Derribos Arias


Viendo la derrota del Barça contra el Manchester United en semifinales de la Champions League, esta noche me he acordado del nombre de un grupo de punk-rock que me gustaba a mediados de los 80: Derribos Arias. Tenía grabados en una cinta varios de sus temas, y los escuchaba tan a menudo que seguían sonando en mi cerebro durante las clases de Estructura de la información periodística de Pia Barenys. Mi canción preferida era "Aprenda alemán en siete días".

Derribos Arias tuvo una vida efímera (1981-1987) a pesar de las excelentes críticas musicales. Fueron buenos, pero un día se largaron de la sala de grabación y el último apagó la luz. Nunca más de supo de ellos, hasta que Poch (Ignacio Gasca), su líder, murió prematuramente en 1998 por la enfermedad de Huntington, y recibió homenajes de los viejos roqueros de la movida.

Viendo la derrota del Barça esta noche me he acordado de Derribos Arias. Este equipo ha tenido una vida efímera (2003-2008) a pesar de disponer de la mejor plantilla del mundo. Ganaron títulos importantes. Fueron un excelente grupo de futbolistas. Pero hoy se han largado de la sala de grabación y el último ha apagado la luz. Era Frank Rijkaard, su entrenador. Un hombre negro de origen caribeño (y pasaporte holandés) que parece sueco. Echaré de menos su elegancia, su calma, su discreción y su humildad.

Las excavadoras han comenzado a derribar esos muros que, hace tiempo, parecían sólidos.

14 comentarios:

    Jo voto per Mourinho, al menys tindrem diversió a les rodes de premsa.

     

    Por desgracia lo de Poch fue peor que lo del Barsa, me encantaba, desde su época con los Ejecutivos Agresivos. Tengo guardado como oro en paño en LP que le dedicaron, y también recuerdo su imágen por los baretos de Madrid o los de Zarautz por ejempo, que vida esta!

    Bueno lo del Barsa, ....lo siento (tampoco me tiro de los pelos), el fútbol es caprichoso, una gran generaión, pero tiene cura hombre!!

     

    Ahir vaig anar al Boadas, les Rambles eren ben tranquil·les, els Mossos de retirada i vaig fixar-me en un nano, força jove, sol, amb samarreta del Barça, amb cara com de no creure-s'ho. Li vaig demanar com estava i em va dir que havien jugat tan i tan bé... El vaig agafar del braç i li vaig donar ànims. Em va fer pena...


    No sé si aquests mercenaris es mereixen una afició com aquesta...

     

    Qué dius home , que tanquen Can Barça ?...i ara .
    Ves , si ho haguessin fet fa deu o dotze anys encara hauríen pogut aprofitar el Camp nou per fer-hi una bona ílla de l´Eixample , amb un bon parterre interior, feina feta!...pero ara , amb lo malament que va la cosa de la totxana...

    Clar que si hi fitxen a aquest senyor i ves a saber potser també els hi va bé amb un local de bossa nova.
    Mourinho , es diu?, no es aquell que canta alló tan bonic de ...
    "En los mapas del cielo el sol siempre es amarillooo..
    y la lluvia o las nubes no pueden velar tanto brilloooo..
    "Acuarela" , em sembla que es diu la cançó

     

    Ooh! Com m'agradaben Derribos Arias... Igual que golpes Bajos... Com enyoro aquella música!

    I sí, a risc de semblar una no enterada del fúmbol... de veritat ha de marxar Frank Rijkaard??

    Doncs malgrat el meu desinterès, jo també trobaré a faltar la seva elegància en un món on no abunda massa.

     

    Ets futbolera Emily? Serien divertides les rodes de premsa amb el Mou. Però millor això que el "estamos trabajando, cumplimos con nuestro trabajo...". I mira que el Rijkaard és un senyor, eh?

    Me ha encantado eso de que tiene "cura", Atikus. Dentro de nada, te vas a convertir en otro catalán más. Oye? Siempre te he imaginado en antros oscuros de esos donde suenan grupitos musicales nuevos. No sé por qué. Quizá porque te leo.

    Rita, he llegit el teu comment aquesta tarda. Després, escoltant la ràdio, he sentit que una aficionada del Barça va veure en Messi tan enfonsat a l'aeroport de Londres que el va agafar pel braç i el va animar. He pensat en tu.

    MK, s'acaba el nostre món i tu en fas brometes. Val, val, m'ho apunto :-) De vegades t'envejo amb aquesta virginitat teva futbolera.

    Violette, otra que sale. Que no s'escriu fúmbol, coi. És furmbo. No costa tant dir-ho bé. Els Golpes Bajos també m'agradaven molt, i tinc cintes d'ells. I sí, el Rijkaard marxarà segur. Sempre ens quedarà la seva presència elegant en el record, tan llunyana de les gratades d'aixella del Luis Aragonés.

     

    Olvidas las marcas de sudor de Camacho. Se ponía camisas azules y se veían más. Fallo de la parienta!
    Un dia et contaré la meva relació amb el futbol...

     

    A mi no m'agrada el júrgol!

    no sé qui ha d'entrar o sortir, no sé res. Quan fan júrgol puc veure la pantalla sense veure res del que hi passa. És normal, Dr. Passejador?

    aixxx, les excavadores (em recorden aquella cançó de la meva infantesa... "No queremos las excavadoras, no queremos, no queremos, no queremos, no queremos las excavadoras.... que lindo el parque Elisiann", tra-lara-lara...

     

    També trobaré a faltar a n'en Frank Rijkaard. Molt en el seu lloc sempre.Educat i elegant com dius. He sentit que vindrà en Guardiola (?). Crec que als jugadors els ha faltat disciplina...de la dura! ;)
    Desconeixia aquest grup.M'ha agradat!
    Bon pont Paseante, si en fas!

     

    Emily, me'n recordo d'aquelles camises Camachistes. I a veure si ens expliques aquesta relació teva amb el futbol.

    Arare, júrgol no. Furmbo. Pensava que no era normal, però darrerament veig que li passa a molta gent això mateix.

    Diuen que vindrà en Guardiola, Joana. No ho veig clar, la veritat. Cal algú que imposi disciplina... de la dura. Igualment, bon pont.

     

    Jo no era a Londres, ni el nano era en Messi, però segur que les dues vam sentir el mateix.

     

    Abans, d'adolescent, m'agradava el futbol. Anava a Can Barça a demanar autògrafs als jugadors... Per sort vaig perdre l'afició (encara que em consideri barcelonista) i tot aquests disgustos que m'estalvio. Però ànims a tots!

     

    Bueno nunca se sabe, el poder del lado oscuro es muy fuerte en mi ;)

    y si me encantan los garitos osguros, pequeños, donde puedo escuchar, ver y casi sentir a los músicos

    todo muy a oscuras como en el cine!!

     

    Segur que sí, Rita.

    Aiss, que has involucionat Khalina.

    A veces te imagino con capa, Conde Atikus.