Éric Rohmer



Rohmer siempre filmaba escenas cotidianas. Gente que entraba y salía del encuadre, despreocupada. Apenas hablaban de otras cosas más allá de la preparación de una mañana en la playa. O un encuentro en un parque.

Ésta podría ser una secuencia de una película de Éric Rohmer.

A media tarde, ella (la llamaremos Pocoyó) vino con su bufanda roja a ese cruce de caminos. Se acababa de despertar de la siesta, con su mantita levantada en el sofá hasta la barbilla. Bostezaba. Yo también había dormido un rato después de comer, en la litera de mis sobrinos, sin que me pidieran cuentos por una vez. Elevamos nuestras manos enfundadas en guantes para saludarnos (hacía frío), esperando a que el semáforo se pusiera en verde en ese cruce de caminos. Pocoyó es una mujer atractiva que escondió su inteligencia en su mochila, para no despreciarme. No pudo amagar su físico, pero me hizo sentir a gusto en esos primeros minutos.

A media tarde, él (lo llamaremos el jardinero fiel) acudió con su bufanda gris a ese otro cruce de caminos cerca de Sants Estació, en la otra punta de la ciudad. Pocoyó y yo nos dirigímos allí en el metro veloz, mientras él hacía fotografías por el parque, aguardando nuestra presencia. Nos esperó tranquilamente en la boca del tobogán-dragón, con su sombrerito de gángster inocente. Lo descubrimos enseguida. Levantamos nuestras manos enfundadas en guantes (hacía frío) esperando a que el semáforo se pusiera en verde. Y el jardinero fiel nos devolvió el saludo, desde la otra orilla. Es un hombre simpático, de cabello gris y salvaje, y barbita de intelectual. También es inteligente, pero escondió esa cualidad en su mochila, para no despreciarme.

Los tres caminamos descubriendo cipreses elevados, y faros que limitaban el recinto. Nos hacíamos preguntas tímidas. Él se fijaba en los árboles antes de disparar su cámara. Ella centraba su atención en ese chico chino que apuntaba a la canasta de baloncesto para disparar un triple, agachada para pillar sus botas con su gran angular. Son fotógrafos que hablan a través de su objetivo.

Después entramos en ese local de la plaza d'Osca, que recordaba de viejos tiempos con la mujer elegante. Hablaban entre ellos, atractivos tras esa mesa del bar en la que nos sirvieron una cerveza. Los miraba. Me gustaba mirarlos, hasta que el reloj sonó para que la carroza no se convirtiera en calabaza. Los tres regresamos a casa en el metro veloz. En un descuido, Pocoyó deslizó un calendario de mano de 2010 en el bolsillo de mi chaqueta. Le había dicho que este año no tenía ninguno.

Ésta podría ser una secuencia de una película de Éric Rohmer.

PD: Hoy Emily me ha enviado un email contándome que el cineasta había muerto. Y ahora he leído un post en chez Violette hablando de él. Vale mucho la pena. No podría expresar mejor que ella lo que me hizo sentir ese viejo gabacho. Era mi director de cine vivo preferido.

PD2: Rohmer no ponía música en sus películas. Espero que no le moleste esta BSO de Nouvelle Vague.

22 comentarios:

    Potser per això els teus escrits ens agraden tant, perque contes coses com les que contava ell. Després de mirar una peli d'ell, et quedaves bé, com ara quan et llegeixo. Progresa adecuadamente :P

     

    A mí també em sap greu.
    Tu faríes patxoca com a protagonista rohmeriá.
    Fins i tot crec que amb serrell semblaríes francés ...o belga..

     

    Millor no m'ho imagino això del serrell, jaja. Gamberra.

     

    Es un director que aunque le dividen en varias fases su creaticidad a mi me gusta porque resulta sencillo, en definitiva refleja normalmente las relaciones humanas, el amor como base de sus pelis, tengo algunas posteadas, algunas tan sencillas y bonitas como el rayo verde o Pauline en la playa ...en fin no digo que se nos van los mejores, porque es de cajón que nos vamos todos ;(


    salud...nunca mejor dicho!!

     

    ah ...me mola la canción, el grupo...y la chica...tienes el telf???

     

    "Le genou de Claire"... gran película... l'havies vist?

     

    pel·lícules sense herois ni antiherois, o que ho són hi ho amaguen per no fer-nos sentir malament... com a vegades -poques- passa a la vida presencial; en aquests casos, també es reconeixen els que són herois de bó i els que només interpreten un paper que no és el seu.

    petonets, paseante, sense treure les mans dels guants.

     

    doncs jo no el coneixia...em fico les piles ara mateix!!!! Gràcies per informar-nos als més ignorants, a més, d'aquesta manera tan i tan dolça...Un plaer llegir-te, com sempre.

     

    diuen que et deixes serrell?

    Crec que no he vist cap pel.lícula seva, però tal com el presentes hauria de veure'n alguna

     

    Ya lo he dicho en casa de Violette: que no he visto nada de él (ni lo conocía, ¡no me peguéis, por Dios!). Y sí: vale la pena leer el post de Violette. Tanto como leer el tuyo.

     

    Les teves passejades barcelonines, molt sovint van a petar a llocs que em són familiaríssimament habituals.

    Molt em temo que, com personatges de Rohmer, en alguna d'aquestes escenes quotidianes vostè, senyor Paseante, i jo, som més quotidians del que ens pensem.

     

    Cinema d'aautor sense efectes especials només els sentiments fluint arreu. N'he vist alguna seva i no m'ha deixat indiferent :)
    bon cap de setmana Paseante!

     

    Recordo haver vist "Le rayon vert" "Pauline à la plage" i "Conte d'hiver" entre d'altres. Tot i que no recordo molt bé cada pel·lícula sí que recordo que em varen despertar emocions. Sobretot "Le Rayon vert", que potser és la única d'aquest director que he vist varies vegades.
    De les seves pel·lícules, recordo escenes concretes. Suposo que les que em varen emocionar. És com a la vida real, recordes aquells moments que t'emocionen, com el que tu expliques.
    Vaig a ca la Violette a veure què diu.
    Salut!

     

    Sí que podria ser una escena de Rohmer... I tant!!!
    :)

     

    Doncs jo no el coneixia, però si et serveix de res, m'ho prendré com una recomanació. :)

     

    :o)

    (creo que sólo he visto el rayo verde... y me gustó, pero hace muuuuucho tiempo de eso)

     

    Noi, que refotudament bé escrius.... jo mira, prenc nota, i m'encantaria saber-ho fer com tu.... Un post collonut, com els teus, sempre impecables :) Un petó!

     

    M'agrada molt haver tingut notícies d'aquesta trobada paseante... i durant un instant l'ambient que descrius m'ha recordat no només a Rohmer sinó també a una escena del llibre Emily L. de Duras. Bon vespre i no perdis els guants (que fa fred) ;)

     

    Patéticamente perder el tiempo y loas jodido jugar con el tiempo de los demás. Tanguito

     

    A mi m'agrada el complement que li has afegit, hi encaixa...

     

    les carrosses no s'haurien de convertir mai en carabasses. M'agrada descobrir xipresos i fars pels camins. Gràcies per la història. Que gran eres...
    Muaks!

     

    Emily, moltes gràcies. També em quedo bé després de llegir-te.

    MK, això dels serrells són coses d'afeminats. A mi deixa'm la boina ben calada fins les orelles.

    Emily, millor amb boina. Oi? Aquesta MK és una modernilla.

    Atikus, creo que lo he visto casi todo de él. Me gustaba ese director. Me quedaría con sus cuentos de las cuatro estaciones. Y tengo el teléfono de la chica. Te mando el precio por email. Negociable.

    Arare, sí que l'he vist. Però no la trobo de les seves millors pelis. M'agrada molt el teu nou look.

    Gatot, és que les pel.lícules de Rohmer eren això: la vida. Només cròniques. Gràcies pel comentari, maco.

    Edelia, de res i gràcies pel que dius. Si mai en tens ganes, busca també una peli de Bertrand Tavernier que es diu "Hoy empieza todo".

    Khalina, que nooo. Que continuo amb la boina calada. M'has vist alguna vegada sense ella? Mira una peli de Rohmer: sou tu i el Wow de viatge, amb el cotxe, la canalla, descarregant, entrant a la casa...

    Duschgel, menys llegir blogs absurds com aquest i més mirar pel.lícules mentre neva en la teva finestra alemanya.

    Òscar, és probable. Crec que alguna vegada ja ens han coincidit els escenaris vitals.

    Joana, t'imagino (com a la Khalina) com un personatge perfectament Rohmerià. La calma, l'anar fent, el poc soroll, els diàlegs curts... Aquella pau en el seu cinema.

    Fra Miquel, el que m'emprenya del seu cinema és que es confonen les pel.lícules. Eren tan d'ell, tan personals, que es barregen les escenes. I com que la trama era escassa, encara es barregen més.

    Violette, i tant. Felicitats pel teu post. Era molt bo. Un petonet.

    Laie, no és recomanació, és obligació :-) Gràcies per entrar. Et dec tantes coses... De moment t'he posat un link.

    Xurri, menos "Pocoyó y la aventura del saber" y más cine para adultos. Que ya tenemos una edad :-)

    Cris, tots ho fem prou bé això d'escriure posts. Cadascú té el seu estil. I sovint ens agraden més els dels altres que els nostres (igual que quan ens escoltem la veu). A mi m'agrada llegir-te. Ets fresca.

    Mirielle, gràcies especialment. Sempre és un honor tenir-te a casa meva. I vam parlar de tu en aquella trobada.

    Tanguito, no te voy a borrar el comentario, aunque sé que no era para mí. Aisss, los iPhones. Cuando leas esto, ella ya estará en el mundo. Felicitats, Copito. T'ho volia dir per aquí. Per això no t'he esborrat.

    Zel, gràcies. Suposo que parles de la cançó.

    Nimue, i els rellotges s'haurien d'aturar un minut abans de la mitja nit. M'ha agradat el teu estriptease a casa teva. És elegant i discret. Mola.