Búnker


El sábado pasado salí a caminar por los frutales de la tierra de la niebla. Hay que ir bien preparado para hacerlo: gorra de visera, una mochila cargada con dos litros de agua, tiritas con animales dibujados por si te arañas, un libro ligero por si te aburres, varias piezas de fruta. También es importante llevar el nombre y la dirección colgando del cuello en un cartelito, por si te pierdes. Y un rifle Steyr Mannlicher de calibre 243, por si te ataca un conejo. ¡Ah! Y un paraguas barato de una tienda de chinos.

Andaba cargado con todo mi material de supervivencia cuando unas nubes negras y ruidosas viajaron rápidas desde las montañas hacia mí, escupiendo rayos y truenos, como si fuera una guerra, aunque yo jamás he vivido una guerra y sólo las conozco por las películas. Palpé mi equipaje. Lo tenía todo excepto el paraguas barato de una tienda de chinos. Corrí bajo la cortina de agua con la mochila, el cartelito (nombre: el paseante, domicilio: la granja de los caballos) y el rifle que me golpeaba los glúteos, hasta alcanzar una de esas casetas de aperos en las que suelo esconderme.

Me refugié bajo el estrecho porche de la entrada, pero la lluvia caía con tanta fuerza y en diagonal que me calaba la ropa. La parte baja de la puerta de la caseta estaba rota. Una pieza de uralita protegía esa gatera, para que no entraran bichos (como yo). La retiré. Me despojé de la mochila y del rifle, y me deslicé por ella con mucha dificultad, a cuatro patas. Por suerte he perdido peso últimamente, porque el agujero era realmente angosto. Desde dentro, introduje mi material de andar por el campo para ponerlo a refugio (los rifles Steyr Mannlicher de calibre 243 se oxidan fácilmente con la humedad).

Era un local rectangular, de unos quince metros cuadrados. Parecía la escena de un crimen. En la parte sur había un hogar cargado de leña para cocinar a la brasa. Y una silla de fórmica rota. En la parte norte, dos somieres se alineaban uno junto al otro (sin colchones, puro hierro), y entre ellos se apilaban restos de basura: botellas de zumo de naranja, un paquete vacío de tabaco JPS, una guía de Portugal con las hojas sueltas, vasos de plástico, páginas escritas en una lengua que no entendía (probablemente cartas africanas que se quedaron en Europa).

Parecía un búnker. Una jaula. Caminaba arriba y abajo, esperando a que escampara. Fumando.

Sobre los camastros había una ventana estrecha y alargada. A través de ella veía las hojas de las plantas cercanas repletas de bolitas de lluvia en sus puntas, como árboles de Navidad en verano. Veía los tallos de los trigales curvándose por el peso del agua en sus granos, las tórtolas que seguían volando a pesar de la tempestad y los truenos que no cesaban. Una guerra debe ser algo así: tú escondido en un refugio, rezando para que cese el ruido de las bombas e ideando cómo te vas a defender.

Pensé que era una ventana perfecta para montar en ella una batería antiaérea Nasams, por si un día nos hartamos de ellos y nos liamos a tortas con el país vecino (digamos que es Andorra, pobres andorranos).

En la parte sur de la caseta había una ventanita cuadrada. Allí veía un triste chopo cimbrearse con el viento para esquivar los rayos, y los restos de una masía de la que quedaban apenas cuatro muros y muchas ruinas. Era un lugar adecuado para montar una pieza de artillería ligera Kongsberg, por si un día nos hartamos de ellos y nos liamos a tortas con el país vecino (digamos que es Andorra, pobres andorranos).

Quizá fueron los truenos, quizá fue el búnker, pero pensé en la manifestación de este sábado. Si con la razón no se pueden arreglar las cosas, si te humillan, si te desprecian... hay otros caminos. Aunque también perderíamos en ese tablero de ajedrez. Los catalanes no sabemos de búnkers, ni de armas.

Estuve en el refugio un par de horas, caminando arriba y abajo, como un animal enjaulado, mientras el tenista (mi padre) me llamaba al móvil por si necesitaba que viniera a rescatarme con su unidad de intervención rápida: su Ford Fiesta de veinte años con una carabina de aire comprimido en el asiento de atrás.

Escampó, como sucede siempre. Salí al camino de Duran y regresé a la granja, esquivando los charcos, con mi mochila de supervivencia y mi rifle Steyr Mannlicher de calibre 243. Hace años que lo tengo, pero todavía sigo pendiente de leer en el libro de instrucciones por donde se dispara. Debe ser esa pestaña curvada que se llama gatillo.

PD: No ho volia fer, però demà aniré al passeig de Gràcia. Caminar sol per una manifestació et fa pensar. Més que si hi vas amb gent.

PD2: Una part d'aquest post l'he fet a mà, amb el meu nou súper boli del Barça. Gràcies, M. El guardaré per aquests moments especials. Ets un encant.

21 comentarios:

    Bon dia Paseante, estic segura que devies estar especialment impactant amb el teu kit de supervivència. Però tu ets com jo: et deixes oblidat l'únic que et podria haver ajudat un poc: el paraigua de la tenda dels xinesos :) Un poc més de previsió, home, que si ni tu ni jo som dels que ataquen i ens consideram de la resistència, no hem d'oblidar que també es necessiten eines per a resistir.
    Esperam les impresions envers la manifestació. Passa bon cap de setmana.

     

    Fa massa temps que "...ve de ponent aquest mal vent"... i penso que els catalans sempre ens deixem el paraigua de la botiga de xinesos, quant plou. Tant de bo la mani d'avui sigui el començament d'un canvi en els estris que posem a la motxilla.
    Jo també aniré tot sol al passeig de Gràcia. Si ens trobem no ens coneixem. Val? Així podrem continuar pensant...
    Una abraçada

     

    En alemany "panzer", i aquests van perdre la guerra, així que moltes vegades, els dèbils són els més forts. I d'Andorra, de pobreta, res!

     

    Potser hi aniria si estés a BCN, potser no. Treuria els polítics que ens enganyen. I més de la primera fila. Si tinguessin dignitat,es posarien barrejats amb la gent. Només he anat a les manis en defensa de la meva terra i del riu. I encara així, ens han enganyat. Els del sud tenim més collons, i perdona la paraula. Mai els vam deixar posar en primera fila ni calia.
    Bueno, trabucaire. Que sigueu molts i si veus al Frare, el saludes.

     

    M'agrada saber que hi aniràs, paseante. Avui és un dia important.

    Com sempre, un apunt maco!
    Petontets!

     

    M'agrada el que dius, que hi vagis i que escriguis amb boli i que ho escriguis tant ràpid. No sé si servirà de rès "cara-en-fora" però per a nosaltres si, ho necessitavem. Crec.
    Petons (però deixa el trabuco lluny, per si de cas escup polvora!)

     

    Penso com la Rateta, la unió fa la força. Hem de sentir que no estem sols. Que molts pensem igual.

    Un text encantador!

     

    T'imagino en el refugi, moll i pensaros. Intentant escrivint en la imaginacio aquest post amb tots els detalls. Perque no ens enganyem escrivint no te'n deixes ni un i aixo fa que diguis tant en tan poc espai.
    Bon estiu i bones vacances!!!Paseante

     

    Que morro una guerra contra los andorranos que solo tienen palos para esquiar!

    Yo de pequeño ( 6 años) jugaba en la casa de veraneo, allá cerca de Francia, en un pueblecito cerca de Donosti contra unos veraneantes Franceses a la guerra de la independencia (en los 60 se hablaba de la independencia de Napoleón) el caso es que yo tenía una escopeta que lanzaba un tapón de corcho y ellos tiraban sillas, desde entonces decidi hacerme ojetor, que se peleen otros ;)


    saludos desde el exilio bloguero

     

    Vida, no creguis que estés massa impactant en aquella passejada pel camp. Una samarreta vella i uns pantalons de jugar a tennis amb mon pare. I no hi haurà impresions de la manifestació. Les poso aquí, breument. Va ser bonic. Hi havia molta gent, i tota semblava molt civlitzada (em miraven estrany, potser per això). Em van agradar els colors de les banderes i les pancartes, i els nens com si anessin de viatge a un lloc llunyà. Després em va trucar una bona amiga, i vam anar a refrescar-nos al Turó Parc, tot caminant.

    Fra Miquel, jo sóc de ponent, coi. Et vaig veure fent fotos, però no et vaig dir res. Tu també ets provocador, eh? Mira que lluir una samarreta de la Roja a la mani...

    Macondo, ja sé que Andorra no és pobreta, però es petita. M'agraden els països petits. Gràcies per entrar.

    Emily, els del sud els vau tenir ben posats en aquella campanya. Em vau agradar molt. Potser no sou tan valents com els de ponent, però deunidó.

    Rita, va ser un dia bonic. Potser ens caldrà repetir-lo fins que les rajoles del passeig de Gràcia estiguin desgastades, perquè una flor no fa estiu. Gràcies per les teves paraules.

    Rateta, de cara en fora ja veus com ha anat amb la Roja aquesta. Això taparà tot el de dissabte passat. Haurem de tornar a insistir. Tornar a agafar empenta.

    Filadora, no cal que tots pensem igual. Només cal que ens rebel.lem contra allò en que no creiem. També gràcies per les teves paraules.

    Joana, mirant per aquelles finestres vaig pensar que mereixia un post aquella estoneta. Bon estiu.

    Atikus, cómo me gusta saber de ti. Esa historia con los niños franceses es deliciosa. Sabes? La poquita gente que conozco de Madrid me cae de puta madre. Jamás te tiraría una silla a la cabeza. Igual una bola de papel (de poco gramaje, eh?) tras una comida para hacer la broma. Un saludo, segundo entrenador. Gracias por entrar. Eres la persona que me ha hecho más ilusión ver por aquí.

     

    Els dos apunts finals m'acosten més a tu que qualsevol escrit preciós dels que fas...


    Això del rifle...fa iuiu, no?

     

    de veritat vas armat per les rodalies de la granja de cavalls? Jo només sabia de les navalles :)

     

    He pensat...amb la calor que fa vaig a rellegir-me el ruixat d´estiu del Paseante a veure si em refresco. I sí, les gotetes que queien de les fulles han fet la seva feina.
    La pròxima vegada et podries endur una bengala, com quan et perds enmig del mar.Potser així descarregaria una mica més i estariem més fresquets.

     

    "Tiritas con animales dibujados por si te arañas..."
    Buena gente la que deja fluir su niño así.
    No sé cómo te encontré, Paseante, pero tus relatos me tienen hipnotizada...

     

    Uff! i has oblidat el valor! cal molt de valor per anar a passejar per la terra de la boira al Juliol!
    Jo no sé si en tindria...

     

    donant una ullada al teu blog
    una abraçada des de Reus

     

    escampa, al final sempre escampa. Però quina sort tenir un refugi mentrestant! he pres bona nota del teu equip de supervivència. Jo sóc una mica desastre sobrevivint així que intente aprendre dels que saben més que jo! :) B7s!

     

    Zel, els dos apunts finals formen part de la meva vida més pràctica. I un rifle és com un ganivet: s'ha de fer anar quan convé i amb compte. Per cert, no tinc cap rifle, però la meva família en va plena.

    Khalina, no es pot anar a cavall sense un Winchester. Les navalles només les trec amb el pescador de gambes.

    País, miraré de trobar un raconet a la meva motxilla per dur unes bengales. Vols dir que les veuràs d'allí estant a la vora del far?

    Lines, me encontraste por casualidad, como nos sucede a todos. Gracias por entrar y por el comentario tan chulo. Espero ver tu blog la próxima vez.

    Edelia, un s'acostuma a tot si ho ha mamat de petit.

    Té la mà Maria, gràcies. Una abraçada desde Barcelona.

    Nimue, que tu ets una supervivent dels palaus de gel. Sort en tens del zeppe.

     

    Vaja, vaja... encara et degota la roba, no tornis a comprar mai més un paraigua "als xinos". Compra'l - com a mínim- de Louis Vuitton (s'escriu així?) :)

    Quant als companys de península... ostres, tu, jo estic molt feta un embolío. Jo també tinc amics a tota Espanya i són de puta mare, però darrerament hi ha coses que em fan sentir una ràbia a dintre queeeeeeeeeeeee... queno va amb mi. Però hi és. (la ràbia)

    aix... mentre vaig tornant al meu poble (que, lamento comunicar-te que no és ni net ni polit, sinó tot el contrari) aprofito per entrar a llegir-vos sempre que puc. Avui m'he tornat a posar al dia, però veig que només m'havia perdut un apunt, encara sort.

    Un apunt genial, com gairebé tots els teus,passejador. Una abraçada.

     

    M'agrada la gent que escriu a mà.

     

    Arare, moltes gràcies. Ja miraré als xinesos si tenen aquesta marca de paraigua que em dius. Louis Vuitton?

    Candela, a més a més, sóc ambidextre.