Cotó


En la tierra de la niebla abrí las alas de la ventana de mi dormitorio en el tercer piso para que la primavera se desencallara de entre los tallos de los geranios, los pensamientos, los lilás, las hortensias y las marquesas del patio de la señora Sofía, y ascendiera para ensanchar mis pulmones con su aire nuevo.

Desde allí veo decenas de tejados rojizos con las chimeneas calladas porque ya hace buen tiempo, fachadas encaladas con bugambilias abrazadas a ellas, un patio abandonado en el que crecen las malas hierbas, sábanas limpias al aire que las seca, mesas puestas tras los cristales esperando el mediodía.

Este sábado, en la terraza de los vecinos, un pequeño yorkshire terrier blanco asistía -como en un partido de tenis- a la conversación entre una madre y una hija sentadas en un banco de espaldas a mí. Miraba a la persona que hablaba y giraba su cabecita de peluche para escuchar a la que respondía.

Es el pequeño Cotó, que siempre brinca tras las mariposas sin ladrar, como un mudito (es el perro más silencioso del universo). El señor Gris tuvo tiempo de conocerle antes de morir, cuando era una miseria de cachorrito que apenas podía evitar que su culo chocara contra el suelo por la flaqueza de sus patas traseras.

Sobre la cama tenía el libro que me regaló la pintora detenido en la página 45 (jamás cierro una novela por una página acabada en seis). Me tumbé en el lecho para leer un rato, con el murmullo de la conversación de esas mujeres de fondo, entremezclado con el crac-crac de los picos de las cigüeñas posadas en la antena de telecomunicaciones al final de los tejados. Luego escuché que las vecinas se levantaban y le decían cariñosamente al animal que debería quedarse encerrado en la terraza porque tenían invitados a comer.

Me dormí. Hasta que me despertaron unos chasquidos de lengua contra el paladar. A su estela surgió la voz susurrante de mi madre. Desde la galería de la granja de los caballos hablaba con Cotó a escondidas, al que veía prisionero tras la reja de su terraza: "Cotó, Cotó, t'han deixat solet oi?". Me asomé a la ventana. El perro movía la cola contento de que alguien se preocupara por él, sin decir ni mu. La miraba con esos ojos de canica. Interrumpí su momento íntimo, hablando desde las alturas, como si fuera Dios:

-Saps si el Manolito (el hombre que cuida animales) obre dissabte a la tarda?

La señora Sofía se asustó de que la hubieran sorprendido. Levantó su rostro hacia mi dormitorio, guiñando los ojos por el sol, y dijo:

-No ho sé. Per què ho preguntes?
-Perquè et compraré un gosset.
-Carallot. No en vull de gossos jo. Ja ho saps que no m'agraden els animals. Ho embruten tot.
-El vols blanc o negre?


Caminó hacia la casa sin responderme, y se introdujo en su interior para perderme de vista.

Intercalé la faja en la página de la novela en que me había detenido (que no acababa en seis). Después de comer la metí en la mochila y la arrastré conmigo a recorrer la orilla del canal. Me senté entre unos perales, a una hora de la ciudad, con las frutas que parecían pequeños renacuajos. Abrí de nuevo el libro. El sol me sonrojó la cara y los brazos mientras avanzaba en esa historia de un pintor que está a punto de exponer su obra al público.

De vez en cuando levantaba mi mirada del texto y observaba esa sangría de amapolas entre los postes de madera, que separan una finca de la otra, y que se dirigían al canal de riego como una hilera de hormigas rojas. Recordé las veces que había estado allí con el señor Gris. Leyendo. Siempre se enfadaba conmigo porque no le hacía caso, y protestaba con ladridos (no era precisamente un perro mudito), levantándose de su nido de hierba y alejándose unos pasos, hasta que veía que no le iba a seguir y regresaba fastidiado para tumbarse de nuevo a mi lado.

Jamás quería volver a casa. Cuando llegábamos a la ciudad, él disumulaba buscando rastros de otros canes en la maleza, hasta que comenzaba a caminar deprisa desandando los pasos y regresando al campo. Como un pillo. Tenía que perseguirle. Entonces le enganchaba con la cadena y le decía: "Va, que la padrina et donarà pollatre, home". Se lo repetía en nuestro tránsito por las calles, para que no se frenara. Hasta que al llegar a la granja, introducía la llave en el cerrojo y salía disparado hacia la cocina, donde siempre le esperaba la señora Sofía. Escuchaba a lo lejos cómo le hablaba en voz baja: "Vols una "pechugueta" oi? Estàs cansadet. Au, vine". Y le llevaba al patio para llenarle el comedero con pollo y caldo.

A menudo le preguntaba a la señora Sofía: "Com que sou tan amics, vols que te'l deixi una temporada?"
Siempre me respondía: "Carallot. No en vull de gossos jo. Ja ho saps que no m'agraden els animals. Ho embruten tot".

En el tren de regreso a Barcelona acabé de leer El paraíso era una canción, de Fernando Riquelme. No es la mejor novela que he devorado en mi vida, pero estaba en el rincón menos vigilado de la librería preferida por la pintora. Robó un ejemplar para ella y tuvo el detalle de esconder otro para mí en su bolso. Entre los embites del tren llegué al punto y final (la página acababa en nueve). En el asiento vecino, una chica transportaba un perro bonsai en un maletín de plástico. De vez en cuando abría la puerta de la jaula y le acariciaba el lomo. Chasqueaba la lengua contra el paladar. Después le hablaba en voz baja.

21 comentarios:

    Crec que a la teva mare li agradaria tenir un gos voltant, i tornar a fer pollastret i sopeta, però no ho vol reconéixer. Ja et veig anar pel tren amb un "transportin". Un teckel és el gos ideal. Imagina el que lligaries...Totes les dones deien: què mono! com li diuen?
    Comenta-li a Manolito ;)

     

    I això del 6??
    Quan tenies 26 anys, quina edat dies que tenies?

     

    Els gossos crec que han de viure al camp, en total llibertat per moure's i no en un pis.
    La meva mare tampoc en volia cap, de gos. Un dia li em vam regalar un però era tan pendó que festejava totes les gosses del veïnat...
    Arribava brut i afamat... Al final el va regalar perquè era un gos de tura i a casa s'aburria...sense caçar conills.
    M'agrada aquest nom: Cotó! :)

     

    Emily, a la senyora Sofia li encanten els animals, de la mateixa manera que li encanta la netedad. Creu que les dues coses són incompatibles. Ja m'agradaria tenir un bruquet, però el meu pis és massa petit.

    Khalina, quan en tenia 26 deia que en tenia 21, i quan en tenia 27 deia que en tenia 22. Ara en tinc 38 :-) Això del 6 és una mania com una altra.

    Tens raó Joana. La ciutat no és l'habitat ideal per als gossos. El senyor Gris també era un gos d'atura (no tan pendó com el teu) i quan anava al camp es tornava boig d'alegria. Podia anar lliure, córrer com un esperitat, banyar-se al canal. Allí era feliç.

     

    Bé, la casa amb gos ja no és la mateixa i un cotxe tampoc. Però a mi m'emociona saber que encara al cotxe tinc pèls de les meves gosses. Em fan companyia! Prefereixo pelets al sofà i saber que està al meu costat, que una casa neta sense ell...
    Tu el que vols és un gos de cap de setmana!!!!Anda ya! Una estirada d'orelles et donaria jo...
    Els gossos són feliços al camp, a la ciutat, amb nens, sense nens, amb un vellet o amb un jove, mentre tingui menjar i el seu exercici diari...I l'amor constant.
    Emily dixit

     

    Paseante , jo quasi bé , més aviat sería com la teva mare...Amb tres fills i jo , ja pensava que erem prous a embrutar...pero , vaig acabar claudicant i a casa hi han entrat tota mena de bestioles...
    El pare de les criatures era molt animaler també i els hi va fomentar des de ben petits.Jo , em resignava i deia que no en volia saber res... finalment era la que arreplegava pels ,portava a vacunar , canviava aigua , treia garrapates ...


    Respecte a les activitats "cleptómanes" de la pintora , he d´al-legar que , havent crescut des de la tendra infantesa amb les històries quotidianes de bandolers i anarquistes i com a firme defensora de les pràctiques encaminades a escampar la cultura amb igualtat , llibertat i fraternitat , a vegades no té cap prejudici d´exercir aquestes activitats amb tota impunitat.
    Miraré d´afinar la propera vegada , amb la història , pero no em negarás que el títol del llibre era ben bonic!
    :P

     

    Que bueno!...oye pues a mi no me gustan los perros bonsais, con todos mis respetos, vamos es que prefiero un Pastor Aleman o algo así (esteticamente), claro que en mi casa sería una locura tenerlo al pobre, creo que necesita un poquito de espacio vital!

     

    Jo estic d'acord amb l'Emily que el que vol el Paseante és un gos de cap de setmana.... Respecte a les arts cleptòmanes de la pintora, quin dia hi anem plegades!!!!?????

     

    Por cierto Atikus, me gusta que hagas compañia al Paseante, porque con este harén que tiene montado en su blog... suerte que tu pones un poco de orden!

     

    Emily no vull un gos de cap de setmana. Un cada quinze dies encara :-) Ara en sèrio, un animal ha de tenir el seu espai, unes mínimes condicions. Un jardí, un lloc per córrer. M'encanten els animals i m'han fet companyia bestioles de tot tipus en la meva vida. Però en un pis petit no en vull/puc tenir més. Un dia t'explicaré una trista història del darrer animal (una colometa) al meu pis.

    En qualsevol cas, entenc el que em dius. Crec que ets més sentimental que jo. Així que em guanyes com a persona. I t'asseguro que conviuré amb un gos un dia o un altre.

    MK, lladregota. Et vas llegir el llibre? No estava tan malament. M'agrada que hagis parlat del teu noi en aquest comentari, encara que hagi estat per tirar-li en cara el seu amor pels animals que havies de cuidar tu. És un record més. Un de bonic.

    Atikus, ya ves que tengo que cuidarte porque eres de los pocos tíos que leen este blog. No te imagino con un pastor alemán, pero sí con un labrador negro. Los dos muy elegantes por la Villa y Corte.

    Gemma dolentota. Em comencen a criticar i t'apuntes al carro :-) A veure si un dia us puc ensinistrar a l'MK i a tu per robar llibres al FNAC. Us esperaré a la sortida amb el cotxe en marxa, ok? Sincronitzarem els rellotges.

     

    Suposo que no pensàveu fer la festa de l'harem sense mi oi? ;)
    La meva mare tampoc va voler mai cap gos, però també festejava amb els dels veïns i amics. As usual, lovely!
    Bona matinada, paseante!

     

    jo sóc més de gats que de gossos però a casa de ma mare sempre hem tingut gossos. M'ha agradat molt aquesta història. Sobretot el tendre Cotonet que m'ha fet recordar tot els gossets que m'han acompanyat al llarg de la meua vida.

     

    Este comentario ha sido eliminado por el autor.

     

    Senyor Passejador, el que més m'ha agradat de la seva història - a banda de la mania del sis, que donaria per una bona tesina (que no teresina) - és allò dels ulls de canica. Me'ls puc imaginar!

    Jo havia col·leccionat bitllets d'autobús i de tramvia (imagina't si en fa, de temps) els nombres dels quals suméssin 23 entre ells.

    Rareta, si, ho sé.

    I també m'apunto a l'harem. Hi ha premi o sorteges alguna coseta?

    :D**

     

    És curiós, arare, jo no els col·leccionava, però els guardava uns quants dies els que sumaven 21. Quines coses!

    Trobo que els post del Cotó dóna molt de si... Jo no sóc ni de gossos ni de gats, de fet no n'he tingut mai cap d'animaló perquè la meva mare sempre ha estat molt aixuta ella, i a casa era impensable del tot! Quan estiuejavem a la vora de la granja del cavalls del paseante, jo xalava amb el gos del veí i amb els gatets de la veïna (sempre anava esgarrapada). Amb els anys... vaig haver de conviure amb peixos, hàmsters, conills, tortugues... i ara amb tres gates!!! Fa un parell de mesos vaig conviure quinze dies amb un cadell de pastor alemany que ens va deixar estressades!

    Trobo que és més tranquil sumar els números dels bitllets per veure si sumen 21...

    (Mira que és raro aquest xicot... que li deu passar al 6 ?? si no porta formatge!!)

     

    No farem cap festa de l'harem sense tu Rita. Veig que totes les nostres mares s'assemblen.

    Segur que gats i gossos han disfrutat de la vida al costat d'una personeta com tu, Nimue.

    Coi Arare, si jo sóc rarot amb el 6... Tu amb el 23, deunidó. I això de l'harem ho heu creat la gent que comenteu. Em penso venjar en el proper post.

    Mira la Gemma, otra que sale. Anda que no és raro això del 21. Tots plegats som una colla de freakies eh? Ja, ja. En qualsevol cas, prefereixo imaginar-te estiuejant a la terra de la boira. En altres temps.

     

    M'ha fet gràcia imaginar la cara de la senyora Sofía al ser descoberta parlant amb el gos, de fet a tots els que en tenim ens agrada portar converses amb ells, ens entenen. Avui la meva gata petita ha fet una malesa a les plantes i l'he ruixada amb la manguera sense dir-li res i crec que també ho ha entés que no ha estat bé.
    La imatge d'un gos perseguint papallones amb silenci m'ha semblat deliciosa i la música que has escollit també, ha sigut un agradable descobriment.
    Una cosa, la del Pastor Alemany sóc jo, es una femella, té cinc mesos i es diu Nua.
    Un petó

     

    Vaja! em sembla que ens hem creuat!
    Quina gràcia, els dos escribint alhora, quines coses això de l'internet...

     

    perdoni senyor, per que no puc tancar un llibre si la plana acaba en 6? no vull saber ni la seva edat, tant sols per que no puc fer el que li pregunto, o millor dit, per que no ho hauria de fer.
    gràcies.

     

    Gràcies pel comentari Eva. Mira que ruixar una pobra gateta amb la manguera... En qualsevol cas, segur que deixa de fer maleses a les plantes: gat escaldat... Això del pastor alemany no ho entenc. I sí, internet té aquestes coses.

    Senyora menta fresca. Vostè pot tancar el llibre per la pàgina que vulgui. Aquestes normes només afecten a la gent maniàtica com jo. Torni sovint eh?

     

    El comentari del pastor alemany feia referència a que li havies dit a Atikus que no li pegava tenir aquest gos i mira, justament es el gos que jo tins ara, només era per això...