Por la mañana, a mediodía y por la tarde


Ha sido una mañana de papeleos tristes en la Delegación de Hacienda de Sant Cugat (impreso 036). A la salida, he pegado una palmada fuerte en la espalda de mi viejo socio, y le he deseado buena suerte. En el tren de los ferrocarriles de la Generalitat de Catalunya, de regreso a casa, he visto pasar pinares verdes. Un basurero con pinta de intelectual (barbita recortada y gafas de pasta) arrastraba nuestra mala educación al interior de su pala tras la ventanilla, en la estación de Valldoreix.

Ha sido un mediodía de papeleos tristes en la Delegación de Hacienda de la plaza Lesseps (impreso 037). A la salida, me he pegado una palmada fuerte en la espalda y me he deseado buena suerte. Estaba solo, y en una de las dos aceras el sol daba en la cara. He caminado por ella hasta alcanzar la plaza de Gal.la Placídia. Unas mujeres (no había hombres) comían ensaladas en los bancos del parque. Parecían descansar de trabajos agobiantes, con las sandalias o los zapatos de tacón descalzados, tomando el sol como las zebras del zoo. A su lado tenían tendidos periódicos gratuitos que hojeaban entre bocado y bocado.

Me he sentado un rato entre ellas. Llevaba la mochila llena de papeles que ya formaban parte del pasado. No tenía ensaladas en envases de plástico. El sol del penúltimo día de septiembre me acariciaba la nuca. Me sentía bien allí, arrastrando los pies por el polvo. Pensando. Hasta que ha sonado mi móvil que nunca suena. Era el pequeño Hayden. Quería que le acompañara esa tarde a comprar un hámster de regalo por el cumpleaños de su abuelo. (Traduzco del catalán).

-¿Cuánto cuesta el hámster?
-Espera que se lo pregunto a la mami.
(De fondo se escucha "seis euros").
-Seis euros, tío.
-Bufff, es muy caro, por ese mismo precio podríamos comprar un caballo. ¿Y si le regalamos un caballo?
-Ohhh, buena idea tío.
-Pregúntaselo a la mami.

Hemos quedado frente a la tienda de animales al norte de la calle Nàpols, después de almorzar. El pequeño Hayden y el faraón Nil se han colgado a mi espalda. Cada día pesan más, pero me agrada que curven mi torso como si fuera una caña azotada por un vendaval. No había caballos por seis euros, pero sí roedores. Uno era marrón, el elegido para entrar a formar parte de nuestra existencia los próximos dos años (sus vidas son cortas). Tras el cristal del escaparate, por la calzada circulaba un ómnibus con gente mirando papeles tristes. Esperando una llamada de móvil salvadora. Quizá con voz de niño.

PD: Gràcies per la música Emily.

26 comentarios:

    Vaig penjar una primera versió d'aquest post fa un parell de dies. Com que no m'agradava el vaig despenjar, però ja havíeu posat alguns comentaris. Els recupero. Disculpeu les molèsties.

    EMILY
    Avui, asseguts a un banc d'un parc, he vist dos quarentons menjants un entrepà i liant cigarrets. Plovia, però el cel s'ha obert un moment per donar-los un moment de sol. Curiosa imatge.
    Les gràcies li dones al Pàmies ;)Sort.

    EL GATOT
    uis, paseante! he trobat agosarat afirmar que aquells papers formaban parte del pasado... sobretot si tenen relació amb hisenda: qualsevol any del futur et poden reclamar algun justificant!
    tot i que espero que no sigui el cas...
    :)

    JOANA
    Recordo Valldoreix amb un somriure als llavis. Quan estudiava a Barna els caps de setmana hi anàvem per estudiar i gaudir de la tranquil.litat del poble :)
    Com ve de gust passejar i asseure's amb l'escalfor del drrer sol d'estiu...
    Que tinguis una bona tarda també!

    MK
    Paseante , en moltes coses "no cualquier tiempo pasado fué mejor".
    Y como me dicen los lampistas de cabecera , "Señora esto le saldrá más barato y más rápido si en lugar de seguir parcheando , lo tira al suelo de una vez y lo hace nuevo"
    Suerte , decisión y andamiaje...porque uno siempre está construyéndose.

    ÒSCAR
    crec que el passat, quan parlem d'hisenda, té encara cinc anys de futur.
    són així ells!

    EL VEÍ DE DALT
    Tanoca, ets un crack, no com aquestes jugadores desmenjades del meu equip. Et vas emportar les millors i em vas deixar els restos de sèrie.

     

    ma mare no em va portar mai a una botiga d'animalons a comprar-me un poni per mil peles (eren altres temps), però em va prometre que me'l compraria quan li toqués la loteria...

    em vaig quedar sense poni i sense mare... però vaig aprendre a cabalgar com el llaneru solitariu...

    nanit, noi! (i companyia...)

     

    Gatot, encara hi ets a temps de tenir el teu poni, potser per als teus fills, potser per un preu raonable.

     

    Paseante, los críos parecen tener un don especial para hacernos levantar la cabeza y hacer que los problemas se desvanezcan, aunque sea temporalmente. Ni se imaginan el gran apoyo que nos pueden ofrecer. Son inconscientes de su propio poder. Que es enorme.

    Un beso

     

    No vaig ser a temps de comentar aquell post, però saps que et llegeixo de seguida i per tant no se'm va escapar.

    Aquest és tan maco com aquell, però has compensat la tristesa amb tendresa.

    Jo també penso que ets un crack, posant sentiments en paraules, paseante.
    Un petonet!

    (Avui no m'he esperat gaire, no fos cas... ;-) )

     

    Del tot d'acord amb el que diu la Rita però la tendresa no ho amaga tot, sols ho difumina.
    Sort. Tot comença i tot acaba. I per sort, podem recomençar-ho tot.

    Una abraçada i moltes felicitats a l'avi d'en Hayden. Segur que el hàmster el farà més feliç que un cavall. No donen tanta feina.

     

    Jo també volia comentar l´altre post però es va esvaïr.
    L´episodi amb el nebot l´ha arrodonit,l´ha fet més tendre i esperançador.
    De totes maneres, no sé com t´ho fas però aconsegueixes que fins i tot les visites a les delegacions d´hisenda tinguin el seu encant, deu ésser que ets un sentimental empedreït.
    (els papers no els llencis encara, com ja t´han dit més amunt, ens poden donar maldecaps cinc anys més encara)

     

    Veig que ets impulsivet també. Potser sí que t'ha quedat millor.
    I si vols trucades al mòbil, només l'has de fer públic aquí. Et marejarem tant que te'n penediràs.
    Veí, treu que el comentari teu ara mateix. Com el llegeixin les teves donetes et quedes sense equip :P

     

    Ara els divendres vaig en ferrocarrils de la Generalitat. Hi ha pins però no he vist l'escombriaire.

    Els 036 i 037 no són impressos de pagar res per sort. Ho sé de quan treballava a la gestoria. Però informen de canvis, d'inicis o finals. La vida és dinàmica i no estàtica. Espero que tot segueixi bé, encara que sigui diferent

    Al teu pare se poden regalar hamsters? Els hi porto als meus pares, i crec que ni entra a casa jaja

     

    Em recordes un moment de la meva vida en que em va tocar tancar una il·lusió... Va fer pena, sí. Però va ser el millor per tot.

     

    Duschgel, también fuimos críos nosotros. ¿Qué nos pasó?

    Rita, gràcies per entrar en aquest blog per primera vegada. No cola que em llegeixis de seguida :-) És broma, ja ho saps.

    Rateta, és veritat que la tendresa difumina les coses. Per això vaig despenjar el post original, per difuminar. I els hámsters donen feina, eh?

    País Secret, a les Delegacions d'Hisenda tens molta estona per ser un sentimental empedreït mentre esperes el torn i rumies un post. I crec que són quatre anys, i no cinc els que has de guardar la paperassa. Tot i que jo guardo coses de fa cincuanta anys, quan era jove.

    Emily, vigila que no publiqui el teu mòbil. Et marejaran tant que te'n penediràs. Com era? 6... i vuit números més.

    Khalina, xivata (pel cas dels papers). El tema del hàmster és idea del meu nebodet de set anys. Aquest estiu va anar de vacances a França, i li va deixar la seva rata al padrí perquè la cuidés. I quan el nen va tornar, va pensar que el tenista s'havia encapritxat amb la rateta. I ara fa setmanes que en busca una per a ell. Patirem aquest cap de setmana. La meva mare no és massa de ratolins.

    Violette, d'aquí a uns mesos pensaré com tu. Ara encara fa mal.

     

    Joder... ¡pues yo qué sé! Eso sí, cuando estás con niños, parece que te despierten esas sensaciones de antaño. A veces pienso que llevamos una vida y tenemos una visión de ella muy equivocadas.

     

    Jo les guardo cinc anys , per si les mosques. No saps mai amb qui te la jugues quan es tracta d´hisenda.
    Fa cinquanta anys eres jove? No havíem quedat que tenies segles? Jo creia que com a mínim eres un poeta del segle XIX?

     

    A casa sempre hi han hagut bestioles, gossos, gats, peixos periquitos, un conill i fins i tot cotorres i un camaléo.... i hamsters, es clar, però quina pena si no et surten bons i mosseguen, o es moren com a molt en un anyo any i escaitg.... jo n'he tingut tres, i mai més.... si vols gabia i bola rodadora i fins i tot "llitet" .... encara corre per casa.... que vagi bé.... Salutacions per a tu, bon relat :)

     

    Aix...conec Barcelona molt poquet, però algun cop he estat en una oficina trista i lletja de la plaça Lesseps. I pels sentiments que descrius (de manera captivadora i preciosa, com sempre) només puc desitjar-te tota la sort del món.

     

    Estic amb la Duschgel. Els nens tenen poders que ni imaginen. Una trucada del nebot i tot canvia, si més no, per uns moments.
    El 036 i el 037! Els conec. Tot comença i tot acaba. S'ha de veure el costat bo dels canvis, que el tenen.
    A veure si et passo unes fotos que vaig fer fa dies i que espero generin algun post conjunt. He estat enfeinat, també tancant una història de feina de fa 5 anys. Per anar a millor. Segur.
    Una abraçada paseante.

     

    A mi en cara no em surt el post "fresc", o sigui que no se m'actualitza el teu blog, no sé per què. No importa, deixa'm dir-te que no deixeu sortir el hamster de la gàbia... senzillament pot desaparèixer i no trobar-lo mai més... o que no el deixeu sortir al balcó, que tenen una tendència suïcida a tirar-se i acabar al damunt de la roba humida de la galleda de la veïna de la planta baixa. Tampoc no el deixeu sortir al sol, es queden "tiesos" amb les potes enlaire...
    soón tres experiències diferents amb rosegadors, I'm sorry, Paseante, t'ho havia de dir...

    el que va viure, però, va viure cinc anys!!!!

    petonets rosegadors

    (verificación de palabra : GATS)
    lagarto,lagerto, per alguna cosa serà!

     

    Hola,

    D'alguna manera tenir el plaer de poguer abraçar un infant ens encomana la tendresa i la innocència, dues qualitats que esvaneixen el color gris. De tant en tant et llegeixo, avui m'ha vingut de gust saludar-te. M'agrada la teva narrativa.

     

    Un hamster???.
    Por seis euros en la tienda de los chinos de la calle de abajo compré el otro día dos gorras de rastafaris , con sus trencitas y todo , uns binocles verde pistacho y una espada laser.
    Yo creo que para el año que viene el avi estará muchísimo más contento con un pack freak como ese.
    Felicitats per la part que et toca!

     

    Paseante,
    que sàpigues que he posat el teu blog en mans dels meus advocats! (un tals Hermanos Heredia), perquè vinguin a fer-te una llissada de campionat per suplantació de personalitat!
    No és que jo em quedés amb els "restos de sèrie" (mots que mai vaig escriure) sino que el que et dol és que ni la teva "sèrie" et sigui fidel! En fi, el dia que les teves seguidores sapiguen -com jo he descobert- que els teus posts els escriu una tal Sra. Pepis, ja les anirñe a consolar...

     

    sort que tens qui et salve, Paseante! Els hamsters duren poc, com la majoria de les coses boniques. Estic buscant un cavall per sis euros...

     

    Me hiciste mirar en google para qué sirven los formularios 036 y 037, y vine a entender que para apuntalar ilusiones (o proyecciones, o esperanzas, o rutinas, o palabras, o hechos) y a continuación desmantelarlas, respectivamente. Curioso que sean numéricamente consecutivos. Me pregunto qué será el 038.

    En cualquier caso, palmadita virtual en el hombro, míster, flojita, se te vayan a caer las gafas. Que una sabe que el bálsamo infantil es mágico, pero no duradero.

     

    Ei! Jo havia deixat un comentari i no hi és!

     

    Duschgel, estoy de acuerdo contigo en eso de que no tenemos una visión realista de la vida que llevamos.

    Pais Secret, fa cinquanta anys ja era grandet. Val, també guardaré els papers cinc anys. M'has convençut.

    Cris, moltes gràcies per la gàbia i el llitet. A casa hem tingut tota mena d'animals. I el penúltim hàmster també era mossegador. Aquest que li hem regalat al meu pare de moment sembla un angelet.

    Edelia, gràcies. I a veure si t'animes a venir a Barcelona més sovint.

    Fra Miquel, encara no he començat a escriure el text. Segur que en sortirà un post acceptable.

    Arare, això de que es queden amb les potetes enlaire si els deixes al sol ja ho sabia (per sort, no per experiència pròpìa). I que s'escapen també. Un dia va fugir el dels meus nebots, i va anar a petar al llit dels seus pares.

    Hola Gemma, moltes gràcies per entrar i per deixar-me un comentari.

    MK, el dia abans del proper Sant Jordi tindràs un regalet. On dius que para aquesta botiga dels xinesos? :-)

    Veí, crec que les teves jugadores ja van entendre que el "teu" comentari me l'havia inventat. Veig que menystens la seva intel.ligència. Seràs carallot!

    Nimue, tinc un cavall preciós de color negre per sis euros. Si em fas una transferència prèvia, te l'envio per correu. Màxima seriositat en el tracte, eh?

    Xurri, creo que el 038 lo dispensan directamente en Sancho de Ávila :-)

    Alatrencada, feia temps que no et veia per aquí. M'alegra que encara hi siguis.

     

    Un caballo por menos de 6 euros? el pequeño Hayden tiene muchas esperanzas en las ventajas de la crisis...de todas maneras no se supondría lo que come un caballo?...bueno es bueno no suponerse de pequeño que para eso ya crecerá,


    Los papeleos con hacienda son siempre tristes, o casi siempre vamos ;)

    saludos

     

    Atikus, los caballos apenas gastan en comida. Los llevas a un parque público y que devoren hierba.