Tocar la gaita


En 1828, Josep Vidal era un hornero enfermizo de la villa de Gràcia, devoto de un santo llamado Medir. Le prometió que, si sanaba de sus dolencias, cada tres de marzo acudiría a la ermita erigida en su honor en la sierra de Collserola a lomos de un caballo y tocando una gaita por las calles de la población, para anunciar el cumplimiento de su promesa a los conciudadanos.

¿Qué culpa tendrían ellos de que sanara -en esa época en que había que encomendarse al santo porque no existía la Seguridad Social-, y qué culpa tengo yo ciento ochenta años después? Esta mañana a las nueve, me han despertado los tambores y las fanfarrias de trompetas y los cascos de los caballos contra el asfalto y los motores de los camiones y el grito de arre de los conductores de carromatos y los silbatos de la policía municipal ordenando el desfile y los gritos de los niños exigiendo caramelos que lanzaban los protagonistas de ese carrusel.

En 1830, Josep Vidal salió a tocar la gaita a lomos de un caballo para celebrar que se había curado. Quizás no fue consciente en ese momento de que la gente se lo cree todo y que acaba imitando cualquier acto, por estrambótico que parezca. Ahora hay decenas de Colles de Sant Medir con sus jinetes pijos de ambos sexos a lomos de caballos que no saben conducir enarbolando pabellones de terciopelo, con su eterna costumbre (de los que van sobrados) de lanzar limosnas a los pobres en forma de caramelos. Con sus ganas de llamar la atención. Sé que alguna gente del barrio se va a enfadar, pero es lo que pienso de esa celebración.

Siempre me ha asombrado lo ruidosos que somos los humanos de esta parte del mundo en los festejos y en el día a día. Quizás por eso me sorprendió una fiesta multitudinaria junto al Rin a su paso por Basilea. Se escuchaba nítidamente el crepitar de las brasas que asaban pescado, con las conversaciones en voz baja de fondo. En ese casi silencio. Me agradó la limpieza de las calles, los coches que circulaban a escasa velocidad, los ciudadanos que saltaban de puntillas de adoquín en adoquín, los preciosos escaparates de las chocolaterías de esa localidad suiza.

Me gustaría ser un inmigrante en esas calles de Basilea, algún día. De momento vivo entre el ruido y la furia. Al anochecer he quedado con los Hayden en un rincón del barrio. Ellos son salvajes e incivilizados y (¡cómo no!) les encanta la fiesta de ese gaitero. Luchan por caramelos, bailan al son de las comparsas, se ríen entre la gente. Incluso hablan con desconocidos.

Ha sido imposible encontrales. Debía centrar mi mirada en no pisar las manos de las señoras mayores que recogían vorazmente caramelos de la acera y bajo los coches -empujando a los niños-, en no ensuciarme con los excrementos de los caballos, en que no me embistiera un cuadrúpedo descontrolado, en lugar de buscar la testa pelirroja del sargento sobresaliendo por encima de la multitud.

De regreso a casa, he pensado en lo mal que lo pasarían ellos en Basilea.

PD: Alatrencada ha vuelto a publicar después de unos meses extraviada. También habla del ruido, pero ella tiene más gracia.

15 comentarios:

    Reconeguem que som fills d'una cultura poc silenciosa, no s'hi pot fer res... Per celebracions toca fer soroll!

    A mi m'encanten les festes de Sant Medir, s'hi arrepleguen caramels per tot l'any. Però que et despertin al matí agredint els timpans no fa cap gràcia. Entendràs quen llevar-me cada dia a toc de trompeta del Veí d'Iniciativa no m'agradava gens. Voteu-lo tots i que torni a marxar a Madrid! Els veïns ho agrairan.

    Ah! Gràcies per dir que escric amb més gràcia, però no és veritat.

     

    Avui m'has fet riure. Tens un fi sentit de l'humor.

    Em considero molt mediterrània, i m'agraden les festes, però certament que et despertin així, toca la pera. Havia viscut en un barri, on per Sant Miquel treuen un canó que es passeja pels carrers disparant ves a saber què, el diumenge des de les 9 del matí, i no vegis com em posava.

    Que tinguis un bon dia, jo ja he fet el cafè ;)

     

    Home i lo bonito que es?.
    Yo esta mañana cuando he llegado al taller me ha encantado , parecían las puertas de "La Ponderosa". Luego cuando he llegado al despacho después de cruzarme toda Gràcia a pie , también les ha encantado a mis compañeros el olor a campo y libertad que traía arrastrando amorosamente en las suelas de mis botas y es que en yoga no consigo acabar de aprender los mecanismos de la levitación...terrenal que es una.
    No me importa el ruido , pero sí que el Ayuntamiento no disponga de una brigada valerosa que pasé en plan camión escoba.

    Las nueve de la mañana es una hora escandalosamente tarde para despertarse, y me consta que es tóxico desayunar más tarde de las ocho....palabra de gallina

     

    Alatrencada és més passional. El soroll molesta, però som mediterranis, home. Jo no canvio per res del món on vivim. Basilea? Massa civilitzats, segur que amàguen coses fosques...

     

    vaja! no coneixia aquesta tradició de Sant Medir! que curiós! però que si vols soroll de veritat fes una passejadeta per València en Falles, jejeje...

     

    Però si els canons han començat a disparar a les vuit!! Si que tens el son fort, Paseante...
    Al vespre he baixat a la classe de dansa amb la meva princeseta i hem hagut de esquivar pluges de caramels (huracans i tifons més aviat!), àvies, avis, nens, papes i mames filmant, cangurs, guiris fent fotos, cavalls i tifes de cavalls. El que ha estat impossible d'esquivar són els caramels de terra que ens hem emportat enganxats a les soles de les sabates... amb paper i tot. Com cada any.

     

    sssshhhhhh......

     

    Estones per a tot. M'agrada la disbauxa , no el soroll però sobretot la calma, el silenci i sentir l'aigua passar pel rierol allà molt lluny, a les muntanyes.
    Bona nit Paseante. Gaudeix del silenci...

     

    Sí que és veritat Alatrencada. I has tornat amb la teva facilitat per explicar les coses de manera que enganxa. (Tranquila que el trompetista sorollós tornarà a la Villa y Corte.)

    Coi Rita, això dels escandalosos és una plaga. Gràcies per dir que tinc sentit de l'humor.

    MK imagino a tus compañeros de oficina mirándote raro al llegar tan perfumada. ¿De verdad es tóxico desayunar después de las ocho de la mañana? Creo que te lo inventas porque sabes que soy hipocondríaco.

    Deixa't estar d'històries Emily. L'Alatrencada fa veure que és passional perquè es dedica a fer d'artista. Però, en el fons, és de gel. És conya eh? I els de Basilea no feien massa cara de tenir un cantó fosc. Ben al contrari.

    Nimue, conec València i em sembla una ciutat molt sorollosa, a més de llibertina (vaig veure homes i dones agafats de la mà pel carrer. De dia. T'ho prometo). Vols dir que per les falles encara hi ha més soroll?

    Violette, aquella cosa enganxosa a les sabates que et fa escoltar cada passa que fas... Em posa molt nerviós (com diria el Màrius Carol).

    Sssshhhhh Xurri. Si todo el mundo fuera tan silencioso como tú...

    Joana, sí que tens cara de que t'agradi la calma. Al menys la transmets al teu blog. Bona nit, o bon dia.

     

    Vaja, doncs jo tampoc coneixia aquesta tradició, però serà millor que no m'hi acosti perquè el soroll m'irrita. Cal aprendre a escoltar el silenci

     

    Compartim aquest apreci pel silenci Somiant la lluna.

     

    Ets un "quejica" jeje. A quasi totes les festes Majors, hi ha després de la gresca traques de bondia a les 8h del matí, i per un cop a l'any... I mira, sempre estàs a temps d'emigrar per Sant Medir cada any. Conec una família que per evitar els sorolls d'una fira tarda i nit(que això sí que és més pesat. Imagina't una mescla música maquinorra, els èxits de l'estiu i "el perro piloto", "la chochona que se lava y enjabona"...)marxaven fora aquella setmana de festes.

    Et recomano per dijous sant anar a Badalona. Jo no hi he estat, però fan la procesor del silenci. Van per uns carrers darrera de l'església de Santa Maria. Allà sembla que el temps no hagi passat. Tothom callat. I es veu, que encara que no siguis creient és curiós de veure

     

    Jaja, m'apunto aquesta proposta silenciosa Khalina, sempre que vinguis amb mi amb "mantilla" i rosari al coll.

     

    Estic a punt de començar vacances. Falta un dia!
    I tu Paseante, on ets? Planxant la mantilla? :D

     

    Khalina, ja deus estar de vacances. Espero que t'ho passis bé. Jo marxo també uns dies a la terra de la boira. Un petonet maca.