Primer paseo del año


El treinta y uno de diciembre salí de mi pisito al atardecer, con una botella de vino elaborada en la tierra de la niebla en mi mochila. Recorrí gran parte de la larga calle de Sant Antoni Maria Claret, que me sé de memoria porque la mujer elegante me invita siempre a su casa con patio cuando son fiestas para no estar solo. No me salió gratis. Pudo exigirme un streptease físico o espiritual, pero prefirió ponerme a cortar cebolletas, a hacer dados de aguacate, a triturar nueces en esa cocina en la que te rozas cada treinta segundos.

A las diez de la noche teníamos una estupenda ensalada de hojas de canónigo, aguacate y salmón con vinagreta de nueces; y unos fantásticos pimientos del piquillo rellenos de verduras en la mesa decorada con velas. Y un gran cenicero repleto de colillas en el patio, porque los dos fumamos como carreteros.

Salimos a encender el último pitillo, mientras esperábamos que el resto de sus invitados recorrieran gran parte de la larga calle de Sant Antoni Maria Claret, que se saben de memoria porque la mujer elegante los invita siempre a su casa con patio cuando son fiestas para no estar solo. Llamaron al timbre una tras otra (todas eran mujeres) y llegaron con sus mascotas: una perra, una gata y un ratón (que hubo que distribuir por las habitaciones para que no se pelearan). Y luego hablaron entre ellas como cotorras, sin parar, mientras yo intentaba que Lia dejara de declararme su amor eterno, con su hocico manchado de aceite sobre mis pantalones, después de que le hubiera dado un pedacito de pimiento relleno. Me hizo recordar esas Nocheviejas con el señor Gris, tres años atrás y mucho antes. Por eso la hice jugar, lanzándole tapones de caucho que desmenuzaba bajo la mesa, mientras la mujer elegante me miraba con ganas de ofrecerme una escoba y una pala, tras la fiesta.

En la nevera esperaban cuatro platos con doce uvas, y un recipiente con doce aceitunas, porque uno de nosotros era raro. En la nevera aguardaba una botella de cava para desearnos buenos deseos tras el brindis. En el televisor salía un reloj que caminaba veloz hacia el número doce. Luego entró el año 2011 en nuestras vidas. Lo iniciábamos juntos.

En la uva número doce me entró una llamada telefónica de Bauru, Brasil, que me hizo atragantar. A Thaís todavía le faltaban horas para celebrarlo, pero quiso comenzar el año conmigo. Ella es un tesoro.

Regresé a mi pisito recorriendo gran parte de la larga calle de Sant Antoni Maria Claret, que me sé de memoria porque la mujer elegante me invita a su casa con patio cuando son fiestas para no estar solo. Ella es mi mejor amiga, y sé que haré ese trayecto muchas más veces en mi vida para rozarnos cada treinta segundos en esa cocina. Para regalarnos chistes. Para mirarnos con complicidad. Me gusta esa mujer porque la vida es sencilla con ella. Cuando tenemos algo que decirnos, lo decimos. Cuando tenemos algo que callarnos, lo callamos. Y nunca hay peleas, salvo cuando la mujer elegante llega eternamente tarde a esas citas para caminar. Hay personas que me han prometido la luna en esta vida, y luego las he visto marcharse con el primer tren de la mañana. Ella se queda siempre fumando a tu lado.

Eran las cuatro de la madrugada cuando llegué a Gràcia. Pero seguí andando. Me dirigí al Turó Parc, para continuar con mi rutina anual. Caminé alrededor del recinto, acariciando cada hoja de planta que asomaba a la acera, mientras exigía un buen año para cada uno de los seres vivos que se han ocupado de mí últimamente. Una hoja, un alma. Un alma, una hoja. Es una tradición casi tan tonta como todo lo que hago. Pero, ¿y si les doy suerte?

29 comentarios:

    Doncs aquesta tradició teva m'agrada molt més que l'estupidesa de menjar-se el raïm. I amés demanes pels altres.
    Paseante, trobava a faltar les teves caminades.

     

    Adoro las atmósferas que creas!!! Sabes? A las mujeres elegantes nos gusta cuidar de nuestros amigos y nos emociona saber que lo agradecen de esta forma.
    (Ah! Y ya tengo blog...)

     

    Jo crec que amb aquesta tradició teva bonica i original sí que els hi regalaràs sort, de la bona.

    I no t'en fiies d'aquelles persones que et diuen que et regalaràn la lluna, doncs, "obras son amores y no buenas razones".

    Quin sopar més deliciós..., el puc imaginar i fins i tot olorar...

    "La mujer elegante" té que ser una bellísima persona.

     

    No series tu, el de les olives? :)
    Segur que has donat molta sort a totes les ànimes que vas "acaronar"
    Una abraçada

     

    Amb els teus escrits em sento com una d'aquestes fulles que vas acaronar en el teu primer passeig de l'any.

     

    Me he quedado atontoliná con este escrito. Muchas personas pasan por la vida uno, pero poquísimas que se queden y que te cuiden. Es un regalo. Uno de los mejores. Y es un regalo que acariciaras esas hojas pensando en cada una de las personas que son especiales para ti. Una tradición preciosa que seguro que les traerá suerte.

     

    Però escolta tanoca: t'havies adonat que acariciaves un avellaner que té la fulla caduca? Segur que no acariciaves el ficus de plàstic que tens a casa? En fi...
    I això de repetir frases perquè el post sembli més llarg i hagis d'escriure menys, ja està molt vist. Canvia.
    PS Bona any, igualment. Fumador empedreït!

     

    Vida, moltes gràcies. Jo també et trobo a faltar a tu. Fa temps que miro de posar-me al dia amb el teu blog, però tinc tants textos preciosos per tastar que ho he de fer amb calma. Un dia et llevaràs amb vint comentaris meus a la safata d'entrada del teu correu.

    Lines, eso de que seas una mujer elegante habrá que verlo. Menos lobos :-) Es broma. Me gusta que tengas blog. Y te leeré. Seguro. Gracias por participar en este mundo de los blogs.

    Amber, aquestes tradicions o te les creus o no te les creus. Ho vaig fer per primera vegada dos dies abans d'obrir aquest blog i ho he anat repetint. No li faig mal a ningú. I la dona elegant és molt maca. Com tu.

    Fra Miquel, sí que era jo el de les olives. Em coneixes millor del que em pensava :-) Una abraçada, maco.

    Llum, eres una de les fulles, com la resta de persones a qui m'agrada llegir.

    Duschgel, con lo tranquilo que es quedarse sobre una planta y no andar saltando de flor en flor, todo el día, en plan abejorro. Me ha gustado eso de "atontoliná" :-)

    Veí, no t'ho creuràs, però vaig acaronar una fulla perquè es produeixi el miracle de convertir-te en una persona normal :-) Ara seriosament, repeteixo frases perquè escric els posts/pots amb les cançons que poso de fons al principi de cada text. Suposo que se m'encomana la tornada, que és repetitiva. Si se us fa pesat, canviaré d'estil. De veritat.

     

    Segur que al Turó hi havia un munt de dones amb gavardina, pensant: coi, no ve el Paseante amb les seves tontades? pobres, encara deuen dur el refredat a sobre.
    Bé, ja esperava el primer passeig de l'any, bon any amb retard.
    I ara la pregunta: quí et va prometre la lluna i se'n va anar amb el primer tren? no seria un bus, espero...
    Paraula de verificació: nopcycle. Et recordo que l'any passat vas agafar una bici del carrer i vas donar una volteta, vaig riure, jij.

     

    Collons, Paseante; no te'm posis sensible ara! Tu escriu tan bé com ho fas sempre, coi! Amb tornades o sense. Que jo et fotaré pals d'enveja igualment com sempre!

     

    Una nit especial amb persones que segur estaran sempre al teu costat encara que no sigui cada trenta segons :)
    L'atmosfera del sopar pinta molt bé .
    Que sigui un bon any Paseante!
    Passo a donar un cop d'ull al blog de la "dona elegant" :)

     

    Veí, que el Paseante té la pell fina, pobret. Posa't amb mi que no guanyaràs jeje. I necessito alicients a la meva vida, carallot.
    Per cert, quedem tu i jo al Regàs? pagues tu per això :P

     

    Emily, no hi havia ningú al Turó Parc aquella nit de Cap d'Any. Ni amb gavardina, ni sense. I la darrera persona que em va prometre la lluna era del teu país, però no eres tu. Tu no m'ho faries això. N'estic ben segur.

    Veí, un dia tancaré el blog i serà per culpa teva. Ja he passat l'adreça del lloc on treballes a la gent que m'acostuma a llegir. Sauna Bali. Ofici: palanganer. Mira a banda i banda del carrer abans d'anar a sopar al McDonalds de la cantonada.

    Joana, moltes gràcies. Et desitjo el mateix. I com saps quin és el blog de la dona elegant?

    Emily, si li tires els trastos al Veí... Vol dir desesperació? :-) Et segueixo la broma, que tu tens molts pretendents millors que el carallot aquest (tampoc costa tant).

     

    Què et penses que fariem el Veí i jo? parlar, home. Del plan que tenim pel dijous, és un comentari críptic :P A més, m'agraden les coses sòrdides...

     

    jajajaja!!!! Paseante, era una sinécdoque (o una metonimia, nunca lo sé, o ves tú a saber). Que mujer elegante, como madre, sólo hay una! ;-)

     

    La qüestió és saber si el Veí tindrà mai una proposició (sòrdida) millor que la de l'Emily. A la sauna on treballo veig molts cossos esvelts i d'altres no tant. A tos m'hi dedico amb destressa en l'art del massatge thai. A tu, crec que provaria el kick-boxing...

    PS La pobra Lines no sap on ha ant a parar...

     

    Veí, fas sexe tàntric? encara t'hauré d'explicar què és...homes!
    Fins dijous ;)

     

    Aquí no hay tradición de las 12 campanadas, siempre cogemos una cadena americana que nos las dan pero este año no la hayamos y nos quedamos como tontos con el plato y las 12 uvas, ya ves tuviste suerte de tener las uvas preparadas y una buena compañera con la mujer elegante.

     

    te has olvidado de comentar mejor sobre las uvas...
    ai ai ai!
    un besito!

     

    Jo vaig anar a una festa i em vaig quedar amb gana perque hi havía molt de beure però poc de jalar i quan la gent ja havía arrasat amb tot varen decidir anar a una altra festa a un pis d'allí a la vora i allí hi havía una cuina maganífica amb tot de perols plens ja que es veu que aquella gent son més cuinetes com jo i amb la cosa de fer paret per que ja em notava el cava fent forat em vaig cruspir un sant plat de llentíes i mira per on vaig pensar en lo de les fulles del Turó ,en serio, i en agraïment -perque jo crec que si que fas favor amb el gesto-em vaig menjar després una croqueta de pernil per cadascuna de les meves amigues i un plat de sepia amb mandonguilles pensant en els nois.
    Espero encomanaros a tots de tot cor un any de plenitut , amor i abundància.!!

     

    Veí, no m'espantis! ;-)

     

    Creia que ja t'havia comentat. Et donava les gràcies per anar acaronant fulles. Es una bonica tradició.

     

    Desesperada, per festejar amb el Vei hi ha casa seva :-)

    Lines, me han preguntado en privado si eras la mujer elegante :-) Tú y yo que no sabemos nada el uno del otro, catxis.

    Veí, un altre que parla d'ell mateix en tercera persona. Què n'ha fet de mal l'OT i el Gran Hermano. No miris tant la tele, home.

    Deseperada, otra que sale, que això no és la tele :-(

    Mari-Pi-R, supongo que hay relojes en Canadà. Es cuestión de dar doce golpecitos con el tenedor en la copa.

    Thais, ya está corregido. Me olvidé del mejor momento de la noche cuando escribí este post.

    MK, et crec en tot això de les croquetes i les llenties. Tots dos som de després de la guerra, i hem passat gana. Recordes les "cartillas de racionamiento". I una fulleta va ser per a tu. De les grans, que t'ho mereixes.

    Lines, el Veí està amb medicament. No t'espantis.

    Khaina, gràcies. La teva fulla va ser compartida amb el pescador, l'Aleta i els nanos. I amb tota la gent que t'ha faltat darrereament.

     

    Moltíssimes gràcies

     

    per mi és un dels pitjors dies de l'any, el 31 de desembre (llarga història) i normalment me'n vaig a a dormir a l'hora de les gallines.
    Quin ritual preciós el d'acaronar fulles i ànimes!! B7s!

     

    Khalina, no cal donar-les.

    Nimue, catxis, ets com la meva mare, que hi ha anys que les campanades la troben dormint.

     

    Si, caí en la cuenta días después, cuando mi blog recibió una cantidad de visitas inusitada para una principiante. Mira por dónde, sin quererlo di con una estrategia perfecta para darme a conocer. Y hombre, si lo que escribes no es todo ficción, algo sé de tí. Y si me sigues, algo sabrás de mí. Catxis!

     

    Lines, vamos a promocionar tu blog, que tiene muy buena pinta, aunque esté sólo al principio y haga falta mucha paciencia para que tenga lectores. Como nos ha pasado a todos.

     

    Filadora, :-)