Nantucket


Sobre mi mesa reposan cuatro objetos de este pasado diciembre que no he tenido tiempo de guardar en la caja de los recuerdos: una entrada a un concierto, un billete de avión a Norteamérica, el dorsal de un corredor etíope en una carrera de Navidad y un tíquet para acceder a un campo de fútbol vacío.

Ahora hablaré de mi billete de avión a Norteamérica. Dickinson me pidió ayuda urgente por email el día ocho. Ella no vive aquí. Es forastera. Y no es fácil llegar a Nantucket en diciembre (mucho menos si buscas vuelos low cost). Me pasé una noche indagando por páginas de internet, hasta dar con una oferta que no era perfecta, pero que me servía para salir del paso.

El doce de diciembre volé de Barcelona a Boston (con una escala de dos horas en Dublín) a través de la compañía Aer Lingus, que me ofrecía el mejor precio del mercado. Pagaba ella, y no le sobra el dinero, como no me sobra a mí. Fueron once horas de viaje, de espera, de soledad, de no poder fumar.

En el aeropuerto Logan me aguardaba Dickinson, con el cuello de su chaqueta levantado, una bufanda, unos guantes y un gorro de lana. Me reconoció ella, porque para mí era imposible adivinarla en esos ojos que asomaban entre sus capas de ropa. Yo era más visible (los latinos somos optimistas, y creemos que con una cazadorita alcanzamos el Polo Norte). La seguí temblando, mientras dejaba mis huellas en la nieve de camino a la estación. Nos desplazamos en un autobús de la empresa Peter Pan hasta la localidad de Hyannis, a unos cien kilómetros de Boston. Allí cogimos un ferry a Nantucket. Llegamos tras poco más de dos horas de navegación y mala mar. Para entonces, Dickinson ya me había prestado su bufanda, y uno de sus guantes. La otra mano la escondíamos en el bolsillo.

Nantucket es una isla pequeña, junto a la de Martha's Vineyard, apenas habitada en invierno por quince mil personas (en verano la población se multiplica por cinco). Así que no tuvimos que guardar largas colas para entrar en el Museo de la Ballena o en el faro de Brant Point, las principales atracciones turísticas de la zona si no juegas a golf. Y recorrimos en casi soledad las largas playas y los acantilados de ese lugar que fue el centro mundial de la industria ballenera durante ciento cincuenta años. Luego, ya no quedaba más por ver.

Dickinson tiene una bonita casa de madera cerca de Pocomo road, en Shawkemo. La chimenea estaba eternamente encendida, y no había otro ruido que el de los pájaros de invierno, saltando de rama en rama en el jardín tras la ventana. Allí me sentaba a corregir su novela por las tardes, mientras ella preparaba la mejor merluza al horno de la isla para cenar. Antes, por la mañana, salíamos a pedalear con sus bicicletas negras de sillín alto hasta la laguna de Sasachacha, o nos acercábamos al campo de golf de Siasconset, o mirábamos los muros de las mansiones en la avenida Hulbert con los ojos llorando de frío.

Fueron días magníficos, en esa Norteamérica que siempre había dicho que no pisaría en mi vida, pero que he aprendido a amar a través de una pequeña isla llamada Nantucket. Luego se acabó el tecleo en su ordenador. Se acabó su merluza al horno. Se acabaron los paseos en bicicleta.

Me conocía de memoria el camino de regreso a casa: Nantucket-Hyannis-Boston-Dublín-Barcelona. Así que Dickinson me despidió en el puerto, mientras subía a mi ferry, con el cuello de su chaqueta levantado, una bufanda, unos guantes y un gorro de lana. Ahora ya podía reconocerla, con el manuscrito de su primera novela bajo el brazo.

22 comentarios:

    Caram, ara no sé si és real o no, el que està clar és que vas passar uns dies meravellosos, no?

    Mai havia sentit a parlar de Nantucket, però me la puc imaginar

     

    Bonita entrada, hubieses podido hacer escala en Montréal, ya te hubiese prestado unas botas y algo de ropa caliente. Debió de se una magnifica estancia allí.

     

    Et llegeixo rapidet perque me'n vaig. Però tornaré. Coi, jo també hagués vingut. M'hagués anat bé un viatget :(

     

    de veritat has estat uns dies a nantucket? (mai ho havia sentit anomenar, estic molt malament de geografia) (i de química, i de matemàtiques i...)

    Molt bons reis, Passejador!

    (i si, si que sento les notícies, és per això que escric poquet... )

     

    Veo que tu ausencia ha sido por un feliz motivo!
    T'he trobat a faltar, paseante!

     

    Per un viatge imaginari com aquest potser estaria disposada a passar fred i tot. Hi ha llars de foc que recompensen de tots els mals del món.
    I feliç d´aquell que sap arraulir-s´hi i deixar-se escalfar.

    M´ha encantat el post, felicita a la Dickinson de part meva per l´acolliment.
    I de passada et felicito a tu per aquest llarg viatge de cinc anys, que no s´acabi.

     

    Ets un home amb sort, paseante. Et conviden a illes d'ultramar a corregir novel·les a la vora del foc, mentre et preparen saborós plats de lluç al forn.
    T'estimen a una i altra banda del mon!

    Una càlida abraçada

     

    Ah! M'oblidava, m'encanta la Diana Krall
    ;o)

     

    Bueno, bueno, torno a ser aqui.
    Y tengo unas preguntas para usted:
    Qui és la Dickinson aquesta? Només faltava ella. Massa dones.
    Què va passar entre vosaltres dos. A mi no em diràs que davant la xemeneia...amb alguna copa de vi...
    Te va pagar? Com? amb espècies?
    És guapa?
    Escriu bé?
    I se m'acut alguna pregunta més...tornaré a entrar. Bona nit, i bona sort.
    Porta't bé i escriu més post com aquests. Són bonics de llegir quan prens el primer café. Sobretot si ets la Dickinson, coi de dona...

     

    No m'estranya que facis tants de posts seguits...amb tot el que has fet aquest desembre. I uns treballant dia sí dia també...
    Aquesta petita illa promet ser un bon lloc per aïllar-se i escriure...enveja de la sana!
    Bona nit Paseante!

     

    Khalina, et podria ensenyar gairebé cada racó de Nantucket (l'illa no és pas massa gran).

    Mari-Pi-R, ¿sabes? me acordé mucho de ti cuando estuve allí. Eras la única persona "conocida" que tenía cerca de ese lugar (aparte de Dickinson).

    Emily, els viatges bons es fan en solitari. És quan ho mires tot amb els teus ulls, sense recolzar-te en els de l'altre.

    Montse, jo poso en dubte els teus viatges amb el vaixell pirata, amb el capità amb la pota de fusta i amb aquell lloro anomenat Taca? Ho faig? eh? eh? eh? :-) Molts bons Reis també per a tu, maca.

    Lines, moltes gràcies. I aquest 2011 et toca obrir un blog.

    Pais, moltes gràcies també. Tinc ganes de llegir-te. He vist que anaves publicant aquests dies, i tenia tanta curiositat com falta de temps per entrar a casa teva (i a la de la resta de gent). Quan torni de buscar els Reis, m'asseure una bona estona a disfrutar de les teves històries. Potser també has anat a algun Nantucket.

    Fra Miquel, suposo que sí que m'estimen. Però em dol que quan arribo a un lloc, només em parlin de tu. Aquest any et faré una dura competència :-) Una abraçada maco. I la Krall és molt guapa, però el que m'agrada d'ella és la veu fosca.

    Emily, et dono un consell: si vols que t'expliquin coses, no preguntis :-) A mi em funciona. Per email t'explicaré la darrera del Veí. Resulta que ell i l'MK, per Sant Esteve...

    Joana, Nantucket és un lloc per viure-hi tranquil. I una mica aïllat, també. I car. Molt car.

     

    A Nantucket no crec que t'hagin parlat de mi ;o)
    una abraçada

     

    Nantucket..renoi , ospadreta ,mite'l ell...Nantucket.
    Alsalamanela!...ara ho entenc, Jhony Walker!!
    Ai redeu ,qué romàntic tot plegat

     

    MENTIDA!! per St. Esteve l'Mk era a un tuguri de llums i música d'antics companys d'escola prenent uns mojitos a NY!!!

    Segur que aquesta primera novela, com totes las de la Dickinson aquesta serà maravellosa, cosida amb filigranes delicades plenes d'il·lusions.

     

    Finalment els iuesei, paseante. Encara que gràcies a la Dickinson aquesta ( t'ha pogut convèncer més que no pas jo), que ja tenim ganes de conèixer, coi. I de pas Nantucket o com cony es digui. Per cert, hi podem anar aquest estiu a la casa de fusta, quan no hi hagi res congelat?

     

    Doncs jo que conèc bé Nantucket (vaig estudiar, viure i treballar a Cambridge-Boston durant 9 anys) puc dir amb fonament qu'aquest post no té gens de ficció.

    Excel·lent descripció, el paseante. Gràcies per fer-me reviure the best years of my life amb les teves descripcions. Els estius, cap al juliol, amb qui va ser l'amor de la meva vida, acostumaven a anar uns anys a Nantucket, uns altres a Martha's VIneyard, a Provincetown els menys a Hayannis Port.

    Espero que tastassis la deliciosa New England Clam Chowder i els lobsters, apart dels baked beans, i els
    toffies.

    Llegir aquesta entrada també m'ha endut a la película d'en Polanski: "The Ghost Writer", doncs passa a una de les illes, possiblement a Nantucket.

    Petons des de Mèxic (encara... i encantada de hi ésser aquí),

    Amber

     

    Per cert, m'havia oblidat donar'te les gràcies per aquesta música tan xula. M'encanta la Diana Krall. És extàsi per ll'ànima, els sentits i la ment. Sublim, simplement, sublim. :)

    Una forta abraçada, sweet man,

    Amber

     

    Fra Miquel, a Nantucket, no. Però ets motiu de conversa a totes les trobades de Barcelona. I de mi no diuen ni mú. Catxis.

    MK, alsamanela :-) És que no he entès el teu comentari i no sabia què contestar-te :-(

    Rateta, a veure si té sort la Dickinson. I què dius de l'MK a NY?

    Llum, però era a tocar de la frontera amb Canadà, per si de cas no m'agradaven els iuesei :-) I no tinc les claus de la casa de fusta. Llàstima.

    Amber, els lobsters atlàntics no tenen massa gust de res. Això sí, de peix al forn, de sopa de peix i de pastís de peix en vaig menjar tant com vulguis. Celebro que haguessis pogut disfrutar els millors anys de la teva vida (fins ara) en aquelles terres. I m'apunto aquesta peli per veure si coincideixen els paisatges. Un petonet, i sort a Mèxic.

     

    Que Bonic Paseante!
    M'ha sonat a "Si tu me dices ven, lo dejo todo y voy!!" :)
    res més a dir!
    Llegir-te és un gran plaer, t'ho ben asseguro!!

     

    Filadora, moltes gràcies. Sí que era una miqueta això de "si tu me dices ven...". Era un viatge per ajudar a una persona. A més, tenia l'estància pagada a Nantucket i un vol en low cost.

     

    Després de llegir l'entrada anterior i aquesta, penso que no oblidaràs aquest passat mes de desembre.

    M'encanta! M'has deixat la impressió d'haver estat no en un altre país, sino en un altre món.

     

    Duschgel, va ser un desembre diferent. I sí que semblava una mica "marciano" a Nantucket :-)