Una saga de roedores


A principios de diciembre murió Pepo, el último hámster de mis sobrinos. Dejaron que los niños lloraran aquella pérdida durante toda la mañana y, luego, el sargento Hayden depositó el cuerpecito sin vida en un bolsillo de su cazadora y condujo su moto hasta las cimas del Garraf. Allí lo enterró junto al primer hámster de sus hijos: Babe, que nos abandonó dos años atrás.

A mediados de diciembre, Tina llegó al domicilio Hayden para suplir la ausencia del difunto Pepo (la primera hembra en la saga de roedores de mis sobrinos). En la tienda aseguraron que era jovencita, dato muy importante si se quiere evitar que los niños lloren la muerte de esos animales antes de tiempo (suelen vivir alrededor de dos años).

Me la presentaron un sábado por la mañana. El pequeño Hayden la sacó de su jaula y la depositó en la palma de mi mano. Es la más bonita que han tenido nunca, con el pelo negro y brillante y el morro pardusco, aunque me pareció algo pasada de peso. Les pedí que controlaran su comida y que la obligaran a hacer algo de ejercicio cada día. Así que el pequeño faraón Nil la montó en su coche de bomberos y la hizo circular un buen rato por el comedor mientras aquel vehículo de juguete emitía sonidos y luces, ante el desconcierto de Tina.

Al cabo de una semana el pequeño Hayden me llamó por teléfono. Tina no estaba gorda, estaba embarazada. Había parido seis mini hámsters del tamaño de una lenteja y de color rosado. "¿Quieres uno, tío?"

Desde entonces les buscamos un hogar. Son dóciles, aunque algo traviesos. A menudo salen a pasear por la jaula y Tina tiene que perseguirlos, agarrarlos por el pescuezo y devolverlos al nido, mientras el pequeño Hayden y el pequeño faraón Nil no se cansan de ver repetida, una y otra vez, esa escena del documental doméstico.

Son animales de compañía perfectos. No hay que sacarlos a pasear a la calle. No ladran. Su alimentación no resulta una ruina económica. Incluso pueden convertirse en un buen negocio ya que se reproducen con facilidad varias veces al año, con camadas de seis a ocho crías. En pocos meses, vuestra vivienda será una rentable granja de hámsters, con jaulas en todas las habitaciones y cientos de roedores rodando todo el día (como Toni Clapés).

De momento sólo hemos conseguido que la pintora adopte a una pareja de ratoncitos, aunque ella todavía no lo sabe. Nos quedan cuatro. Daos prisa. Nos los quitan de las manos.

24 comentarios:

    Jo miro cap a un altre lloc i xiulo. Ja tinc dos gossos i no m'imagino a Bruc corrent darrera d'un d'ells. A més, si ve ma tia Pili no vindrà a veure'm a casa, li fan pànic. I ma mare...Però potser a mon pare li agradaria tenir una rateta a casa...
    Si em compres la gàbia me'n quedo un :)

     

    Fet, Emily. No et compraré una gàbia, però potser els Hayden guarden l'antiga, que estava en perfectes condicions.

     

    Emily, si ton pare vol una raTeta a casa per què no m'adopta?? cuino "de batalla", dormo com una soca, sóc de pocs malentesos, xerro, canto, treballo, netejo... sóc una perla!!!

    Paseante jo visc amb "La Ternerita de Kobe" i sa germana, dues ànimes felines i jo, raTeta... difícil afegir ningú a aquest trio. Però amb el teu escrit me'n fas venir ganes

     

    Anima't Rateta, abans que sigui massa tard. I jo també t'adoptaria amb tot el que dius de tu.

     

    Bon dia, Paseante. O potser t'haurem de dir Roberto Picaporte, solterón con mucho porte, jeje. Tota a nit que penso amb el hàmster. Si finalment en tinc una, ja tinc noms (per si és mascle o femella) i no li posaré Veí a un. A veure si endevines..
    RaTeta, mon pare ja té 5 ratetes tres filles i dues nétes, jeje. Però segur que ets encantadora. Fins la tarde!!!!!!!!!!Per cert, porto agulla, fil i didal per a primera classe de patchwork. QUedarà una mica raret, però és igual )
    Roberto, apunta't que segur que no saps cosir ni un botó :P

     

    Cuando vi la foto y el tema, estaba por no abrir tu post, pero me dije que no tenia que ser tan ridícula con ella, como bien dice mis sobrina si ella tiene uno poco me va a verme.
    Ya tuve un sobrino que tenia y cuando iba a su casa los tenían que esconderlos.
    Es un trauma que no he superado después de tantos años.
    Lo peor que en mi trabajo tenían ratoncitos en el despacho, no te puedes imaginar toda la que he armado con ello, todos tenían miedo pero nadie decía nada, al final conseguí que los eliminasen. Espero que este invierno no hayan tenido, pues como tu bien dicen se multiplican con gran facilidad.
    No le des nada a Emili, a su madre tampoco le gustan.

     

    Paseante, aquesta tarda nit segur que podries col·locar uns quants.

    Jo com encara no puc viure al meu pis, no puc ser ocupa amb hamsters. Clar que tens raó amb que són animals de fàcil cuidar.

     

    Això no són hamsters...tenen una cara de ratolí que no s'aguanten. Ho sento però em fan pànic els rossegadors...sí, gata loca i amés, poruga ;(

     

    Ui no, jo com la Vida, ni hablar del peluquín, em fan pànic els rosegadors.
    A casa n´hi havia hagut un parell quan tenia nou anys i per "mala" sort un dia va ploure molt i com que els teníem al cel obert els vam trobar ofegats. Hi va haver el drama padre, però passat el temps...ja no em fan pena. I quan es posen a rodar com condemants a la roda m´estressen.
    No tens pas un gatet?

     

    oissss... m'encanten els ratolinets en totes les seues formes!!!!!! Espere que els trobareu una bona família que els cuide molt bé! jo no tinc bona reputació com a família unicel·lular, ja t'ho dic...

     

    Uff! Passo de "mardito roedore" i de cap animal a casa. No serveixo.

     

    Són una cucada!

     

    Jo.............mmmmmh, passo, estimat paseante, ja he viscut la mort de tres animalons d'aquests i no m'agrada l'experiència...

     

    Sort que la meva filla no et llegeix, Paseante, que sinó m'agafa un atac! Ara vol un gos, saps? fa pocs dies volia un ratoí! M'agradaen molt els animals però a Barcelona és com un impossible!

    Però moooooooooooltes gràcies, si, moltes :)

     

    Emily, pobra de tu que em diguis Rigoberto. I ja saps que els hàmsters estaven tots donats aquest dissabte :-( Em vaig liar, noia. Tot i que va anar d'un parell de dies.

    Mari-Pi-R, a mí me pasa eso mismo con las serpientes. No puedo con ellas. Y, encima, comen hámsters.

    Khalina, tu ets més d'aquaris amb gambes que et porta el pescador d'ulls blaus. Sembla molt bona gent i agradable, per cert. És d'aquelles persones que et cauen bé d'entrada.

    Vida, no pateixis. Ets gata, però no et mengis els ratolinets, eh? Només pinso.

    País, el mateix que li he dit a la Vida. Si no t'agraden, no t'agraden. No tinc gatets, de moment, però te'n puc aconseguir. També tinc costo del bo, i a bon preu. A disposar.

    Nimue, ja estan tots col.locadets. M'agrada que t'agradin. Ja em començava a sentir un "bicho raro".

    Llum. No t'agraden de moment. Ja et deixarem gossos i gats i ratolins a la botiga. Fins que els estimis.

    Duschgel :-) La Nimue, l'Emily i tu sou les meves blocàires preferides a partir d'ara.

    Zel, sí, és lo dolent que tenen els hàmsters. Viuen poquet :-(

    Mortadel.la, si la teva filla vol mai un gos (i tu hi estàs d'acord), una de les persones que em comenten té una protectora d'animals. Si t'interessa et poso en contacte amb ella.

     

    Jo també he passat per lo dels funerals d'aquests animalons.
    A més vaig haver de fer d'enterrador...
    Passo, passo. Crec que encara tinc la gàbia, per si algú la vol.
    Una abraçada

     

    Fra Miquel, crec que trobaràs una receptora d'aquesta gàbia. Una abraçada.

     

    paseante , no puc acceptar gratuïtament un regal tant preciós com aquest.
    Així que oferiment d'intercanvi de presents , t'envio a casa aquesta mateixa tarde als nois ,a la nena i a la gossa. M'han assegurat que ni bordarán i ni caldrà que els treguis a passejar que si els hi dones la clau i un duro , ja es passejaran solets. Ara , la cosa de la manduca si que potser et faran més gasto que els hamsters , pero no pateixos , ja us faré portar quelcom per Telepizza de tant en tant, per compensar.
    I una foto , per la porta de la nevera , perque se'n recordin de sa mare que viurà soleta amb dues ratetes , pobrissones...

     

    Ah! i dis-li a ta germana i al Sargent que parin l'ull amb la Tina.
    I es que no es la primera vegada que una hamster s'embarassa com per art de màgia...
    O es que no heu sentit parlar de les correríes nocturnes de'n Ratonsito Perez??? he?

     

    La pega: no tinc espai! Si visqués a fora en tindria molts! M'entens?
    Ara, moltes gràcies per oferir-me la possibilitat. La tindré en compte per quan visqui prop de les muntanyes o per alguna altra nena o nen. Per ara en tinc per una temporadeta llarga, Paseante, mooooolt llarga!

     

    Me alegro de que ya tengan dueño. Yo tengo dos gatas viejecitas ya y temía por su integridad (del roedor, no de las gatas!)

     

    MK, passa'm l'email dels teus fills i de la gossa (si és que ella en té també). Estaran contents amb la seva mare. Potser canviaran el pany de la clau mentres tu ets al Caprabo i t'hauré d'adoptar. Portes molt gasto?

    Mortadel.la, catxis. Mira que els hàmsters ocupen poquet espai, però ho entenc. Cuack.

    Lines, espero que esas gatas viejecitas arañen todavía unos años más tu sofá.

     

    Ya me gustaría, paseante! Gracias por tus deseos...

     

    Lines, los gatos tienen no sé cuántas vidas.