ordre, aqueix seria el pagament. Així que decidí estimar-se molt per no ensopegar gratuïtament.
De sobte, un ull fix en la ferotge mar i l'altre en el terra pedregós, sentí un aleteig en les galtes: un esbart de roses roges volaven des de no sabia on i xocaven contra la seva cara. No hi comptava amb un ensurt així i, vist i no vist, travelà amb les roses i es precipità muntanya avall.
La caiguda no va ser lenta, com en els somnis, sinó punyent i intensa, gairebé com la picada d'una abella. Sentia coïssor per tot el cos, però el cop no arribava mai. Va veure com les roses també havien perdut els pètals, que volaven amb més velocitat que ella mateixa, i formaven una xarxa sobre l'escuma, just als seus peus. Hi havia lletres enlloc d'espines i els signes de puntuació es nuaven entre si, tot plegat -semblava- per amortiguar la caiguda. I així va ser. L'accident fou favorable: és llarg de contar ara, però va descobrir un món interessant i s'alegrà de poder travelar amb les roses sempre que fos necessari, fins i tot quan no s'ho esperava.

EMILY HABLA DE CÓMO ES EL MUNDO

Emily por Emily habla cómo es el mundo.

31 de enero de 2007.

Bernardo y yo

Me gustaría tener un secreto muy gordo, uno de esos que no se pueden contar pero que se notan.
Y que la gente dijera: No, Emily no es lo que parece, guapa, inteligente etcétera, sino que tiene un secreto muy gordo, O sea, que es misteriosa.
Hoy empiezo con algo que me da miedo, quizás por un excesivo sentido del pudor, o quizás por una excesiva timidez, que con el tiempo he ido superando. Las primeras frases no son mías, son de un poema de Bernardo Atxaga, solo he cambiado el nombre, donde pone Emily en el original es Shola, una perra (esto de perra suena mal, lo sé).
De momento he hecho el primer paso, tal vez vuelva a escribir.

LA RATETA MIQUEY I ELS SEUS PENSAMENTS

La Rateta Miquey por La rateta Miquey i els seus pensaments.

29 de junio de 2008.

El primer dia la raTeta pensa:

No tinc molt clar si he d'estar contenta perquè Espanya ha guanyat la Copa d'Europa (la raTeta Miquey té això, a vegades l'envaeix una onada d'inseguretat). El problema és que em deixo portar per la llagrimeta i clar, m'emociona veure la gent feliç.
De totes maneres el que em supera és escoltar, als meus gairebé 40 anys, el "y que vivaaaa epañaaaaa" (la foto adjunta és la de la selecció russa al 1960, més o menys quan en Manolu Escobar va fer famosa la tonada). I pensant en el "y que vivaaaa epañaaaaa" m'ha vingut a la memòria els arribaespaña: recordeu els serrells enclanxinats cap amunt remullats en aigua de colònia lavandapuig? mireu, mireu (la segona foto, la del marineret)
Y QUE VIVA!!!

LLUM DE DONA

Joana por Llum de dona.

20 de mayo de 2006.

L'inici

A trenc d'alba i vorejant l'impossible és quan neixen petites realitats. El començament de qualsevol projecte és ple d'il.lusions. Començo aquest bloc amb il.lusió!
L'esbós que tinc al cap és farcit de paraules i d'imatges, de textures i de sabors.
Col.laborarà amb mi "la jove artista" de la casa (així tot quedarà en família).
Ella il.lustrant els meus continguts i jo interpretant les seves imatges.
Vull pensar que aquesta simbiosi no serà flor de dos dies, sinó un inci de nous diàlegs; diàlegs que sovint estan guardats als cellers foscos de la memòria.
M'agradaria teixir i trenar un nou espai i amb el temps anar-lo matisant amb pinzellades de llum.


PAÍS SECRET

País Secret por País Secret.

4 de febrero de 2009.

El País Secret

Tota dona de natura reial
té un país secret que li és més ver
que aquest pàl·lid món extern:
-A mitjanit quan el silenci l'envolta
deixa de banda agulla o llibre
i el visita d'amagat
-Aclucant els ulls, ella improvisa
una tanca amb cinc barres entre bedolls,
salta per sobre, pren possessió.
-Llavors corre, vola o bé cavalca
(un cavall al trot ve a saludar-la)
i viatja allà on vol;
-Fa créixer l'herba, fa obrir-se els lliris
de botó a flor mentre guaita,
i els peixos mengen de la seva mà.
-Ha fundat pobles, ha plantat arbredes,
ha buidat valls per rierols que corren
frescs a una badia tancada.
-Mai he gosat interrogar el meu amor
sobre el governament del seu reialme,
sobre la seva geografia.
Ni l'he seguit entre aquells bedolls
encamellant-me sobre la tanca
i espiant entre la boira.
-M'ha promès, però, quan mori,
un lloc sota el seu palau privat
a una clariana del bosc,
on creixen gencianes i violes
on de vegades ens trobàrem.

Adaptació de Lucía Graves per a "Terra Secreta" de Maria del Mar Bonet.
Poema original extret de "Robert Graves Collected-Poems".

El Vei de Dalt se prepara para abrir el sobre.

-And the oscar goes to... Joana por Llum de dona.

Suenan los aplausos.

Joana besa a Robertinhos en su butaca contigua (un tipo respetuoso, educado, bromista e inteligente, al que le gusta la buena mesa. Es curioso y guapo, según me apuntan). Se levanta decidida con su vestido vintage de Valentino. El modelo es sencillamente elegante, con esa cola de tul por detrás y el finísimo detalle de la línea blanca. Lleva los labios pintados de rojo fuego y unos pendientes discretos de plata.

Joana es de ese tipo de personas que no se creen nunca a sí mismas. Que miran con curiosidad todo lo que les está pasando. Que toman con pachorra el micro y piensan: "¿Qué hago yo aquí?". Pero el suyo es el mejor blog de 2010. Nos mira, y sonríe, tranquila.

"Des que anava a primària m’ha agradat xerrar pels descosits. Això sí sempre en petit comitè. Fins i tot se’m va ocórrer dedicar-me al teatre. No sé si me n’hagués sortit.
El fet és que m’horroritzava parlar en públic. Els exàmens orals i les exposicions a classe eren un calvari... Tenia mal de panxa el dia abans, les hores abans, els minuts que ho precedien, etc, etc.
Em posava vermella i em tremolava la veu. El cor semblava que no em cabia al pit. Amb els anys he aconseguit almenys apaivagar tan de neguit i mantenir una certa coherència amb els gestos i les paraules.
No ha canviat el fet d’emocionar-me quan he hagut de fer un discurs per petit que fora.
M’emociona pensar que les persones que m’escolten esperen alguna cosa de mi i jo he de procurar que es compleixen les espectatives malgrat els entrebancs personals.
Menudeses a part avui és un dia especial. Estic envoltada dels millors: bons escriptors i escriptores, bons lectors, bons blogs, blocaires guapíssims i homes i dones brillants i intel.ligents.
Em fa pensar en una funció de teatre. Cadascú té el seu paper. El Paseante ens honora com a director de l’obra i tots nosaltres en som els actors. Ni més ni menys bons. Som com som i en aquesta varietat hi ha la sal de la vida… Com aquest espai virtual ple de sorpreses.
Estic emocionada d’estar aquí a dalt i rebre aquest òscar el qual dedico a tothom amb qui d’una manera o altre hem establert contacte a través dels blogs.
Sense vosaltres el Llum de Dona s’hauria apagat i la Joana difuminat enmig de les paraules.
Crec en el poder de les paraules. Escrites, llegides, parlades i somiades.
Exercint la meva professió he comprovat que les paraules són un bàlsam guaridor. Tan de bo tothom ho entengués així i el diàleg servís per resoldre els conflictes a qualsevol nivell.
Gràcies i fins sempre".

Aplausos, hasta que se funden los focos. Queda sólo uno abierto. Aparezco barriendo el escenario, con un micro inalámbrico en mi camiseta del Barça con el nombre de Puyol en la espalda. Me dirijo al poco público que permanece sentado en las butacas, mientras sigo pasando la escoba:

"Me hubiera gustado dar algunos óscars más, pero sé que se ha hecho largo (para vosotros y para mí). Quería dar el de mejor comentarista, que lo ganaba MK (de largo). También el de mejor trayectoria. Aquí ganaba el Veí de Dalt (de largo). El de mejor blog revelación. El premio era para Mari-Pi-R (de largo).

También me he dejado en el tintero blogs espléndidos de los que no he dicho nada. Algunos llevan años escribiendo. Otros han cerrado. Hablo de Khalina, de Arare, de Gemma, de Katrin, de Ilse, de Albanta...

Finalmente, quiero pedirles disculpas especialmente a dos blogs que he nominado a menudo y nunca han ganado: Vida i el Veí de Dalt. Siempre han quedado entre mis finalistas a los premios. El primero es un blog excepcional. El segundo es un blog entrañable.

No sé si estos óscars han sido una buena o una mala idea. Se trataba un poco de reconocer el trabajo que hacemos todos nosotros: los premiados, los candidatos y el resto de personas que escribimos un blog. También de presentar a gente nueva. Quizá con algunos arreglos, esta gala hubiera sido más ligera, más dinámica. No lo he sabido hacer mejor.

Me gustaría que esta iniciativa siguiera el próximo año. No lo haré yo. Quiero ser candidato a algún premio :-). Si a alguien le apetece otorgar los óscars en su blog en 2012 puede ponerse en contacto conmigo: turo_parc@yahoo.es.

Me imagino, por ejemplo, un equipo formado por La Rateta Miquey y el Veí de Dalt (la bella y la bestia). Os puedo asesorar (así seremos una bella y dos bestias).

Gracias por vuestra paciencia. Hago una sincera inclinación ante vosotros y voy a apagar el último foco del escenario (que la factura de Fecsa me saldrá por un ojo de la cara)".

PD: El discurs de la Joana és seu. Moltes gràcies bonica. I també agraeixo la resta de discursos. Han estat el millor d'aquesta cerimònia.

26 comentarios:

    Primer, felicitats a la guanyadora!Mira que m'han dit coses en aquesta vida...però que sóc una paella de peix...a mi, que m'agrada mixta, amb verduretes...grrrr
    M'hagués agradat que continués la festa, però em fan mal les sabates de taló i el vestit m'apreta. M'he engreixat. Fins la propera gala i a vore qui agafa el relleu.

     

    Felicitats Joana!!!El rastre que va deixant la teva llum, és un referent per tots els que et seguim.

    Gràcies Paseante, de nou. Ara em sento com un tentempié, com un matagana que et prens a les cinc de la tarda abans de fotre´t una bona sarsuela per sopar ;-)
    Però m´agrada la imatge de la poma i el far, sí senyor.

     

    Felicitats Joana !

     

    Començaré amb una felicitació ben farcida de petons (petoner que és un!) per aquesta llum de dona que és la Joana. Una crack amb totes les lletres amb la que, puc donar fe, és tot un plaer xerrar pels descosits amb aquella simpatia i naturalitat que regala. Si Mou és el puto amo de les sales de premsa, la Joana ho és de les converses agradables.

    I per l'amic Paseante un no, uns quants agraïments. Agrair-te aquests premis del “carinyo” que t’has empescat i que l’onanisme mental d’abandonar el bloc en el seu moment es quedés només en onanisme. Agrair-te l’extraordinària quotidianitat literària dels teus posts que em deixen, de veritat, bocabadat i amb un pèl d’enveja i les amigables paraules que sempre dediques al meu blog i a mi mateix. Gràcies crack!

    PS: suposo que amb el sucre del comentari també hi té a veure la classificació per la final de la Champions, clar. :)

     

    Mira que los Oscars no me molan, pero como estos no estan amañaos los tomaré en cuenta!!

    Y la fiesta no la esponsorizais con Antonio Miro y Prada con la publi que les haces!!

    PD: Tengo un par de cosas del Miró ..por si necesitas presentador :-)

    saludos

     

    Felicidades a la ganadora.
    Bueno Paseante, te has pasado con todos tus posts de los Oscar, mucho trabajo y buena descripción de cada uno nos has hecho descubrir lo bueno de ellos.
    Espero que alguno seguirá tu animo en el 2012.

     

    Gràcies Paseante i a tots i a totes.
    Reconec que ara no em tremola la veu però sí les cames :) sort que vaig amb pijama i sabatilles i m'he pogut treure els talons que em mataven.
    Ara tot torna a la normalitat després d'aquest somni.
    Una abraçada i cuida't molt que fa dies que no pares ;)

     

    Paseante, guapooooooo, què fas demanant disculpes? disculpes de què? Però si les teves nominacions han estat un regalàs i que t'agradi a tu tant la Vida, el millor premi :)
    Joana, enhorabona!!
    Aquests Òscars han estat molt entranyables, els millors!
    Caldereta de Marisco??? ha, ha...jo som un pamboli mallorquí, saps que te dic? tomatigueta de ramallet, un allet fregat pel pa moreno lleugerament torrat, un bon raig d'oli d'oliva, formatge mahonés i quatre olives trencades!
    Besades i gràcies!

     

    Emily, t'has quedat amb lo de la paella. Però no amb el gos bordant i els nens corrent. Volia dir que ets un diumenge al migdia. I a veure qui és el valent/valenta que agafa el relleu.

    País, de les cinc finalistes, dos sou de la teva terra: tu i la Joana. Una del sud, una de Barcelona i una de ses Illes. No em direu que he escombrat cap a la meva terra. Catxis. I sí que ets una miqueta poma vora el mar. Però aquesta imatge no és meva. És teva amb els teus relats mariners i dels horts de terra endins.

    Llum, em sembla que la Joana està prou contenta. I, si no, ho disfressa molt bé :-)

    Òscar, quina enveja que hagis pogut parlar amb la Joana. M'hauria agradat parar l'orella, perquè segur que va ser un diàleg de nivell entre dos persones fantàstiques. I la final de la Champions ja està guanyada, encara que la perdem. El Madrid no aixecarà la décima. Jo ja en tinc prou.

    Atikus, por supuesto que me pagan una pasta larga Antonio Miró y Prada. Si no, ¿de qué? Y necesitaré presentador el próximo año. Pero, antes, quiero que vuelvas a escribir sin que se muera ningún actor.

    Mari-Pi-R, espero que así sea. Como espero tus posts de China. ¿Ya has deshecho las maletas?

    Joana, saps? El teu Óscar va ser dels primers que vaig decidir, per aquella manera de fer teva, per aquella naturalitat. I pararé d'escriure uns dies. Bon cap de setmana.

    Vida, però tu et mereixies molts óscars. I no n'has tingut cap. A més, no he sabut endevinar que ets un pamboli :-( (el formatge maonés -i qualsevol formatge- ens el podríem estalviar, no trobes?).

     

    mIra que m'han dit coses en aquesta vida, però que sóc un diumenge al migdia...Prefereixo el dissabte, eh? I assoleiat a poder ser, recorda lo que de que no hay sábado sin sol...

     

    Este comentario ha sido eliminado por el autor.

     

    Ni "sábado, sabadete, camisa nueva y polvete". En fi... Això dels ôscars, per venir de tu, com a estratègia, no ha estat malament. Ara ja tens més enamorades per posar a la llista. Diga-li tonto al tanoca.
    La veritat és que sort dels discursos finals que donaven nivell a la gala (i les vestits de la MK, és clar), que si no... I els premis, merescuts; no ho nego. Jo no he pillat res, però ja se sap que tampoc el George Clooney (el meu doble) n'ha guanyat cap encara... L'any que ve, si m'animo, ja farem amb alguna altra veïna la gala i veuràs tu el tomàquet que s'hi dóna...
    (...)
    Què dius MK? Que sóc un torracollons? Val, potser sí... Felicito al tanoca, val... Però amb la boca petita que després s'ho creu i s'infla com un paó i no hi cap en cap banc del turoparc. Per cert... et podries obrir una mica més l'escot?

     

    Referent a les verdures al vapor poc fetes...m'encanten i són una font d evitamines! :)
    Ara no sé ben bé quina cara faig si de pastanaga o d'albergínia :)
    El Veí el veig oupadíssim i ni felicita a ningú...sap de sobres que el seu és el millor blog però amb el "pique" que us teniu no podia aspirar a l'Òscar :)
    Bon cap de setmana i gràcies de nou!

     

    Emily, volia dir que ets un trist dilluns de pluja. Coi, mira que ets inconformista. No hi ha res millor que un diumenge al migdia amb gossos i nens i una paella a taula. I el solet a la cara.

    Veí, ara fora conyes: la veritat és que rebre els discursos per email han estat els moments més entranyables d'aquesta "festa". No ho sé, es notava que no eren fingits, que la gent ho agraïa. Em va sobtar, perquè pensava que els posava en un compromís. I vaig veure que no. I m'agradaria moltíssim que els convoquessis tu l'any vinent. Això sí, no crec que em superis amb els presentadors. Com l'MK i el Veí n'hi ha poquets. Tens un bon repte, carallot. Au, a currar.

    Joana, sempre me'n recordaré de les verdures que conreava el teu pare en aquell hort. Ho deia per això. En aquell text em vas guanyar per sempre. I, al final del post, dic que el Veí es mereix l'Óscar a la millor trajectòria. I ho crec així.

     

    Moltes felicitats a la Joana (ole,ole,ole!!)

    i, com no! a la iniciativa del Passejador!

    Quina energia arrossegues, Paseante! gairebé em fas enveja!

    Una abraçada des d'un diumenge de quasi-pluja!

     

    Estalviar-nos el formatge? Mai de la vida. Els meus tenen més formatge que pa. No sé si podríem arribar a tenir tractes tu i jo si no t'agrada el formatge...:)

     

    Paseante ,que contenta estic!! . Gracies per haver-me fet interpretar aquest paper al costat del Veí . M'he divertit molt amb ell .Aquest diàlegs que ens feies interpretar ens encantaven . I em dono per oscaritzada també!!!, no només per aquest detall de fer-me mereixedora del premi a la millor comentarista de llarg que es preciós!...Espera , que ara que hi penso qué coi vol dir això , .Es que hi ha comentarista " de curt"?.O vols dir llarg per la manía que tens de que no callo y de que no acabo mai?.
    "Comentarista de llarg"? , que caray ...yo hi poso tota la bona voluntat i toda la carne en el asador. I s'hi s'ha d'anar de llarg , ja ho has vist he anat de llarg, però si m'haguessis dit "posat millor una minifalda , doncs , jo amb tota la bona voluntat de no deslluïr el certàment m'hagués posat de curt , home de deu..."comentarista només de llarg" on va a parar...
    I bueno , i a l'hora de comparar-me amb un menjar no m'has comparat amb res...vale , ja m'està bé..
    Bé ...gracies de totes totes he d'estar orgullosa...soc la Rahola de les comentaristes ,rotunda com un entrepà de mortadel-la amb olives...
    De llarg.

     

    Et felicito, Paseante! Dona gust llegir-te i seguir-te.
    I per tu,Joana, moltes felicitats! Et mereixes el reconeixement del Paseante i el de tants i tants!!
    Tot ha estat molt bonic, amb molt de luju i glamur...

     

    Hi ha una cançó dels The Carpenters que es diu Rainy days and mondays. Tampoc estan malament, propicia el suïcidi :P Ja sóc a casa, fa sol, és diumenge, tinc els gossos a la vora i he menjat canelons.
    http://www.youtube.com/watch?v=dPmbT5XC-q0

     

    Gracias, Paseante, por propiciar que aparezcan cabecitas...

     

    Ara no sé si felicitar primer a la Joana o al Paseante, o a la inversa... a tots dos us vaig seguir de prop els primers passos com a bloggers i, com tots nosaltres, començaveu a escriure de cara a l'abisme. Felicitats a tots dos, i també a tota la resta!

    Paseante, lamento no servir per portar trajos de marca, però m'ho he passat molt bé! :-)

     

    Primer de tot, que no me'n oblidi, felicitar la Joana. És cert tot el que dius d'ella. He tingut la sort de comprovar-ho en persona.
    I tu, Paseante...aish! Tu si que et mereixes un premi!
    Ha estat una festa formidable. Formidable i inoblidable. No només pels diàlegs dels presentadors, els vestuaris o els discursos dels guardonats. També pels comentaris dels teus seguidors.
    Què més puc dir...
    Gràcies
    Moltes gràcies. Has fet molta i bona feina. Et mereixes un descans. Així que no t'ho tindrem en compte si deixes d'escriure durant uns dies (pocs eh? ;o)
    una forta abraçada
    miquel

     

    Vols dir que et mereixes tant de carinyo dels que viuen a Blogville? ñaps. Una besadeta, Paseante furret!

     

    Necessites una til.la? Va home que t'estem esperant!
    una abraçada!!!!

     

    jo no se que dir, ja ho vaig dir tot quan deia que per mi el premi al millor blog es clarament per a tu.
    gràcies pel glamur, m'encanta jugar a princeses

     

    oooh, Joana quina enveja més insana et tinc!!!! ;) !!! El millor blog és dels millors premis que pots rèbre, ho saps, oi? MOLTES FELICITATS!!!!

    I a tu, Paseante, un petó ben gros a cada galta per tenir-nos entretinguts uns quants dies. Ets el millor. Buenu, dels millors (ja saps, jo sóc de l'altre equip).

    I et recullo el "guà" per l'entrega de premis de l'any vinent si tots continuem per aquí encara.

    Una vegada més MOLTES GRÀCIES per les bones estones!!!