Barça-Lleida-Freiburg



Avui tocaria parlar del Barça, però prefereixo fer-ho dels meus altres dos clubs. Són d'aquells que els he de seguir mitjançant el teletext o per internet. Semblen petitets i no remenen grans fortunes, ni criden massa l'atenció perquè no són mediàtics.

El meu segon equip és la Unió Esportiva Lleida. Jugava (i encara juga, de moment) en aquell estadi que quan era petit em semblava immens en la llunyania, allà a baix, a la ciutat. Amb aquells murs de ciment i el fragor que sorgia de dins quan hi havia partit, mentre ajudava a netejar l'escopeta de caça del meu tiet, un diumenge a la tarda, amb la ràdio posada al costat del tancat de la gossa setter que es deia Xispa. Ell em tenia a l'aguait de la classificació, dels golejadors, de les perspectives d'aquell equip de perdedors. Ara aquest club es troba en procés de dissolució i potser desapareixerà. Com han desaparegut aquelles tardes de netejar escopetes, mentre bordava la gossa a la nostra esquena i cridaven els seguidors dins l'estadi allà a baix.

El meu tercer equip és l'Sport Club Freiburg, de la Bundesliga. Negre i vermell, com llegir Stendhal. És un equip d'aquells que pugen i baixen. Aquest any, però, ha anat prou bé. El seu va ser el primer estadi d'una lliga europea important que vaig trepitjar. I després, cada vegada que passava en bicicleta pel camí del darrera de les intal.lacions esportives, el que les separa del riu Brisgau, em quedava una estoneta escoltant aquell fragor que sortia de les instal.lacions els diumenges de partit, mentre ella collia móres.

Tenir més d'un club és pràctic. Com tenir més d'un fill, més d'un amic, més d'un llibre per llegir, més d'un pensament per pensar, més d'un llit on caure mort, més d'un blog que comentar. Sempre n'hi ha algun que et surt bé.

El Barça ens alegrarà la nit (espero celebrar la victòria a Canaletes). El Freiburg ha fet una bona campanya. I el Lleida em farà patir. Ens farà patir.

PD: Gràcies per la cançó, Ilse.